Un herbari que registra i classifica varietats inèdites de plantes (Herbarium, 1982-1985); els extraordinaris descobriments en zoologia duts a terme per un naturalista germànic i el seu ajudant, però ocults durant anys (Fauna, 1985-1990); la troballa en la primera meitat del segle XX dels primers fòssils d’Hydropitecus en els contraforts dels Alps per part d’un sacerdot paleontòleg francès (Sirenes, 2000-2012). Aquestes són algunes de les històries creades per Joan Fontcuberta mitjançant fotografies i altres fonts documentals amb les quals emula objectes d’estudi i metodologies pròpies de les ciències naturals.
El filòsof Paul Feyerabend, figura de l’anarquisme epistemològic, va apuntar que la imatge de la ciència i les seues innovacions tècniques s’havia construït, sota la màxima del progrés, com un conte de fades on l’èxit de la ciència apareix com a resultat d’una combinació perfecta d’inventiva i control, d’idees i mètode (Feyerabend, 1986, p. 295). Fontcuberta ha concebut la seua narració d’aquest conte de fades, parodiant els mecanismes de legitimació del coneixement científic. A partir de l’objectivitat socialment acceptada de la fotografia, l’artista català inventa situacions i fets relatius a plantes, animals o fòssils que es presenten sota una aparença de cientificitat. No obstant això, a través dels diferents relats fotogràfics, va introduint intencionadament incongruències –de noms, cronologies i morfologies– que fan sospitar de la versemblança del que contemplem. L’espectador es veu sorprès per la inesperada falsedat dels testimoniatges fotogràfics i, de pas, desconcertat davant el descrèdit del discurs de la ciència (Fontcuberta, 1998). El que sembla real acaba per revelar-se com a ficció.
Les imatges de la sèrie De rerum natura (2023), incloses en aquestes pàgines, continuen la reflexió sobre la funció social de la fotografia i les seues implicacions ideològiques –de frau i manipulació– en la producció de documents, però ara en el context de la cultura visual postfotogràfica dominada per la digitalització, la inflació icònica derivada d’internet i les aplicacions de la intel·ligència artificial (IA) en la generació d’imatges. Aquest últim projecte artístic enllaça amb aquell primer Herbarium, on Fontcuberta estrafeia l’estil de les fotografies d’espècimens botànics fetes per Karl Blossfeldt en els anys vint i trenta del segle passat sota el segell estètic de la Nova Objectivitat. Les plantes que el nostre artista va retratar uns anys enrere eren hibridacions inaudites i extravagants, espècies imaginàries sorgides de combinar de manera creïble diferents fragments trobats per separat: des d’elements vegetals fins a detritus industrials. En canvi, les imatges de De rerum natura són representacions fotogràfiques de paisatges i plantes també inexistents, però aquesta vegada generades mitjançant la tecnologia de la IA que beu dels il·limitats repositoris d’imatges en línia i dels mecanismes d’aprenentatge del programa mateix. És a dir, són fotografies completament automatitzades, pures dades codificades sense cap contacte amb la realitat, sense rastre de materialitat ni memòria d’allò que representen. La hiperrealitat de les formes naturals i l’atmosfera quasi clínica que reflecteixen dota aquestes imatges d’aquell efecte d’estranyament propi del surrealisme que ens sembla traslladar a una cultura postbiològica que difumina la partió entre el natural i l’artificial. La naturalesa íntima de les coses s’ha conformat en una sort de fantasmagoria.
Vernum asfideltaum, 2023. Sèrie «De rerum natura». Impressió giclée sobre paper Hahnemühle Museum Etching, 40 × 40 cm. / Joan Fontcuberta
Una nova vanitas embolica aquest món saturat d’imatges fútils, redundants i efímeres que es conciten, com a manteniment i com a deixalla, en la roda d’una iconofàgia creixent que domina la vida de les imatges (Fontcuberta, 2023). Històricament, ens hem nodrit d’imatges fins que aquestes ens han començat a devorar amb la seua fúria expansiva (Fontcuberta, 2016). Un pas més enllà, en un bucle que es retroalimenta, tot aquell magma icònic no té més destí que convertir-se en imatges que al seu torn serviran de trànsit cap a altres de noves, engolides per la voracitat insaciable de la IA, transsumpte cibernètic dels contes d’ogres del nostre temps, la moralitat de la qual encara no arribem a concebre.
Referències
Feyerabend, P. (1986). Tratado contra el método. Tecnos.
Fontcuberta, J. (Ed.) (1998). Ciencia y fricción. Mestizo.
Fontcuberta, J. (2016). La furia de las imágenes. Galaxia Gutenberg.
Fontcuberta, J. (2023). Menjar-se la fotografia amb patates. El Món d’Ahir, 26, 46–59.
