The peak of mathematical research in Spain. In this article we give an account of the evolution of mathematical research in Spain during the second half of the twentieth century. Furthermore, we emphasise the important role of Spain in the year 2000 (World Year of Mathematics).
Des de la perspectiva que li puga donar a un humil professor d’universitat la visió històrica de l’evolució de la investigació en matemàtiques a Espanya durant la segona meitat del segle XX, em permetré fer algunes consideracions molt generals de com la veig en aquest moment.
La polèmica sobre la ciència espanyola en general i al voltant de les matemàtiques en particular, que arribà al seu moment culminant a finals del segle passat, ha quedat resolta. Desgraciadament, tenien la raó els qui assenyalaven la inexistència d’una ciència matemàtica espanyola. Molt s’ha escrit i discutit sobre quines van ser les causes del nostre retard científic en matemàtiques. Aquest és un problema de molt difícil solució. Encara que siga molt breument, em permetré recordar alguns pensaments de diverses autoritats en la matèria.
Amb els anys, el retard existent es va anar fent patent. Aparegueren estudis serens de la nostra aportació a les matemàtiques; per exemple, el de Julio Rey Pastor. La situació creada és estranya i difícil d’explicar, donat el valor que la cultura espanyola té en altres ordres, com ara l’artístic, el literari o l’humà. Aquelles etapes de la història en què els poders públics tractaren d’evitar que es reconeguera el retard científic, perjudicaren greument Espanya. La recuperació és molt difícil, perquè disputem una cursa de fons en què els altres corredors ens porten molts metres d’avantatge, i ells no es pararan. Encara avui dia perdura en part la creença que el progrés científic no és gaire important. Mentre els poders públics no escolten atentament les autoritats competents i no posen els mitjans econòmics suficients, difícilment s’aconseguirà aquest punt crític mínim que permeta el desenvolupament científic en general i el matemàtic en particular que, sens dubte, el geni espanyol podria assolir. En gran mesura, es continua pensant a Espanya que el que necessitem és tècnica i no ciència, i no es comprèn l’absoluta necessitat d’aquests difícils estudis en la ciència bàsica. En els grans centres d’investigació internacionals tenen molt clar que la investigació aplicada és una conseqüència lògica de la potenciació de la investigació bàsica. També, sovint, és difícil i quasi impossible diferenciar aquestes dues línies d’investigació, ja que estan directament interrelacionades i la potenciació d’una comporta necessàriament la potenciació de l’altra.
És possible que la meua apreciació estiga deformada per la meua formació professional; això no obstant coincideix amb la de molts científics més. Estic totalment convençut que sense un desenvolupament matemàtic fort un país no pot aconseguir un desenvolupament científic d’alt nivell ni pot pensar en un desenvolupament industrial competitiu. Pel bé del nostre desenvolupament és necessari ser valent i denunciar les deficiències, com, per exemple, va fer l’eminent matemàtic de la Rioja Julio Rey Pastor, que en la seua obra Los matemáticos españoles del siglo XVI escriu:
“Ha estat completament nul·la la nostra contribució a la matemàtica en aquella brillant centúria? Ens queden tres noms: una esperança afalagadora, que és Fra Ortega, revelada per uns simples exemples numèrics; i dues realitats brillants, que són Nonmicus i Álvaro Tomás (aquests dos últims eren portuguesos). A aquests noms els segueix un buit de segles.”
Les matemàtiques a Espanya, en la primera meitat d’aquest segle, han discorregut per senders pobres i infecunds. Així ho reconeix el mateix Rey Pastor en el seu discurs de contestació al d’ingrés en l’Academia de Ciencias del professor Ricardo San Juan.
Durant la primera meitat d’aquest segle l’aïllament de les matemàtiques a Espanya respecte a les noves idees que estaven d’actualitat en altres països europeus va ser quasi total. Tan sols alguns casos escadussers i, en part, la política científica de la Junta de Ampliación de Estudios intentaren pal·liar aquest aïllament. Per exemple, l’any 1935 el gironí Lluís Àngel Santaló es va desplaçar a Berlín per estudiar la geometria integral, especialitat amb múltiples aplicacions en la vida pràctica; en particular, a la teoria de la probabilitat geomètrica. Santaló abandonà Espanya després de la Guerra Civil i es va instal·lar a l’Argentina. La seua obra sobre geometria integral s’estudia actualment als més prestigiosos centres matemàtics internacionals i és bàsica per a geòmetres aplicats i probabilistes.
