Coralitat

Il·lustració: Anna Sanchis

Edvard Grieg, màxim exponent del nacionalisme musical norueg, era addicte a les sonates de Beethoven. L’acompanyaven sempre al seu refugi de Troldhaugen. Mai se’n separava mentre, assegut al piano, componia i componia. Ell i sonates eren tot u. S’hi asseia al damunt per arribar al teclat: només feia 1,52 d’alçada… Es veu que les partitures relligades tenien el gruix exacte. Gran músic, Beethoven.

No sabem els usos de l’obra que editem. De petit, em vaig iniciar en la literatura de viatges amb una obra intitulada La gran cuchara de asta, de l’aventurer estatunidenc Eugene Wright. Aneu a saber qui era. Menys sabia ell qui seria jo, és clar. Recurrentment, trobo persones que evoquen algun llibre o article meus que, es veu, els van impactar tant. Les raons del seu confessat entusiasme quasi sempre em desconcerten. En versió laica, escenifiquen la paràbola del sembrador: on van les llavors que escampem a lloure? Algun escrit meu deu falcar mobles, com les sonates de Beethoven sobrealçaven la cadira de Grieg. Són usos ben oportuns.

Susciten humilitat, a més. Un sonet ensopegat immortalitza el poeta, però no se sap de cap ferrer recordat pels seus forjats. Sobrevalorem la cultura editada. Si has publicat, les enciclopèdies t’esmenten. Joan Fuster s’interessà de cop per l’ecologia en rebre Natura, ús o abús? (1976). L’amable condescendència sorneguera amb què acollia els meus al·legats verbals esdevingué admirat respecte quan els vaig publicar. Abans, quan els editors filtraven tant i tant, podia entendre’s la consideració per la lletra impresa, però avui no és cap garantia. Tanmateix, continua impressionant. I infatuant. Els autors no som tan importants com això. O no pas més que tantes altres persones que fan coses notables sense signar-les. Els metges que et salven la pell o els cirurgians que et recusen ferides, o el mecànic que encerta l’avaria. La majoria no signa la feina que fa. Hi ha innombrables obres anònimes portentoses. I considerables bunyols signats. Un gran desequilibri.

El món és una obra coral d’autor desconegut. No reconegut, si més no. Camps, carreteres, poblacions, objectes incomptables, serveis de tota mena… L’art o el saber, a més d’admirables, són rastrejables. Res a dir. On és la traçabilitat de la resta, però? Signar és un costum modern. No sabem qui va pintar Altamira, qui construí les catedrals o qui va inventar la roda. A qui devem l’agricultura? Ignorem qui arborà la primera vela, qui s’empescà la brúixola, qui alçà el primer arc o la primera volta. Qui va escriure les homilies d’Organyà? I els llibres de la Bíblia…? Algú deuria descobrir la fermentació alcohòlica o la manera de fer pa. Per no parlar del foc. Entre tots ho hem fet tot, però només sabem el nom d’uns quants faedors. Ara que signem i cobrem drets d’autor (de coses menors, ben mirat), hauríem de sentir agraïment i respecte per tants predecessors que han construït el món anònimament.

«Hi ha innombrables obres anònimes portentoses. I considerables bunyols signats. Un gran desequilibri»

Avui prolifera la signatura estúpida. Milions d’identificables autors prescindibles enfarfeguen la xarxa. L’important no és signar, sinó fer bé coses rellevants. La revolució fotovoltaica, per exemple. El físic francès Alexandre Becquerel descobrí l’efecte fotovoltaic l’any 1839; ho sabem perquè publicà les seves recerques. També sabem que el nord-americà Charles Fritts construí l’any 1883 una primera cèl·lula solar, d’or i seleni. L’any 1954, arribà la primera cèl·lula fotovoltaica de rendiment acceptable, de silici, feta als Laboratoris Bell per un equip que ja no recordem. Tampoc no sabem quins tècnics milloren constantment les plaques fotovoltaiques fabricades a l’engròs d’uns anys ençà. La revolució fotovoltaica és una tasca col·lectiva i anònima, en la línia de tantes altres grans consecucions de la humanitat. L’hauríem d’agrair. I, sobretot, fer-nos-en còmplices humils i eficients: necessitem coralment les renovables més que Grieg les sonates de Beethoven.

© Mètode 2021 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)
Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF (Barcelona). Membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans.