Viatgers del temps

En el número anterior parlàvem sobre la possibilitat (o no) de viatjar més de pressa que la llum. Vèiem que el transport hiperlumínic, per qualsevol mètode, era equivalent a viatjar pel temps: per a dues persones que es moguen una respecte de l’altra sempre és possible definir un punt en l’espai-temps que per a una d’elles estiga en el passat i per a l’altra en el futur; un lloc que és inaccessible per a totes dues, llevat que permetem viatges hiperlumínics. D’aquesta manera s’obria la porta a les paradoxes temporals, a la possibilitat d’un univers que es contradiguera a si mateix, que no fóra coherent. I concloíem que açò era una prova molt sòlida de la impossibilitat del viatge hiperlumínic… llevat que hi haguera alguna manera d’evitar aquestes paradoxes.

En realitat, viatjar pel temps no produeix necessàriament paradoxes. Aquestes només ocorren quan es viatja cap al passat. Podem viatjar cap al futur sense problemes; de fet, la mateixa relativitat proporciona diversos mitjans per fer-ho (per exemple, anant a velocitats pròximes a la llum, el temps propi s’alenteix, i per al viatger poden passar pocs minuts mentre transcorren anys en la Terra). Però el viatge cap al passat és intrínsecament paradoxal.

Una de les paradoxes més famoses, i que demostra més a la clara que viatjar al passat pot produir un univers autocontradictori, és la paradoxa de l’avi (arreplegada en certa manera en el primer lliurament de Retorn al futur): agafe una màquina del temps, viatge cinquanta anys al passat i mate el meu avi patern abans que engendre mon pare. Així mon pare no podrà nàixer, i no em podrà engendrar a mi. En aquest cas, com que jo no arribaré a existir, no podré viatjar al passat, ningú matarà el meu avi, mon pare naixerà i jo també, amb la qual cosa podré viatjar al passat i matar el meu avi… ad nauseam (ben bé, si som rigorosos, perquè la paradoxa funcione a qui hauria de matar en realitat és a la meua avia…).

No totes les paradoxes ho són per produir contradiccions; algunes són perfectament autoconsistents, però a pesar d’això resulten al·lucinants, com la paradoxa de l’estàtua, deguda a l’escriptor de ciència-ficció Samuel Mines: agafe la meua màquina del temps l’any 2050 i me’n vaig al futur, a l’any 2092. En arribar-hi trobe una estàtua de mi mateix, amb una llegenda en la base que diu: «Erigida el 2051 en honor del primer viatger del temps.» Fique l’estàtua en la meua màquina del temps i me l’emporte com a prova que he anat al futur, i torne a l’any 2050. Trac l’estàtua amb gran sorpresa per a tots, i el 2051 erigeixen l’estàtua que vaig portar, en el meu honor. Una història totalment coherent sense contradiccions de cap tipus. Però qui ha construït l’estàtua?

El cinema ha emprat en moltes ocasions el recurs dels viatges en el temps i les paradoxes que aquests comporten./Mètode

Una altra paradoxa semblant és la de la creació del coneixement, una versió de la qual podem trobar en la novel·la d’Asimov La fi de l’eternitat. Explicaré ací una altra versió: agafe una màquina del temps i me’n vaig a l’any 3000. Una vegada allí, trobe i llig un famós article que resol el problema de l’envelliment, titulat: «Immortality». Va ser publicat l’any 2050 en la revista Nature per Luis López. M’aprenc la teoria, munte en la meua màquina del temps i viatge al passat, a l’any 2050. Busque i trobe Luis López, a qui ensenye la teoria i el convenç perquè escriga l’article. Als pocs mesos, ix publicat en Nature. De nou, la pregunta és la mateixa d’on va sorgir el coneixement?

Hi ha alguna manera de permetre viatges al passat i no tenir paradoxes? En realitat sí. Però com algunes medecines, els efectes secundaris poden ser més estranys que la «malaltia» que curen.

Una de les maneres és que, cada vegada que viatge al passat, l’univers es desplega en dos universos paral·lels que, a partir d’aquell punt, segueixen rumbs distints. Quan viatge al passat i mate el meu iaio, es creen dos universos: un en què ningú mata el meu avi (i és d’aquest d’on jo vinc) i un altre en què jo mai naixeré, i mai existiré excepte com a viatger procedent d’un altre univers per matar el meu avi (i és en aquest segon univers on quede atrapat, sense possibilitat de tornar al meu univers original). És fàcil veure com aquesta mateixa martingala pot resoldre també la paradoxa de l’estàtua.

Però açò crea una multiplicitat (intolerable per a molts) d’universos paral·lels que, a més, pot produir situacions molt curioses: suposem que un dimarts decidesc viatjar un dia arrere en el temps, per prendre el dilluns amb mi mateix un cafè. Ací l’univers s’escindeix en dos, un en què jo deixaré d’existir un dimarts, i un altre en què serem dos Fernandos des d’aquell dilluns. Ara, en l’univers de dos Fernandos, el dimarts decidim viatjar al dilluns i ja en som quatre!

Per aquest motiu, altres partidaris del viatge al passat decideixen resoldre les paradoxes imposant una mena de «llei natural», el principi de coherència (o autoconsistència) de Novikov i Lewis, que bàsicament diu que no importa tant que ho intentes, serà impossible, d’alguna manera, produir la paradoxa. Per exemple, si decidesc ­viatjar al passat a matar el meu avi, alguna cosa passarà que impedirà que el mate: m’explotarà el revòlver, o jo tindré un accident i no podré cometre l’avicidi, o qualsevol altra cosa. Per descomptat, aquesta solució s’acosta quasi a la màgia, perquè afirma que jo no sóc tan capaç com qualsevol altre de matar el meu avi, o alternativament que no hi ha el lliure albir, el caos, l’atzar… i que tota la història de l’univers des del seu començ a la fi està completament predeterminada. Quelcom que la nova física (la quàntica, la teoria del caos, i altres) ens mostra que és fals.

A més de les paradoxes, els viatges pel temps tenen altres problemes: una màquina del temps que viatge cap al futur pot xocar amb una altra que viatge cap al passat? Què passa si pose una màquina del temps en funcionament dins d’una altra màquina del temps? Si viatge un dia al passat acabaré en l’espai, ja que la Terra està en moviment? I més important, la paradoxa de Hawking: si el viatge pel temps és possible on són els turistes temporals?

En realitat, tant les matemàtiques com la física com la lògica apunten amb fermesa en una mateixa direcció: no són possibles els viatges cap arrere en el temps, ni els viatges hiperlumínics. Llavors per què continuem entestats en aquestes idees?

Doncs perquè són idees fascinants, excitants i captivadores. Però això mai no ha estat garantia de realitat…

© Mètode 2012 - 75. El gen festiu - Tardor 2012

Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.