La mort no és una obsessió exclusiva de l’ésser humà. Plini El Vell ja va deixar constància escrita d’elaborats comportaments animals davant la mort d’individus de la mateixa espècie. Actualment, aquests fenòmens són objecte d’estudi de la tanatologia comparada, una subdisciplina de l’etologia que escruta la relació dels animals amb la mort des d’un punt de vista evolutiu, i que està desentranyant una gran diversitat de comportaments fascinants al llarg de l’arbre de la vida.
Els més comuns s’engloblen en el que denominen necroforesi i consisteixen bàsicament a evitar els cadàvers d’individus de la mateixa espècie o bé desfer- se’n, amb el fi d’impedir la propagació d’infeccions entre el grup social. Per exemple, entre les abelles de la mel hi ha obreres que s’especialitzen a retirar els cadàvers del rusc. Quan detecten els subtils canvis que es produeixen en les substàncies químiques de la cutícula d’una abella quan aquesta pereix, n’arrosseguen el cos fins a l’eixida i el transporten volant lluny del rusc, fins a cent metres de distància o fins que ja no poden amb el pes de la funesta càrrega i aleshores l’abandonen. Altres espècies, com algunes formigues, soterren els seus cadàvers amb terra o vegetació.
Diverses espècies d’aus altament socials, fonamentalment còrvids, exhibeixen un altre tipus de sofisticats comportaments «funeraris» que pareixen acomplir una funció molt distinta. En el gaig de bardissa de Califòrnia, per exemple, la detecció d’un congènere mort provoca crits d’alarma que atreuen altres individus del grup social, que s’uneixen per a acabar conformant una cacofonia de vocalitzacions al voltant del cadàver. Com a resposta, els individus del grup disminueixen els comportaments de recol·lecció durant un temps, amb la funció aparent d’evitar possibles depredadors o altres fonts de mortalitat.
Fins i tot la famosa mosca del vinagre (Drosophila melanogaster), aquesta que visita la nostra cuina quan deixem la fruita madurar massa, exhibeix sofisticades respostes davant la mort. Un estudi recent ha demostrat que, quan les femelles d’aquesta espècie detecten la presència de congèneres morts, incrementen dràsticament el nombre d’ous que posen en una estratègia que es coneix com a inversió terminal. Davant d’un possible increment en la mortalitat, degut, per exemple, a una infecció fúngica o al col·lapse dels recursos (ambdós fenòmens comuns a aquesta espècie), les femelles inverteixen tots els recursos disponibles a multiplicar la seua reproducció. Aquest tipus d’estratègies terminals estan molt esteses en la natura, ja que permeten als organismes maximitzar la seua eficàcia biològica quan la supervivència és incerta, però mai no s’havien descrit en resposta a la presència de conspecífics morts.
En general, doncs, per a la majoria dels animals, la mort d’un congènere actua com un senyal d’alarma i dona lloc a comportaments encaminats a fer front a les amenaces més comunes en cada cas. No obstant això, un grup més reduït d’animals exhibeix comportaments molt més enigmàtics. Algunes espècies altament socials, com els primats, mostren respostes que no compleixen una funció evolutiva clara, com ara el transport, la cura o el poliment d’un cos, generalment el d’un individu amb què mantenien un vincle social estret. Existeixen diverses hipòtesis al respecte, però hi ha proves que suggereixen que aquestes respostes podrien estar associades a emocions semblants a les que ens envaeixen quan soterrem els nostres. Sembla, doncs, que el «temor» a la mort no és única a la nostra espècie.