Molts matemàtics més realitzaren grans esforços per millorar el nivell de les matemàtiques a Espanya i publicaren molts i interessants treballs, però la majoria (com hem dit anteriorment) estaven basats en les idees del segle XIX. En aquell moment a Europa la ciència matemàtica seguia altres camins, ja que a finals del segle XIX havia aparegut, entre altres, la topologia com una branca bàsica per a diverses disciplines matemàtiques. A Espanya aquesta matèria es va començar a ensenyar tímidament en les dècades dels quaranta i cinquanta. I el mateix podem dir de les modernes teories de la geometria diferencial i de l’àlgebra, que tanta importància han tingut i tenen actualment en el desenvolupament modern de la física teòrica.
Analitzant amb una mica de perspectiva històrica el desenvolupament de les matemàtiques a Espanya durant els últims cinquanta anys podem observar que a partir de la dècada dels cinquanta hi ha a la universitat espanyola un nombre de professors, encara limitat, però significatiu, que comprenen el problema de l’aïllament i es preocupen, d’una banda, d’enviar deixebles als més prestigiosos centres estrangers per a especialitzar-se en les noves teories, i de l’altra d’invitar a les seues universitats aquells especialistes que les pogueren explicar. Tot això, unit a una encertada política de beques i ajudes per a desplaçar-se a l’estranger a partir de finals dels seixanta, va permetre que, globalment, les matemàtiques a Espanya s’incorporaren als nous corrents matemàtics internacionals.
Des de l’any 1940 s’edita a Boston el Mathematical Reviews i, des de 1931, el Zentralblatt für Mathematik a Berlín. En aquestes revistes s’analitzen els continguts de totes les publicacions mundials de matemàtiques en llibres, revistes, monografies, etc. Com és sabut, existeix també una classificació que, encara que d’una manera aproximada, avalua la categoria científica de les revistes especialitzades atenent al seu índex d’impacte. A finals del segle XIX es crea la Unió Matemàtica Internacional (UMI), organització que a partir de 1930 concedeix les medalles Fields (equivalents al premi Nobel per a matemàtiques). Tenint en compte els índexs d’impacte de les diverses publicacions matemàtiques, la UMI classifica els països segons la seua producció matemàtica. Aquesta varia entre un mínim d’una i un màxim de cinc estrelles. Segons les dades a què he tingut accés, Espanya va estar, fins la dècada dels noranta, en el grup de països amb dues estrelles. En aquest moment en tenim assignades tres i ocupem el lloc número nou en la classificació mundial. Utilitzant un estudi científic de la producció de les matemàtiques a Espanya en els últims anys, a hores d’ara el comitè espanyol de la Unió Matemàtica Internacional fa les gestions oportunes perquè Espanya passe a engrossir el club dels països amb quatre estrelles.
La situació actual de la producció matemàtica en la universitat espanyola és bastant bona, encara que, evidentment, sempre es pot millorar. Són ja nombrosos els matemàtics espanyols que publiquen en revistes que figuren en els primers llocs dels índexs d’impacte i que participen en congressos i col·loquis a nivell internacional. Molts dels seus articles i llibres apareixen citats en la bibliografia especialitzada. A més l’ensenyament de les matemàtiques en la universitat s’ha institucionalitzat, de manera que els grups d’investigació importants no desapareixeran quan es retire el seu creador. La raó és que la llavor ha arrelat amb força, i en els equips ja és freqüent trobar joves investigadors disposats a crear nous grups, o bé a continuar la tasca dels seus mestres. Segons un informe de la Comunitat Europea, Espanya representava l’any 1992 l’1,5% de la producció mundial de revistes matemàtiques periòdiques que apareixen en l’Sciences Citation Index (SCI), en comparació amb el 0,3% de l’any 1981. Segons les darreres dades, aquesta progressió s’ha incrementat al 3,9% l’any 1998.
A la matemàtica espanyola encara li queda, però, molt de camí per recórrer, i es veu afectada per diverses mancances que és necessari corregir. Per exemple, a diferència d’altres països, com ara Estats Units, França, Itàlia, Alemanya, Brasil o Mèxic (per citar-ne alguns solament), a Espanya no existeixen dotacions pressupostàries suficients per a beques d’iniciació a la investigació, ni disposa d’instituts d’investigació específics per a matemàtiques. Com a tal centre solament funciona el Centre de Recerca Matemàtica a Barcelona, que, encara que no té una plantilla fixa, aplega un gran nombre de professors invitats d’una alta qualificació científica. Amb l’ànim de corregir tant com siga possible aquests defectes, considerem que la Real Sociedad Matemática Española (RSME) hi té alguna cosa a dir.
