Encara que habitualment solen ser com arbusts, els dos llorets –així els anomenàvem, llorets– que teníem a l’hort, disposats simètricament, un a cada costat del jardí, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre.
Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el blanc, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual –d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida– s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.
Els veus ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts. Qui diria que, resistents i poderosos, eren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la sèquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals que podien ser de molts colors –vermelles, rosa, lila, salmó, carabassa, blanques– que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-se perquè no llevassen força a la mata.
No havien esdevingut encara plantes de jardí. Silvestres, verinosos, funeraris, amb una saba blanquinosa i espessa que, com llet apegalosa, s’enganxava als dits quan n’esgarraves una branca, amb el fullam sempre verd, lanceolat i fosc, en arribar l’estiu florien espectacularment, exuberant, amb tot de flors perfumades, clares o embotides, blanques, rosades o lleugerament vermelles.
Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol.