L’art i la ciència són, sens dubte, coses molt diferents, però no per això menys emparentades. Cal recordar que la paraula art prové de la llatina ars, i aquesta de la grega téchnē, ‘tècnica’. O que els primers artistes a reivindicar-se com a «creadors» (i no com a artesans) van ser els renaixentistes, que no només sabien pintar, esculpir o dissenyar edificis, entre altres coses, sinó que estudiaven cultura grecollatina, així com anatomia i geometria (fins a Galileu no hi havia pròpiament física, però és quasi segur que també l’haurien estudiada). No obstant això, és cert que les relacions entre ciència i art es van fer més problemàtiques a mesura que durant els segles següents es va posar de manifest el potencial irresistible dels continus avenços del saber, amb les seues conseqüències, és a dir, les aplicacions tècniques, com a epítom d’un progrés indubtable però sense aparent equivalència en els territoris de l’art. De fet, en el present són molts els i les artistes que aprofiten les noves tecnologies, que l’enginyeria desenvolupa a partir de les troballes científiques, per a produir les seues obres. Si no sempre arriben a l’èxit esperat, potser es deu al fet que de vegades les agafen tal com venen, en registres o programaris imponents als quals es dobleguen quasi per necessitat. Com veurem, no és aquest el cas de José Antonio Orts.
En efecte, la seua trajectòria resulta única per moltes raons. El primer que sorprèn són les seues arrels, que s’enfonsen en una rigorosa formació com a compositor musical. A partir d’aquesta, va decidir connectar amb les arts plàstiques; primer, efímerament, amb la pintura, però de seguida per mitjà de diverses sèries d’instal·lacions escultòriques basades en tubs de PVC, cèl·lules fotosensibles i circuits electrònics en les quals aconseguia que es produïren sons (ben afinats) de manera interactiva; és a dir, en funció de la llum resultant dels lliures moviments dels espectadors. Amb el temps, Orts ha anat introduint nous i més complexos elements i dispositius, podria dir-se que en una direcció cada vegada més centrada en el registre visual que en el sonor, sense oblidar aquest, però sempre inventant les seues pròpies tècniques, experimentant amb processos físics i re-creant de forma d’art les propietats dels seus components.
En un moment donat, amb resultats que es van veure cap a 2014, va començar a interessar-se per les propietats de l’aigua i de les seues possibilitats en el marc d’experimentacions plàstiques. Aquí l’interessant es fonamenta en la forma en què combina materials naturals (l’aigua) amb altres derivats de les noves tecnologies (per exemple, el led). Això es fa evident en alguna de les seues obres més recents; per exemple, en Hidrofania (Joc d’aigua), on aprofita metalls de diferent electronegativitat per a atreure els ions de l’aigua i produir un corrent elèctric suficient per a encendre uns leds, un parell d’insospitades lluminàries verdes. Ací, igual que en la resta dels seus treballs, es percep la manera en què combina el joc amb la física amb les exigències pròpies d’una obra d’art. O bé, per parlar d’una altra obra recent, Trencaclosques fotovoltaic, ens trobem amb què leds, ponts de metall, condensadors i plaques fotovoltaiques s’articulen de tal manera que poden usar-se com a fitxes d’un joc. A l’espectador, eventualment ben guiat, se li proposen una multitud de problemes relatius al càlcul d’intensitats, temps d’encesa i de conductivitat.
Finalment, és clar que Orts no és un científic, ni pretén ser-ho, ja que no es planteja confirmar hipòtesis o teories, però també és cert que els seus processos d’investigació el condueixen cap a una forma d’art solidària amb la pràctica de la ciència i incomprensible sense aquesta.