L’any 1939 es va crear a Madrid el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), que contenia dos instituts relacionats amb les matemàtiques: el Jorge Juan i el d’Estadística. Fins principis de la dècada dels setanta, tots dos instituts realitzaren una activitat científica d’una repercussió acceptable, dins de les limitacions imposades per la realitat matemàtica espanyola del moment. La decadència de l’activitat científica de les matemàtiques en el CSIC començà en els anys setanta i es manté en els nostres dies. De primer va desaparèixer l’Instituto de Estadística i, a continuació, es va suprimir l’Instituto Jorge Juan. En el seu lloc es creà la Confederació de Centres d’Investigació Matemàtica i Estadística (CECIME), una pura entelèquia creada per a confederar centres que no existien com a tals. Aquest projecte fou abandonat en tan sols tres anys. En aquests moments el personal de plantilla (i únic) que treballa en el CSIC en la investigació matemàtica el constitueixen quatre persones. Com a contrast es pot citar, per exemple, l’Institut de Matemàtica Pura i Aplicada de Rio de Janeiro (IMPA), que disposa en aquests moments d’una plantilla fixa de 43 professors, a més de nombrosos invitats de caràcter temporal, i d’una valuosíssima biblioteca.
L’any 1990 es creà a Europa la Societat Europea de Matemàtiques (SEM), a què s’adheriren la pràctica totalitat de societats matemàtiques europees. Una vegada més, amb retard respecte a Europa i a causa d’una sèrie de raons tan sols imputables als espanyols, l’adhesió de la RSME no fou aprovada fins el 28 d’agost de 1998 a Berlín. Actualment tots els membres de la RSME poden ser socis de la SEM i estar així informats puntualment de gran nombre d’activitats científiques que desenvolupen tant les societats membres com la mateixa SEM. És aquest un altre pas més per a evitar una vegada més l’aïllament secular de les matemàtiques a Espanya.
En la “Declaració de Rio de Janeiro sobre matemàtiques” del 6 de maig de 1992, la UMI declarà l’any 2000 com l’any mundial de les Matemàtiques amb els tres objectius següents:
-
- Determinar els grans reptes matemàtics del segle XXI.
- Promulgació de les matemàtiques pures i aplicades com una de les claus fonamentals per al desenvolupament.
- El reconeixement de la presència sistemàtica de les matemàtiques en la societat de la informació (la imatge de les matemàtiques).
La UNESCO, en l’assemblea general de novembre de 1997, acceptà i féu seua, la proposta de la UMI.
Espanya tindrà un gran protagonisme durant aquest any. Al mes de juliol se celebrarà a Barcelona el III Congrés Europeu de les Matemàtiques. Aprofitant aquest esdeveniment s’organitzaran conferències satèl·lit en diverses universitats espanyoles. Per exemple, en homenatge a la cultura àrab, està prevista a Granada una conferència sobre “Les matemàtiques als països mediterranis”.
En aquest moment, Espanya ha fet i continua fent un gran esforç per a integrar-se en la Comunitat Europea. Aquesta integració no sols ha de ser política i econòmica sinó que ha d’ abraçar molts aspectes més de la societat, entre els quals evidentment ha de figurar el matemàtic. Una gran majoria dels països de la Comunitat són conscients que una millora en el seu nivell matemàtic repercutirà de manera molt favorable en el desenvolupament científic, tecnològic i social del seu país.
A la vista d’aquesta situació, hauríem de preguntar-nos si els matemàtics espanyols serem capaços de convèncer els nostres governants de la necessitat de potenciar l’ensenyament de les matemàtiques en tots els seus nivells i de crear i consolidar una política científica raonable i moderna en la investigació en matemàtiques, tant pures com aplicades. Si fórem capaços d’aconseguir aquest objectiu, a Espanya hauríem fet un gran pas cap al desenvolupament científic.
La inexistència de centres específics per a la investigació matemàtica resulta paradoxal si la comparem amb el desenvolupament de la investigació matemàtica universitària. És aquest un problema que tard o d’hora (esperem que siga prompte) hauran d’abordar els poders públics, tant a nivell estatal com autonòmic.
