[vc_row][vc_column][vc_column_text] Per a Víctor que, de ‘xequico’, regava l’hort amb son compare. L’aigua arribava a l’hort de Motxo des del partidor d’Abet. En ocasions, com que aquest

Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el blanc, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual –d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida– s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.

Ja d’antic n’hi havia hagut un al jardí vell, sota el pi de pinyons, vora el llimoner de més al nord, que feia unes roses bellíssimes, intensament perfumades, de pètals vellutats de color vermell fosc, gairebé granat, però el vam assecar amb una poda equivocada.

Encara que habitualment solen ser com arbusts, els dos llorets –així els anomenàvem, llorets– que teníem a l’hort, disposats simètricament, un a cada costat del jardí, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre.

Els veus ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts. Qui diria que, resistents i poderosos, eren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la sèquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals que podien ser de molts colors –vermelles, rosa, lila, salmó, carabassa, blanques– que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-se perquè no llevassen força a la mata.

No havien esdevingut encara plantes de jardí. Silvestres, verinosos, funeraris, amb una saba blanquinosa i espessa que, com llet apegalosa, s’enganxava als dits quan n’esgarraves una branca, amb el fullam sempre verd, lanceolat i fosc, en arribar l’estiu florien espectacularment, exuberant, amb tot de flors perfumades, clares o embotides, blanques, rosades o lleugerament vermelles.

Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol.