La ciència a través de l’art
Una conversa entre Cristina Junyent i Jaume Bertranpetit sobre dues disciplines que s’entrellacen
Des que comencem a percebre el nostre entorn, aprenem i acceptem com a natural que el coneixement i el saber fer humà s’estructura en diverses branques. A mesura que avancen els nivells d’estudis, aquestes diferències es fan més notables. Posem com a exemple la ciència. Normalment, durant els primers anys d’escola, tota la ciència s’agrupa en la mateixa matèria, i no és fins que s’arriba a l’educació secundària que aquesta es va separant: biologia i geologia, física i química… Més endavant, aquestes assignatures es dividiran, i la diferenciació i especialització en àmbits temàtics més concrets augmentarà exponencialment als estudis universitaris i, per descomptat, a les carreres d’investigació. Aquesta manera d’entendre les àrees d’estudi facilita que certes disciplines es contemplen com a naturalment oposades. «Ciència i art» és l’exponent més gran, aquest binomi és percebut com intrínsecament incompatible. No obstant això, bona part de la comunitat científica i la comunitat artística advoquen per enderrocar aquestes barreres que, més que organitzar el món, impedeixen que aquest s’aprecie amb la màxima riquesa de matisos i detalls.
Sobre aquesta qüestió va versar la conversa «La ciència a través de l’art», celebrada el passat 26 de gener a l’Espai Ciència de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València. La xarrada, moderada per la periodista Reis Juan, va comptar amb la presència de la biòloga i comunicadora científica Cristina Junyent, i el biòleg Jaume Bertranpetit. Ambdós són coautors del llibre Viatge als orígens: Història biològica de l’espècie humana (Ed. Bromera, 1998), que va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General. L’activitat s’emmarca dins el cicle de converses «El nostre futur amb la ciència», que celebra els trenta anys del premi de divulgació científica Estudi General de la Universitat de València.
El fil conductor de la conversa va ser la idea que art i ciència són dues activitats intrínsecament humanes i, com a tal, tenen molt més en comú del que pensem. La voluntat d’explicar el món mitjançant aquestes disciplines és una de les particularitats que ens diferencia d’altres espècies. Des del punt de vista científic, Cristina Junyent i Jaume Bertranpetit exposaven al seu Viatge als orígens que la biologia és una eina clau per a explicar la nostra evolució com a espècie i, durant anys, la modernització tecnològica ha facilitat aquest estudi. Però, tal com van apuntar els ponents, l’art també és essencial per a ajudar-nos a entendre la nostra evolució.
Viatjar en el temps: l’art a Altamira i el Sàhara
En aquest sentit, l’art prehistòric és una interessantíssima font d’informació encara incompletament explorada. A Espanya, la cova d’Altamira és un espai clau per entendre la magnitud de la pràctica artística a la nostra història evolutiva. Les pintures més antigues daten de fa 33.000 anys, mentre que les més recents compten amb 13.000; açò vol dir que va passar més temps entre la primera i l’última pintura a Altamira que entre l’última pintura i l’actualitat. Per tant, no es pot concebre aquest art com un tot estàtic, com una etapa, sinó com un procés que reflecteix l’evolució humana. De la mateixa manera que la biologia i geologia ens permeten viatjar en el temps amb l’estudi del medi, l’art ens transporta a paratges que avui dia semblen inconcebibles. Al Sàhara, les representacions de l’art paleolític mostren el dràstic canvi en la biodiversitat. Alguns dels dibuixos més antics representaven, entre altres animals, hipopòtams, i a mesura que les pintures avancen en el temps, trobem camells immortalitzats, prova del canvi en el clima de la zona, que se’n va anar progressivament secant.
Però no tot sobre l’art primigeni està estudiat. Com va assenyalar Jaume Bertranpetit, durant segles s’ha afirmat amb convicció que els neandertals no van crear art i, recentment, s’ha demostrat que això és fals. A la pròxima dècada – va afirmar el biòleg – açò s’estudiarà, i es demostrarà que l’art és anterior als humans moderns, que segurament van aprendre d’aquell art primigeni dels neandertals.
Una relació estreta però poc reconeguda
Respecte a la visió imposada d’art i ciència com a subjectes antagònics, Cristina Junyent aclaria que aquesta separació és relativament recent. Un exemple clar de com ambdues disciplines han conviscut en harmonia són els viatges dels naturalistes, que tractaven de comprendre i definir el món i la vida com un tot, combinant per a això l’estudi científic i les representacions artístiques del medi.
