Cajal: espina dorsal i emblema de l’Edat d’Argent de la Ciència a Espanya

Fer front a la decadència

El pessimisme històric dels intel·lectuals de l’anomenada generació del 98 davant la crisi que la societat espanyola va viure a final del segle XIX com a conseqüència del sentiment de decadència pels conflictes interns i la pèrdua de les últimes colònies va provocar un ampli debat social i la presa de consciència de les profundes contradiccions que plantejava l’ideal de modernitat. Es va accentuar llavors l’ideal de l’europeïtzació i el regeneracionisme va calar amb força en amplis sectors de la política i la intel·lectualitat espa­nyoles. La ciència representava, en l’imaginari col·lectiu, un dels principals instruments per assolir, en paraules d’Unamuno, la «moderna civilitat europea».

«La ciència representava, en l’imaginari col·lectiu, un dels principals instruments per assolir, en paraules d’Unamuno, la “moderna civilitat europea”»

Les classes dirigents i la intel·lectualitat espanyola es veien tan lluny de la cultura científica que Juan Ramón Jiménez considerava herois els qui cultivaven la ciència a Espanya, perque no hi havia en el món –deia– cap altre país on el cultiu de la ciència trobara un ambient més hostil. El químic José Rodríguez Carracido expressava la situació amb paraules eloqüents:

El problema de l’educació científica a Espanya s’ha plantejat com a necessitat urgent immediatament després de la pèrdua de les últimes restes del nostre poder colonial. Replegada en les seues llars pairals, l’ànima nacional va fer examen de consciència i va veure amb tota claredat que havia anat a la lluita i havia estat vençuda per la seva ignorància d’aquells coneixements que infonen vigor mental positiu en els organismes socials. Referint-se als títols de les assignatures d’ensenyament secundari, algú va dir airadament que la nostra desfeta era inevitable per ser els Estats Units el poble de la física i la química, i Espanya el de la retòrica i la poètica.

El regeneracionisme maldava per superar les barreres que tradicionalment s’havien oposat al cultiu de la ciència com a via de progrés i modernització de la societat espanyola. A poc a poc va establir les bases d’un ampli moviment polític, intel·lectual i social que tindria com a fruit una etapa positiva per al cultiu de les ciències i la innovació tecnològica que alguns historiadors han anomenat «Edat d’Argent de la ciència espanyola».

Ja durant les últimes dècades del segle XIX el cultiu de la ciència experimental havia assolit en la societat espanyola un important procés de normalització després de l’alarmant endarreriment propiciat per la crisi econòmica, la confessionalitat religiosa i la persistència d’estructures anacròniques de l’Antic Règim. Pel que fa a la investigació experimental en medicina, l’aparició d’un poderós periodisme mèdic des de mitjan segle XIX i la construcció dels primers laboratoris docents i d’investigació van ser factors determinants per actualitzar els coneixements, millorar la comunicació científica amb l’estranger i propiciar la transició des d’un saber llibresc a un altre basat en el laboratori.

En el camp de l’anatomia microscòpica aquesta transformació va aportar contribucions tan sòlides com les de Ramón y Cajal i la seva escola, que van convertir la neurohistologia i la neuropatologia en l’espina dorsal de la investigació biomèdica espanyola en virtut dels treballs no només del mateix Cajal, sinó també dels seus deixebles més destacats, donant lloc a l’anomenada escola histològica espanyola.

L’inici de la fisiologia de laboratori va tenir a Madrid com a principal protagonista José Gómez Ocaña, qui va consagrar treballs a l’estudi de la localització cerebral de les funcions sensorials i va portar a terme una incipient labor d’investigació sobre el tiroide (1895). Gómez Ocaña va ser el primer espanyol que va prendre part en congressos internacionals de fisiologia com els celebrats a Heidelberg (1907), Viena (1910) i Groningen (1913), i va mantenir una estreta relació amb les principals figures de la fisiologia europea, entre les quals es trobaven Ivan P. Pavlov i Charles Richet.

