Recordo perfectament una conversa sobre la importància de la ciència bàsica a la Universitat de Harvard amb el premi Nobel de Química Walter Gilbert. El doctor Gilbert m’insistia en la importància d’investigar per comprendre el funcionament de la natura sense sentir-se pressionat per si «servirà per alguna cosa». Ell argumentava que la tasca del científic era adquirir nou coneixement, i que la història ens mostrava que molts cops grans aplicacions pràctiques havien sorgit de recerca aparentment allunyada de qualsevol ús. El doctor Gilbert defensava i defensava que investigar en camps inexplorats era una font enorme de sorpreses, però de cop, em va mirar i va dir alguna cosa així com «però no ens equivoquem: la ciència bàsica no existeix. En última instància l’objectiu de tota recerca sempre és que acabi aplicant-se i sent útil per a algú».
El premi Nobel es va posar seriós, i va dir-me que «fer ciència bàsica» era una decisió personal o institucional de donar per finalitzat el procés de recerca després de la publicació científica. Aquesta ciència «bàsica» era incomplerta, i significava deixar el procés a mitges. I aquesta és just la crítica que vull fer a molts científics i institucions de l’Estat espanyol: sento massa sovint grans defenses de la ciència bàsica, sense tenir en compte que la gran mancança d’aquest país és treure partit pràctic a la recerca.
El científic espanyol està massa acostumat a sentir que publicant un bon paper ja ha complert amb la seva feina. I potser ell sí que ho ha fet, però la seva institució no. El recorregut de la ciència no acaba amb la publicació científica, sinó que ha de continuar necessàriament amb una aplicació d’aquest coneixement. I en tots els camps de la ciència. Resulta obvi que un cosmòleg que investigui l’origen de l’univers ho tindrà força difícil per generar patents a partir de la seva feina, però fins i tot aquest coneixement bàsic té una aplicació, que no és cap altra que la divulgació científica. Si aquest cosmòleg fa un descobriment rellevant, l’aplicació ha de ser fer més sàvia a la humanitat. De res servirà si ho publica en una revista especialitzada i no surt dels cercles tècnics. Comunicar és una obligació.
De la mateixa manera, en l’àmbit de la recerca biomèdica (per exemple), estic fart de sentir investigadors espanyols preocupadíssims per publicar els seus tristos resultats, de manera egoista per afegir línies al seu currículum però sense ni tan sols plantejar-se com es pot aplicar de manera útil la seva recerca. Si mirem el nombre de publicacions científiques i de patents que es registren a l’Estat espanyol, veiem que en comparació amb altres països som prou bons en publicacions, però patètics en aplicacions. I aquesta és una greu mancança. No calen tantes reivindicacions de ciència bàsica. Ja som prou bons en això. El que cal reforçar és la transferència de coneixement, per molt que això no agradi sentir-ho a una gran majoria de científics, que es queixen de les retallades sense donar dades suficients sobre el valor que aporta la seva recerca. Estic exagerant, però crec que un poc convé.
De cap manera hem d’idealitzar el sistema americà i pensar que hauríem de copiar tots els aspectes del seu model, però a un quilòmetre del despatx de Walter Gilbert hi ha el d’un altre investigador que sí que considero inspirador. Robert Langer té el laboratori més gran de tot el MIT. A les seves ordres hi treballen més de cent investigadors d’una quinzena de disciplines diferents. No sé quants milers de papers deu haver signat durant la seva carrera, però té més de sis-centes patents i descobriments seus han generat desenes d’empreses, algunes de les quals es poden veure durant una simple passejada pels voltants del MIT a Cambridge. No ens enganyem: el premi Príncep d’Astúries Robert Langer és un absolut defensor de la ciència bàsica. Parlant amb ell em deia: «Jo el que vull és recórrer el camí complet: començar per la investigació bàsica, i acabar en l’aplicació pràctica i la teràpia en pacients. No em conformo només a fer una part del puzzle.» Langer sap sobradament que només una petita part de la seva recerca acabarà donant fruits pràctics, però té l’actitud de lluita i perseverança cap a aquest fi, que jo no solc veure en els investigadors espanyols. I n’he conegut molts, i de molt diversos. Aquí ens agrada molt culpar els governs i els gestors (amb raó), i sé perfectament que el teixit industrial i la poca cultura d’inversors de risc no acompanya gens, però crec que la societat científica espanyola ha de fer autocrítica en aquest aspecte. Ve d’una tradició conservadora que està canviant, però que encara ho hauria de fer més. Està molt bé reivindicar la ciència bàsica, perquè és del tot necessària, però tradicionalment hem desatès l’aplicada. I això és un aspecte que cal canviar.
Recordo com si fos ahir una persona molt propera arribar a casa tota eufòrica perquè li havien acceptat el paper d’un mecanisme que podia aturar l’angiogènesi, jo preguntar-li «i ara què?», i ella dir-me que se centraria en un nou projecte. «No voldries seguir amb això a veure si pot tenir ús farmacèutic?», «Uuuuui… això no és la meva feina. Jo faig investigació bàsica», va contestar. Quina resposta tan decebedora… Potser Langer llegirà el seu paper i aprofitarà tot aquest coneixement que ella regalava. Després aquesta investigadora es queixava que no podia tornar a Espanya a fer recerca, però la veritat és que del que anem mancats és de Langers, no d’investigadors poc emprenedors preocupats ingènuament per una ciència bàsica, que en realitat no existeix, i que només és una convenció, una primera part metodològica, una decisió d’aturar el procés just en el punt en què es torna més interessant.
Pere Estupinyà. Escriptor i divulgador científic, Nova York.
© Mètode 83, Tardor 2014.
La ciència bàsica no existeix
La ciencia básica no existe
