La preocupació pels canvis que sorgeixen com a conseqüència de l’activitat i desenvolupament humà és un tema que la revista Mètode va tractar en 2001 amb un monogràfic de títol ben suggeridor: Existeix la ciutat somiada? En aquest número es reflexionava sobre què han sigut les ciutats i en què s’han convertit. La temàtica de l’horta també es va abordar en la revista l’any 1999, amb el monogràfic Hortes valencianes. La fi d’un mite?, que recollia les inquietuds per la desaparició d’aquest paisatge i proposava com hauria de recuperar-se aquest valuós patrimoni cultural i vegetal que tant aporta a la vida de les persones. El paisatge familiar dels nostres entorns pròxims, des de les petites hortes de particulars a les grans extensions de cultiu, no sols el forma l’espai per on ens desplacem, sinó també les olors peculiars i estacionals d’aquest entorn: època de cebes, època de femar, època de crema de la palla… Cada moment ens fa respirar una olor diferent.
«Vegetació i olors són les arrels que configuren el nostre paisatge particular»
Vegetació i olors són les arrels que configuren el nostre paisatge particular, i una manera de recuperar aquestes sensacions ha estat la moda dels horts urbans i domèstics. Per això hem pensat a fer un breu manual per a ajudar a aconseguir, a partir de les llavors, una varietat de plantes hortícoles i comestibles i gaudir-ne amb els cinc sentits. Hem elegit aquesta activitat per a Mètode com a resposta a les persones que llegeixen la revista o vénen al Jardí Botànic i es mostren cada vegada més interessades a tenir el seu propi hort. Aquest petit hort pot ser estacional: no és necessari embarcar-nos en una producció anual, ja que l’avantatge dels cultius és que podem elegir l’època i buscar les condicions adequades perquè germinen i donen fruits.
Abans de res, hem d’elegir i seleccionar les llavors d’aquelles plantes que més ens interessen. Actualment es poden obtenir llavors de moltes plantes hortícoles en una infinitat de botigues, i de bona qualitat. Hi ha llavors tan diminutes que sembla inexplicable que puguen transformar-se en una planta tan productiva com una tomaquera plena de tomaques.
Aconseguir una plàntula a partir d’una llavor a vegades pot ser complicat si no es realitza de la manera adequada. Un cop fet el planter, cal trasplantar les plantes i passar-les al sòl de taules de cultiu (en cas d’horts urbans) o a cossiols. Per a dur a bon terme aquest procés, hem de seguir unes passes que explicarem tot seguit.
ACTIVITAT: FER UN PLANTER
Materials:
- safates de plàstic de poca profunditat
- llavors (tomaques, albergines, pimentons, rave, etc.)
- substrat
- aigua sense clor
- testos
Tipus de substrat
Cal obtenir un substrat adequat per a les llavors, ja que és la base on aquestes germinaran. Hem de fer una mescla amb els nutrients necessaris per a preparar un bressol o cau adequat per a llavors. Les plàntules són fràgils i tenen poca força per a travessar la terra; per tant, és bo posar una mescla de terra lleugera que no siga massa compacta. Per a obtenir un substrat adequat, podeu recórrer al següent manual de mescles:
- Substrat universal: una mescla formada a base de torba. És el que trobem a les botigues de jardineria. Té baixa aireació i mitjana retenció d’aigua; l’aportació de nutrients també és baixa i per això es recomana femar-lo abans de cultivar-hi res (sobretot en cas d’hortalisses, ja que tenen més necessitats nutritives que les flors).
- Fibra de coco: mescla elaborada amb restes de coco. Té bastant capacitat de aireació i retenció d’aigua. És lleugera i aporta pocs nutrients, per la qual cosa sempre la barregem amb compost o vermicompost.
- Torba: té gran capacitat de retenció d’aigua i nutrients, a més de bona aireació, però conté un pH excessivament àcid i aporta pocs nutrients.
- Compost: és el resultat del procés de descomposició de la matèria orgànica a inorgànica; té una correcta aireació i retenció d’aigua. Aporta nutrients i per tant es pot emprar per femar la mescla.
- Arenes, perlita o vermiculita: són terres molt soltes que afavoreixen la ventilació i la permeabilitat, sempre que l’arena siga de riu i no continga argila. La vermiculita està formada per miques i feldspats, que no retenen aigua.
Procediment:
En primer lloc, per a preparar el planter, agafarem una safata i li farem uns quants forats perquè s’escorrega l’excés d’aigua. L’omplirem amb la mescla de substrat que hem preparat (per exemple, una barreja de substrat universal amb fibra de coco o vermiculita, i també un poc de compost per a femar) i allisarem la superfície, aplanant-la un poc però sense deixar endurir el substrat.
En segon lloc, escampem les llavors per la safata de manera superficial: si s’afonen massa potser no isquen a la superfície. Aleshores, les arruixem (millor amb un polvoritzador perquè no es remoga el substrat, s’enfonsen massa les llavors i els coste d’eixir a la superfície).
Una vegada apareguen les plàntules, es poden deixar a la safata de sembra fins que tinguen una grandària adequada. Quan arribe el moment, les trasplantarem a un recipient, com un test o una taula de cultiu, o bé directament a terra.
Hem de mantindre el planter sempre humit –sense entollar-lo– perquè si s’assequen les plàntules, moriran. Els primers dies és millor mantenir-les a l’ombra, fins i tot a l’obscuritat. Una vegada apareguen les plàntules, hem de proporcionar-los llum del sol però mai de manera directa, ja que les podria assecar.
Sort i que tingueu una bona collita!