El dilluns 8 d'octubre de 2001, Pere Estupinyà va començar la seva carrera com a divulgador científic. Ho recorda en aquest article.
Pere Estupinyà ens explica part el seu viatge a Argentina, on es troba amb la fundació Rewilding, que treballa en el desenvolupament de projectes de conservació al desert de la Patagònia.
L'autor proposa utilitzar el terme «divulgació precientífica» per a narrar la ciència que encara es troba en fase d'hipòtesi.
A mesura que el debat de les vacunes creixi, la gent amb dubtes anirà dissipant-los i es posicionarà a favor o en contra.
La paraula ciència mai havia estat tan present en els mitjans de comunicació com durant la pandèmia de COVID-19 i, si durant els pròxims mesos continua sent així, és molt probable que alguna cosa en quedi fins i tot quan desaparegui el coronavirus.
Quines emocions us genera a vosaltres la ciència? Hi ha persones als qui no els en genera cap i per això s’estimen més altres lectures. Però imagino que, a vosaltres, lectors de Mètode, us en genera moltes i ben diferents. Però quina és la més prevalent, la que més pesa?
Si volem que la ciència tingui un paper social rellevant de debò, hem de plantejar el camí invers i respondre amb ciència a les preguntes i problemes de les persones i la societat. Hem de tractar la ciència com a eina, no com a protagonista.
Pere Estupinyà proposa una sèrie de consells per als joves científics o científiques que no saben per on començar a l’hora de fer el salt a la divulgació.
El divulgador Pere Estupinyà enumera quatre possibles papers davant «això de la comunicació científica»: cap paper, un paper col·laboratiu, un d'involucrat-hobby i un de professional.
La sorpresa provocada per un plantejament inquietant o un mag en el seu espectacle genera un enigma que el nostre cervell vol comprendre. I això ho infrautilitzem en divulgació científica.