© Gaspar Jaén i Urban
Encara que habitualment solen ser com arbusts, els dos llorets –així els anomenàvem, llorets– que teníem a l’hort, disposats simètricament, un a cada costat del jardí, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre. En les tardors sense pluges, després de la seca de l’estiu, les fulles lanceolades, endurides, perennes i aromàtiques, d’un color verd fosc, i les petites baies negres s’arrojaven amb una misèria blanquinosa que les deixava brutes i apegaloses –sobretot pel revers–, i la mare les havia de rentar ben rentades per poder-les fer servir a la cuina.
Un any, una ventada trencà part de la capçada fullosa del llorer de llevant, però vam netejar la trencadissa amb la destral i les branques joves borraren amb nou vigor, verdes i ufanes. De l’extens i profund arrelam, escampat pel jardí, naixien nombroses mates noves que, de tant en tant, trèiem amb cura per donar a les amistats. I al voltant del tronc principal creixia de terra una munió de branquillons d’un verd clar, lluent, tendríssim, que el pare solia arrencar de soca-rel amb el fes, però que jo vaig preferir deixar créixer fins una alçada de dos pams per retallar-los de forma continuada i formar-ne una tanca de tacte suau.
«De l’extens i profund arrelam, escampat pel jardí, naixien nombroses mates noves de llorets que, de tant en tant, trèiem amb cura per donar a les amistats»
Quan arrasaren el jardí tampoc no van respectar aquelles soques gegantines i centenàries que, extirpades per les màquines, s’emportaren a l’abocador els camions del municipi. Que resti viu, almenys, el record d’aquells dies antics, quan –com feia Adonis, el poeta siríac, amb els seus versos– retallàvem destrament els brots nous per accelerar la circulació de la saba, facilitar l’apoteosi de la verdor i cercar l’anhelat prodigi: que les fulles del llorer es transformassen de nou en la suau cabellera de Dafne.