Però no solament els naturalistes van donar la mà a l’art; també trobem exemples en disciplines tan aparentment abstractes com la física. El mateix Albert Einstein va esmentar en diverses ocasions que triava unes fórmules i no altres per la seua bellesa. Quan es va confirmar que la seua fórmula de la teoria de la relativitat general era correcta, una de les seues primeres afirmacions va ser que no l’estranyava, perquè era una fórmula bonica. Una altra font de bellesa a la ciència, va explicar Cristina Junyent, és l’atractiu quasi poètic dels enunciats d’alguns principis bàsics. Per exemple, l’enunciat «la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma» té per a molts un encant colpidor. Si anem més enllà, podem inclús extrapolar aquesta llei física a l’art. Miquel Àngel, un dels màxims representants del Renaixement, va manifestar en una famosa frase que, davant un bloc de marbre, ell veia estàtues formades, i que només havia d’eliminar les parets de pedra que les empresonaven per revelar a la resta d’ulls allò que els seus ja havien vist. Així, per a Miquel Àngel l’art tampoc no es creava, simplement es transformava d’invisible a visible a través d’un treball de la talla.
Les similituds entre art i ciència van molt més enllà d’exemples concrets. De manera oposada al que popularment es pensa, la pràctica científica i l’artística comparteixen moltes de les seues bases. Ambdues trien dades, formulen preguntes, aprofundeixen en alguns aspectes i inclús poden formular hipòtesis, tot fonamentant-se en un coneixement anterior. Des dels seus orígens, art i ciència han servit per al mateix propòsit: observar allò que ens envolta, analitzar-ho i crear noves propostes de coneixement i maneres d’entendre el món.
En l’actualitat, cada vegada més ambdues disciplines es conjuguen de diferents maneres per interpretar el món. Naturalment, existeixen infinitats de maneres d’estudiar el nostre entorn, i a l’hora de classificar-les, és habitual fer-ne una distinció dicotòmica: la subjectivitat de l’art i l’objectivitat de la ciència, àmbits incompatibles. Per a Jaume Bertranpetit, el problema principal recau en la manera en què es parla de ciència i d’art com si foren dos fenòmens estranys, dues fonts de coneixement artificialment construïdes, i no com creacions humanes en constant evolució i adaptació. Així, el biòleg proposa «baixar-ho tot a l’àmbit mundà» i començar a parlar d’activitat científica i activitat artística. Si entenem que l’art i la ciència poden tindre gran importància dins els seus mons, aniríem molt lluny, sentència.
Això ja s’ha posat en pràctica en diversos contextos, i l’art contemporani és ben conscient que la ciència té cabuda dins la seua activitat. D’una banda, com a tema i inspiració de les obres. Avui dia, entre les interpretacions que l’art fa del món, abunden aquelles que s’apropen a la ciència i utilitzen els seus conceptes. Per exemple, són nombrosos els artistes que dediquen tota o part de la seua obra a denunciar la pèrdua de la biodiversitat o la creixent emergència climàtica. D’altra banda, la ciència pot ser també una eina de treball, de la mateixa manera que es fan servir pinzells o instruments musicals. En aquest sentit, un corrent artístic disruptiu és l’anomenat bioart, que fa servir la biotecnologia com a ferramenta per crear obres vives a través de processos bimoleculars. El màxim exponent d’aquest corrent és l’artista Eduardo Kac, qui presenta a la seua obra més famosa, El conill d’Alba, un conill modificat genèticament amb una proteïna que fa l’animal brillar en l’obscuritat.
Algunes de les obres literàries i audiovisuals més famoses dels nostres temps han submergit els seus autors en la recerca científica per garantir la màxima versemblança. En la literatura, Mary Shelley va haver d’estar molt atenta als avenços del seu temps per escriure Frankenstein. Al món del cinema, l’exemple més clàssic és Jurassic Park. Per aconseguir representar els dinosaures de la manera més fidel possible, Steven Spielberg va treballar mà a mà amb un equip de científics que l’assessoraven. De fet, es pot veure que conforme que les entregues de la saga avancen, els dinosaures experimenten alguns canvis en la seua aparença i comportament: això correspon als avenços paleontològics que ocorrien a mesura que es produïen les pel·lícules. Una altra pel·lícula on la col·laboració entre artistes i científics va ser essencial és A la recerca del foc, de Jean-Jacques Annaud.
De la mateixa manera, la ciència pot trobar en l’art una aliada. En els últims anys, s’ha evidenciat la importància de la divulgació científica per apropar el coneixement al públic i fer la ciència més atractiva i accessible. Tot i que les possibilitats són quasi infinites, l’art ha demostrat ser una manera molt eficaç de transmetre coneixement científic, especialment mitjançant els còmics o novel·les gràfiques. Gràcies a l’atractiu que suscita per al lector i a la versatilitat per adaptar-les a diferents nivells d’especialització, s’han convertit en el mitjà perfecte per divulgar ciència, independentment de l’edat o formació del públic objectiu. Es tracta – van comentar els ponents – d’una relació simbiòtica, on els dos col·lectius es beneficien mútuament.
En la ciència, com en l’art, és difícil proclamar sentències absolutes. Quasi sempre hi ha matisos, variacions o excepcions. Naturalment, aquest principi es compleix també quan s’intenta definir la relació entre ciència i art, o fer conjectures sobre el seu futur. Com la natura d’aquesta enriquidora trobada, la relació entre ciència i art ha de ser una conversa, un diàleg obert, un procés canviant que continue enderrocant els murs que per molt de temps han separat aquestes dues pràctiques.
