Un amic ginecòleg em deia que l’ofici més vell del món és el de comare. L’espècie humana és tan singular que possiblement és l’única que necessita d’assistència en el moment de donar a llum. En realitat, el cos de la dona sofreix durant l’embaràs tota una sèrie de transformacions, veritablement formidables, prou insòlites per a la resta de mamífers.

Des que, fa nou anys, va nàixer la meua filla, no he tornat a dormir tota una nit seguida. A vegades és ella qui em crida perquè somia, té por, se sent sola, té set o pipí, com tots els xiquets.

Quan es va acabar la Guerra Civil jo tenia set o vuit anys. Puc recordar alguna cosa d’aquells dies i encara tinc present alguna imatge que em va commoure particularment. Entre els esdeveniments que més em van impressionar potser hi ha els crits i l’entusiasme manifestat pels qui aclamaven els vencedors, que arribaven a l’actual plaça de l’Ajuntament de València en camions plens de banderes i boines roges; i d’altra banda, pel carrer de Sant Vicent, la desfilada dels soldats vençuts camí de la presó.

«Els cants són parts d’un estat d’ànim serè, i inesperades desgràcies enterboleixen els meus dies; els cants reclamen la calma i la soledat de l’escriptor, i jo sóc joguina dels mars, dels vents i de fosques tempestes.»