Les institucions científiques de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis i investigacions científiques

Però al marge de les contribucions personals, un dels principals factors que van afavorir aquest ressorgiment de l’activitat científica a l’Espanya de final del segle XIX i principi del segle XX va ser la creació d’un marc institucional adequat per a la promoció de la ciència i els intercanvis científics amb l’estranger. En bona mesura, va ser la Junta per a l’Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques (JAE), fundada el 1907, la que va aportar les principals iniciatives: construcció de laboratoris i ampla política de pensions per tal que joves científics feren estades d’investigació en els millors centres de recerca estrangers.

Des dels primers anys, la JAE va promoure la creació del Centre d’Estudis Històrics i l’Institut Nacional de Ciències, on es completava la docència i es realitzaven treballs d’investigació en geologia, botànica, zoologia, paleontologia i prehistòria, histologia i histopatologia del sistema nerviós, física, química, matemàtiques i fisiologia general. També al voltant de la Residència d’Estudiants es va configurar un nucli de laboratoris d’investigació d’acord amb el projecte concebut per Alberto Jiménez Fraud.

El primer a fundar-se va ser un petit Laboratori d’Anatomia Microscòpica, dirigit per Luis Calandre. El 1912 es va crear el Laboratori de Química General, fundat per José Sureda Blanes i Julio Blanco, i dirigit des de 1913 per José Ranedo i, finalment, un tercer de Serologia i Bacteriologia, dirigit per Paulino Suárez. El 1915, als ja esmentats laboratoris d’investigació es va unir el de Química Fisiològica, sota la direcció d’Antonio Madinaveitia i José M. Sacristán, que va funcionar fins al 1919. La investigació experimental havia entrat finalment a formar part d’una incipient política científica espanyola. Un any més tard, el 1916, es va fundar en el si de la Residència el Laboratori de Fisiologia General. Juan Negrín, nouvingut d’Alema­nya, va ser designat per Cajal i els altres membres directius de la JAE per assumir-ne la direcció. Aquell mateix any es va crear el Laboratori de Fisiologia i Anatomia dels Centres Nerviosos, dirigit per Gonzalo Rodríguez Lafora, i el 1919 es va instal·lar el laboratori d’histologia normal i patològica, dirigit per Pío del Río-Hortega.

«La creació dels laboratoris va influir de manera notable en un ampli moviment de renovació de la vida universitària i de la pràctica científica»

No obstant això, les condicions dels laboratoris eren precàries. Rebien una modesta subvenció de la JAE i les seves dotacions de personal eren escasses, però la creació dels laboratoris va influir de manera notable en un ampli moviment de renovació de la vida universitària i de la pràctica científica de les quals formaven part les principals figures de la ciència espanyola de l’època. Entre els noms vinculats als laboratoris trobem, entre molts altres, els de Salustio Alvarado, Ignacio Bolívar, Pío del Río-Hortega, Blas Cabrera, Enrique Moles, José Rodríguez Carracido, Antonio Madinaveitia, Julio Rey Pastor, José María Plans, Nicolás Achúcarro, Severo Ochoa o Juan Negrín.

Des de la concessió del premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1906, la importància històrica de les contribucions de Santiago Ramón y Cajal a la histologia i la patologia del sistema nerviós van ser àmpliament reconegudes internacionalment, en particular la seva decisiva participació en la formulació de la teoria de la neurona. D’altra banda, la seva destacada participació en els programes de promoció de la investigació científica i la tecnologia en el context de la societat espanyola de començament del segle XX el van convertir en una icona, en el més clar i popular exponent de la figura del savi científic. Cajal va esdevenir el cap visible d’una àmplia escola neurològica espanyola d’estudiosos de la histopatologia del sistema nerviós. Entre els seus deixebles, directes o indirectes, cal assenyalar Isaac Cardoso, Jorge Francisco Tello, Fernando de Castro, Rafael Lorente de No, Domingo Sánchez, Pío del Río-Hortega, Nicolás Achúcarro i Gonzalo Rodríguez Lafora. Tots ells van realitzar contribucions de relleu internacional, seguint el camí iniciat pel mestre.

