Il·lustració: Anna Sanchis
Joseph Alois Ratzinger (Benet XVI) canonitzà Hildegard von Bingen el 10 de maig de 2012. Ja és gros: un papa conservador fent santa una monja més que progressista i, a sobre, amb vuit segles de retard. Tots dos alemanys, això sí, perquè Ratzinger va néixer a Baviera i Hildegarda, a Renània. Gregori IX, que era romà, ja inicià el procés de canonització d’Hildegarda l’any 1227, però ho deixà córrer: preferí fer sants Francesc d’Assís, Domènec de Guzmán i Antoni de Pàdua, predicadors de volada.
El cas és que Hildegarda també predicava per places i carrers, un fet extraordinari en una monja i del segle XII. Però és que tot en Hildegarda era fora del comú. Escrivia assaig, poesia, textos místics, filosòfics i científics; dibuixava, componia música, curava malalts, predicava a tort i a dret… Nascuda el 1098, quan tot just tenia vuit anys els seus pares la confiaren com a oblata a l’anacoreta Jutta von Sponheim. Poc després, ambdues dones s’enclaustraren al monestir benedictí de Disibodenberg, on Hildegarda es quedà fins 1150. Després, ja abadessa, fundà els nous monestirs de Rupertsberg i d’Eibingen, prop de Bingen (Renània), on romangué fins que morí, l’any 1179.
«Quan la dona s’uneix a l’home, l’escalfor del seu cervell, on radica el plaer, fa que ell assaboreixi el goig de la unió i ejaculi el seu semen. I quan el semen ha caigut on pertoca, aquesta fortíssima escalfor del cervell l’atreu i el reté. Immediatament, es contreu la ronyonada de la dona i es tanquen tots els òrgans que durant la menstruació estan a punt per obrir-se, de la mateixa manera que un home fort sosté una cosa dins de la mà.» És la primera descripció amb intenció científica de l’orgasme femení. La devem a Hildegarda. Té gràcia que la fes una monja benedictina. Figura a la seva obra Causa et curæ, escrita devers 1151, un veritable tractat de medicina i farmacopea. Anteriorment havia escrit Physica, compilació de coneixements sobre mineralogia, botànica i zoologia. Agrupà les dues obres en un corpus que anomenà Subtilitates diversarum naturarum creaturarum. Plasmà en dibuixos les aures migranyoses que patia. Tenia una aproximació holística sobre la natura i els éssers vius, sorprenent en una pensadora del segle XII.
També componia. Seves són les partitures més antigues que s’han conservat, de manera que la música d’Hildegarda, en moltes ocasions dramatitzada per ella mateixa en una mena de protoòperes, és la més antiga que avui dia pot interpretar-se fidedignament. Ho compilà tot en la seva Symphonia harmoniæ coelestium revelationum. També s’empescà una llengua amb alfabet propi, que anomenà lingua ignota.
«Les monges rivalitzaven amb els monjos en excel·lència intel·lectual, cosa que la contrareforma trentina propendí a ocultar»
Als monestirs medioeuropeus de la baixa edat mitjana (segles XI a XV) hi hagué una enorme efervescència cultural. Les monges rivalitzaven amb els monjos en excel·lència intel·lectual, cosa que la contrareforma trentina, patriarcal fins al moll de l’os, propendí a ocultar. Moltes beguines (que eren laiques consagrades), benedictines, cistercenques, dominicanes, clarisses o brigitines exerciren de veritables «mares de l’església»: Hadewijch d’Anvers, Elisabet de Schönau, Brígida de Suècia, Clara d’Assís, Caterina de Siena, Margarida Porete, Matilde de Hackeborn, Gertrudis de Helfta, Matilde de Magdeburg, Beatriu de Natzaret, Juliana de Norwich o, és clar, Hildegarda de Bingen en són clars exponents. Després de Trento, la foscor…
Foscor esdevinguda una forma de cultura misògina, dominant arreu d’Europa encara ara. El coneixement no era propi de les dones, es deia. Els nazis portaren aquestes dèries fins al deliri. L’any 1936, ja al poder, remilitaritzaren la Renània que el Tractat de Versalles havia desmilitaritzat, alhora que ignoraren, és clar, l’esperit de Bingen i d’Hildegarda. La ciència i la infàmia compartiren bressol, així doncs. Tràgica metàfora, certament. Benaurada Hildegarda de Bingen: il·lustreu els que no despengen de gaire alt…
