Són dues de les emocions bàsiques, que a més solen imaginar-se com a complementàries, com a les màscares del teatre grec clàssic, una alegre i somrient –la comèdia– i una altra trista –la tragèdia–. Però no es tracta de dues cares d’una mateixa moneda, sinó que són el resultat evolutiu de dues estratègies emocionals molt diferents, totes dues sorgides per a guiar el nostre comportament i informar-ne l’entorn.
Les anomenades emocions bàsiques, que compartim amb la resta de mamífers –i és probable que amb més animals–, hi són per a oferir una resposta ràpida i essencialment automàtica –que es pot perfilar amb l’aprenentatge i la memòria– davant de determinades situacions de la vida. En el repertori més essencial tenim les respostes de por, ira, tristesa i alegria. Totes tenen la seua funció evolutiva, i així la por ens allunya de certs perills i la ira ens posa en alerta davant d’una amenaça.
Però, quina és la missió de les emocions de tristesa i alegria? Tot indica que la tristesa sorgeix evolutivament a partir d’una reacció de recerca de contacte social i que l’alegria funciona com un reforç de les interaccions socials. Després de les investigacions, sobretot, de Jaak Panksepp, s’ha avançat molt en la comprensió dels mecanismes neuronals que hi ha darrere d’aquestes dues emocions, i també tenim ara una idea sobre quins són els fils dels quals hem de tirar per comprendre els seus orígens evolutius. Resulta que al final del fil evolutiu de l’emoció d’alegria hi ha alguna cosa tan, en principi, frívola com el joc físic; i al final del fil de la tristesa el que ens trobem és el pànic o l’ansietat davant de la separació.
A les cries de mamífers i altres animals no els agrada gens quedar-se soles, entren en pànic i es posen a emetre crits d’auxili. No és que tinguen ganes de molestar, sinó que és un mecanisme evolutiu eficaç que permet incrementar la supervivència d’aquests individus ploramiques. Doncs bé, els treballs de recerca mostren que els circuits neuronals que hi ha darrere d’aquest comportament es mantenen al llarg del desenvolupament i són els mateixos que a l’edat adulta engeguen l’emoció de tristesa –entre les regions encefàliques implicades hi ha el nucli del llit de l’estria terminal, la substància grisa periaqüeductal i l’amígdala. Tenir un model animal que permeta estudiar la tristesa és molt important, ja que el funcionament anòmal o exacerbat d’aquestes xarxes neuronals podria estar darrere d’algunes formes de depressió.
L’emoció d’alegria, per la seua banda, sembla que té l’origen en les baralles. Però no en les de veritat, sinó en les que simulen les cries dels mamífers quan juguen. No es tracta d’una activitat fútil, sinó que formen part d’un programa intensiu d’entrenament cognitiu i motor. A les cries humanes –i també, almenys, als ximpanzés i les rates– aquest joc físic sol acompanyar-se del riure, una curiosa vocalització que serveix en la majoria dels casos com a indicador de felicitat. La idea que ha sorgit en explorar l’encèfal i el comportament d’aquests mamífers és que els circuits nerviosos que ens impulsen al joc infantil són els mateixos que a l’edat adulta gestionen l’emoció bàsica d’alegria –entre els quals hi hauria el nucli parafascicular del tàlem, el nucli accumbens i, als primats, l’ínsula.
Encara que la joia i la tristesa no són dues maneres oposades de funcionament d’un mateix sistema emocional, sinó que tenen, pel que sembla, circuits neuronals i orígens evolutius molt diferents, les seues funcions en el comportament humà acaben convergint en un únic fi: afavorir el contacte i la interacció social. Som una espècie hipersocial l’èxit evolutiu de la qual es deu, en bona part, a la comèdia i a la tragèdia.