El fet d’haver rebut els més preats guardons internacionals el va convertir en un personatge singular i respectat. D’altra banda, les seues reflexions i escrits personals assoliren una notable influència social. Prova de la seua important posició social és el nomenament de president d’honor de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques, que se li va atorgar des de la seua fundació el 1907. En aquest sentit, Cajal no es pot considerar únicament com un científic, sinó que la dimensió històrica de la seva personalitat va anar més enllà, com a ciutadà políticament i intel·lectual influent en el marc d’una societat com l’espanyola que maldava per desenvolupar un ampli projecte de modernitat i regeneració.

El seu llegat intel·lectual sens dubte va més enllà de l’avançament que suposa l’ocupació de certes tècniques d’investigació innovadores o descobriments concrets que li van fer destacar i ser reconegut entre els neuròlegs i neuropatòlegs de tot el món. A més d’haver estat el primer a trobar la clau de l’estructura íntima del sistema nerviós i els seus mecanismes íntims de funcionament, Cajal ens va llegar una àmplia col·lecció d’assaigs, memòries i reflexions que aborden qüestions relacionades amb la investigació científica, la cultura o fins i tot amb aspectes tan generals com ho és el sentit de la vida humana. Tots aquests escrits personals representen un excel·lent testimoni de la seva experiència com a científic i dels seus valors com a ésser humà.

El projecte científic de la Mancomunitat de Catalunya

També la tasca de creació d’institucions científiques que va realitzar la Mancomunitat de Catalunya va donar abundants fruits gràcies a una sèrie de figures i grups de recerca que contribuïren a omplir de contingut un projecte institucional de renaixença cultural i científica de gran abast. L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va establir, des de la seua creació el 1907, una Secció de Ciències, «dedicada a la investigació de les ciències matemàtiques, fisicoquímiques i biològiques», que incorporava també inicialment la filosofia, l’economia i les altres ciències socials. Inicialment, la Secció de Ciències va comptar amb un metge, Miquel A. Fargas; dos fisiòlegs, August Pi i Sunyer i Ramon Turró; un matemàtic, Esteve Terradas; un economista, Pere Corominas; un zoòleg, J. M. Bofill i Pichot, i un filòsof, Eugeni d’Ors. Aquesta secció va posar en marxa diverses publicacions periòdiques com ara els Arxius de l’Institut de Ciències o les Memòries de la Secció de Ciències, les Notes d’Estudi del Servei Meteorològic de Catalunya, els Treballs de l’Estació Aerològica de Barcelona i les del Servei Tècnic del Paludisme. La Secció de Ciències es va fundar el 1911, i al seu si es fundaren successivament la Societat de Biologia (1913), el Servei Geològic i Geogràfic (1915), l’Institut de Fisiologia (1920), el Servei Meteorològic de Catalunya (1921), el Laboratori de Psicologia Experimental (1922) i la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931). A més, cal esmentar el Servei Tècnic del Paludisme i l’Estació Aerològica de Barcelona.

En l’àmbit de les ciències biològiques i de la medicina, ja hi havia el precedent del Laboratori Municipal de Barcelona i la magnífica obra personal que Ramon Turró havia aportat a la immunologia i la fisiologia, com també la contribució de Jaume Ferran i Clua a la bacteriologia i la serologia. Però, des del punt de vista de la comunicació internacional i de la configuració d’un important grup de recerca, cal destacar la tasca realitzada per August Pi i Sunyer al front del Laboratori de l’Institut de Fisiologia de l’IEC. Hi van treballar Jaume Pi i Sunyer, Jesús M. Bellido Golferichs, R. Carrasco i Formiguera i Josep Puche, entre d’altres. La majoria va gaudir de pensions d’ampliació d’estudis a l’estranger per a estades de recerca a laboratoris europeus i nord-americans, i van desenvolupar investigacions en dominis de la fisiologia, la bioquímica i la farmacologia.

