La paraula ciència mai havia estat tan present en els mitjans de comunicació com durant la pandèmia de COVID-19 i, si durant els pròxims mesos continua sent així, és molt probable que alguna cosa en quedi fins i tot quan desaparegui el coronavirus.

Quines emocions us genera a vosaltres la ciència? Hi ha persones als qui no els en genera cap i per això s’estimen més altres lectures. Però imagino que, a vosaltres, lectors de Mètode, us en genera moltes i ben diferents. Però quina és la més prevalent, la que més pesa?

Si volem que la ciència tingui un paper social rellevant de debò, hem de plantejar el camí invers i respondre amb ciència a les preguntes i problemes de les persones i la societat. Hem de tractar la ciència com a eina, no com a protagonista.

Pere Estupinyà proposa una sèrie de consells per als joves científics o cien­tífiques que no saben per on començar a l’hora de fer el salt a la divulgació.

El divulgador Pere Estupinyà enumera quatre possibles papers davant «això de la comunicació científica»: cap paper, un paper col·laboratiu, un d'involucrat-hobby i un de professional.

La sorpresa provocada per un plantejament inquietant o un mag en el seu espectacle genera un enigma que el nostre cervell vol comprendre. I això ho infrautilitzem en divulgació científica.

Confesso que tinc un problemeta, que sospito que comparteixo amb molts companys divulgadors científics: allò que m’interessa a mi no coincideix amb el que interessa els meus lectors.

En molts casos, els comunicadors tenim una visió més pròxima a les necessitats de la societat que no els investigadors. Els periodistes científics podem i hem de parlar de ciència directament al públic.

La ciència actual –i alguns gabinets de comunicació– et porta a fer divulgació de pijama escrivint històries sense sortir de casa.

Després de l’aparició en els anys quaranta dels primers ordinadors capaços de fer càlculs complexos, Alan Turing i altres científics de la computació es van preguntar si algun dia les màquines serien capaces de pensar de manera anàloga als humans.

Les cèl·lules mare tenen ja aplicacions mèdiques contrastades, però també és un dels camps de la ciència en què més teràpies fraudulentes s’estan produint.

Cherry picking és seleccionar les cireres més madures d’una cistella i dir «uuuummmm, què bones», sense voler veure que algunes són verdes i d’altres estan picades.

Lidia Robert apareix somrient a la cafeteria de la prestigiosa UCLA School of Medicine, al nord de Los Angeles. És desembre però sembla primavera. Millor seure a la terrassa, amb

[caption id="attachment_44056" align="alignleft" width="320"] Il·lustració de Moisés Mahiques[/caption] Fa uns dies la guionista d’un programa de ràdio em va escriure preguntant si voldria comentar en antena un estudi científic segons el

Els científics han de tenir llibertat per a investigar o han de tenir una visió un poc més pragmàtica i tant govern com societat marcar-los algunes prioritats i objectius?

«Els científics ens adverteixen que continuar cremant combustibles fòssils i extreure fins a l’última gota de petroli tindrà conseqüències nefastes per al planeta», destaca Estupinyà.

Jo vaig treballar quatre anys en el programa Redes de TVE. Per a mi era un excel·lent programa i Punset, un enorme divulgador que aconseguia el que pocs: entusiasmar un

Ahir estava treballant en un projecte de divulgació destinat al públic ampli i vaig tornar a cometre el mateix error que repetim els apassionats

Ja és el tercer cop que m’ofereixen pastilles per a l’erecció. No, no és que em facin falta… (ehem). El que passa és que,

Recordo perfectament una conversa sobre la importància de la ciència bàsica a la Universitat de Harvard amb el premi Nobel de Química Walter Gilbert.

Creieu que estic sent superficial insinuant que per als universitaris anar a classe no és tan important? Gens ni mica. El món ha canviat, i la universitat també ho ha de fer.

Un advocat primer té un cas i després busca proves per defensar-lo, mentre que un científic –com a mínim en teoria– primer té unes proves i després conclou un cas.