© Gaspar Jaén i Urban
Ja d’antic n’hi havia hagut un al jardí vell, sota el pi de pinyons, vora el llimoner de més al nord, que feia unes roses bellíssimes, intensament perfumades, de pètals vellutats de color vermell fosc, gairebé granat, però el vam assecar amb una poda equivocada. El roserar modern, en canvi, ocupava gairebé tot el bancal del jardí nou. Encara faltaven molts anys perquè l’artrosi abatés la prodigiosa força del pare –la força dels llauradors i dels palmerers valencians– i amb l’aixada i la llegona –ho recorde vivament– formà els marges i les taules d’aquell nou jardí on els rosers, per aprofitar al màxim l’aigua, es plantaven al fons d’una petita sequiola, de tres en tres fileres, set peus en cada filera: vint-i-un rosers, doncs, en cada tauleta, que, per sis tauletes que n’hi havia, en feien un total de cent vint-i-sis.
Havia sabut dels efectes balsàmics del perfum de les roses sobre la rauxa saturniana i malencònica dels nascuts sota el signe de Taurus, i al llarg d’un quart de segle m’aconhortà aquell roserar exuberant i dens que floria, esplèndid, des d’abril fins a Nadal i d’on collia ramells grandiosos de roses de mil colors. Els primers peus me’ls regalà ma cosina Teresa; després, en vaig comprar una bona quantitat en un viver de València i, més tard, en demanava cada any als vivers de Madrid i de Barcelona; tanmateix, com que se n’assecaven, fins el darrer moment vaig cercar híbrids diferents pels mercats propers i allunyats; i, així, alguns van venir del mercat de les espècies de Constantinoble i d’altres del mercat del Bollao de Porto. Caminar entre aquelles tires de rosers que calia podar, cavar, abonar, ensofatar i regar amb una dedicació intensa, acurada i constant, era com caminar entre records de ciutats llunyanes. I ho vaig escriure i ho vaig dibuixar en repetides ocasions.
«Caminar entre aquelles tires de rosers era com caminar entre records de ciutats llunyanes»
L’hort mantenia un dret ancestral sobre l’aigua de la pluja que s’arreplegava al camí vell de Santa Pola, límit de la finca pel nord, i quan el cel descarregava aquells xàfecs monumentals que emplenaven el terra de bassots i que deixaven l’aire net i les fulles lluentes, el pare, sense por a la pluja, corria cap a l’hort i, tapant-se amb sacs d’espart el cap i l’esquena, regava el bancal dels rosers amb l’aigua del vessant; i els rosers, agraïts, florien espectacularment.
Als pocs mesos de l’expulsió, els nous ocupants de l’hort arrancaren sense contemplacions el que quedava del roserar i llauraren amb el tractor marges, sequioles i taules del jardí nou –i també del vell–, que quedaren, així, arrasats i buits, com un desert. Hi ha uns versos, però, on imagine un dia de novembre plovent sobre les contrades del Mediterrani i que en arribar al Vinalopó diuen:
Veus ton pare de nou, com els horts, amb set sempre,
content, posat de botes, amb capell i amb paraigües,
que amb el llegó s’emporta, a través de les sèquies,
l’aigua que ha dut la pluja, al bancal dels rosers
que fa anys que plantares de tres en tres fileres
i on, lentament, les roses desfullant-se anar deuen.