Si a tot el que s’acaba d’enunciar afegim l’important esforç que en el domini de la salut pública, de les beques per a investigació a l’estranger i de la creació d’institucions de recerca van impulsar programes finançats per la Fundació Rockefeller, resulta comprensible que la ciència espanyola esperimentara un període brillant i esperançador durant el primer terç del segle XX. Cajal era la icona del triomfador, l’espill en el qual es miraven els joves investigadors. Tanmateix, aquesta conjuntura favorable es va trencar dramàticament com a conseqüència de la Guerra Civil. La majoria d’aquells joves científics acabaren la seua vida en l’exili o en institucions estrangeres d’Europa i Amèrica.

1854 Neix a Petilla d’Aragó, poble de l’Alt Aragó en el llindar de Navarra. Son pare exercia la professió de cirurgià rural i la infantesa de Santiago va transcórrer per diverses localitats de l’Alt Aragó fins que va estudiar d’intern el batxillerat a Jaca i Osca.

1873 Obté el títol de llicenciat en medicina per la Universitat de Saragossa. Poc després guanya unes oposicions de metge militar. Primer és destinat a l’exèrcit que lluitava a Catalunya contra els carlins i, més tard, traslladat a Cuba, on va prendre part en les guerres colonials i va contraure el paludisme.

1875 Retorna a Espanya per recuperar-se de la malaltia.

1877 Es matricula en els cursos de doctorat de la Facultat de Medicina de Madrid. S’introdueix en la histologia per mà del catedràtic Aureliano Maestre de San Juan i el seu deixeble Leopoldo López García.

1880 Fracassa en les oposicions a la càtedra d’Anatomia de la Universitat de Saragossa.

1883 Guanya la càtedra d’Anatomia de la Facultat de Medicina de València, que ocupa durant quatre anys.

1884 Inicia la publicació del Manual de histología normal y técnica micrográfica (1884-1889), que va continuar reeditant-se fins assolir catorze edicions el 1956.

1885 Arran de l’epidèmia de còlera i de l’assaig de vacunació promogut per Jaime Ferrán i per les autoritats sanitàries valencianes, Cajal va escriure per a la Reial Acadèmia de Medicina un informe molt crític i poc favorable a l’eficàcia del procediment de Ferrán.

1887 Visita en Madrid els principals laboratoris de micrografia i coneix noves tècniques de tinció dels teixits. Entre d’altres, aprèn de Luis Simarro el mètode d’impregnació cromoargèntica, també anomenat mètode de Golgi. Aquell mateix any, la reforma dels estudis de medicina situa la histologia com a assignatura de llicenciatura i no exclusivament de doctorat, com ho era abans.

1888 En crear-se noves càtedres d’histologia, Cajal obté la càtedra de la Facultat de Medicina de Barcelona, que ocupa durant quatre anys. És el període en què presenta els primers resultats a favor de la teoria de la neurona, tant al Congrés Internacional de Berlín (1889), com al I Congrés Mèdico-Farmacèutic Valencià (1891).

1892 Es trasllada a la Facultat de Medicina de la Universitat de Madrid.

1894 Croonian Lecture a la Royal Society de Londres.

1901 Sent ja una figura reconeguda en l’esfera internacional, se li encarrega dirigir el Laboratori d’Investigacions Biològiques, que seria el punt de partida del futur Instituto Cajal.

1905 Cajal rep la medalla Helmholtz de l’Acadèmia Imperial de Ciències de Berlín.

1906 Concessió del premi Nobel, compartit amb Camillo Golgi.

1907 Cajal és nomenat president de la Junta per a Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques (JAE).

1934 Mor a Madrid.

1935 Apareix el seu testament científic com a capítol independent del manual de neurologia d’O. Bumke i O. Förster sota el títol Die Neuronlehre.