Al coll de la balena

Converses heterodoxes entre Moby Dick i la prehistòria  

Què té a veure Moby Dick amb la prehistòria?

Moby Dick és molt més que un mer relat de ficció. És un d’aquells llibres que ens fan pensar en l’estranya naturalesa de la labor literària, en la seua curiosa manera de difondre idees científiques (Ruiz Zapatero, 2014) perquè és obvi que els escriptors no poden sostraure’s a l’època en què viuen. És el cas de Herman Melville (1819-1891), palpablement influït pel descobriment del temps prehistòric que –des de la mentalitat científica– trastoca seriosament la percepció del temps diví.

Moby Dick és abans de res la història d’un mariner desconcertat, ancorat en un món que s’esfondra però embarcat, en certa manera, cap al futur, percepció ineludible d’una cosa nova que està per arribar. Melville no és l’únic a percebre aquest canvi pertorbador, i si el capità Ahab persegueix Déu encarnat en la fabulosa balena blanca, el doctor Frankenstein o el mateix Faust fan el mateix en la seua cerca per adquirir coneixements o revelar els secrets més recòndits de la creació (Mcintosh, 1991, p. 29). Al capdavall, es tracta d’això, de deslligar el monstre que guarda el secret dels orígens de l’existència. Un misteri inescrutable explicat durant mil·lennis per les creences teològiques que s’enfronta a un nou discurs, diguem-ne científic, i que, en línies generals, transforma la manera tradicional de veure el passat.

Figura 1. Il·lustració d’Augustus Burham Shute en les pàgines interiors d’una edició de 1892 de Moby Dick, la gran obra de Herman Melville./ Wikimedia

Ara bé, el llibre de Melville és un viatge al passat quan no existia ni la idea ni el concepte de la prehistòria. Recordem que Moby Dick (Figura 1) veu la llum per primera vegada en les impremtes novaiorqueses en 1851, quan encara no s’havia publicat L’origen de les espècies de Darwin. De fet, totes les grans obres pioneres de la ciència prehistòrica s’escriuran justament després de mitjan segle (Badal García i Soler Navarro, 2016). No obstant això, una incertesa cronològica recorre de cap a cap tota l’obra de Melville. Són ja diverses les veus que afirmen que l’edat de la Terra és més antiga que no es pensava. Per exemple, el comte de Buffon (1707-1788) estima que la Terra té uns 75.000 anys, és a dir, uns 70.000 més que els que proposen els exegetes de la Bíblia. Tanmateix, el mateix narrador de la història, el jove Ismael, acaba el seu relat considerant que l’oceà té 5.000 anys d’antiguitat. Circumstància per la qual l’entorn pel qual viatja el vaixell d’Ismael pot considerar-se primitiu, fet reforçat pel nom mateix, Pequod, que evoca el d’una tribu nord-americana pràcticament extinta. Els tripulants d’aquest balener, que en llengua algonquina significa «destructor», viatgen als confins del temps a la recerca d’una balena que, segons s’estima en el capítol LXXXIV, és fins i tot anterior als sis milions d’anys (Melville, 1997b, p. 141). En aquest cas, si l’oceà és dels temps del Diluvi, la balena és una supervivent que ha escapat de la famosa inundació. És, com es diu diverses vegades en la novel·la, un animal antediluvià o preadamita. No sols això, sinó que en el capítol CIV es diu que la balena va menysprear l’Arca de Noè després del Diluvi (Melville, 1997b, p. 263). Per tant, en uns certs moments el narrador presenta Moby Dick com una criatura maligna. I tot fa pensar que aquesta maldat sorgeix d’aquell abisme temporal que, segons afirmaven els científics, va existir abans del Diluvi.

El món segons els fòssils

Melville dedica el capítol CII als fòssils de la balena. Convé aclarir que el narrador es comporta com un fixista; és a dir, que considera que la balena és un espècimen tal com va sorgir de la prehistòria fa milions d’anys. Per aquesta raó els fòssils de les balenes terciàries que esmenta, com el Basilosaurus, apareixen com una mostra de l’existència de monstres marins i no com un exemple de l’evolució dels cetacis. L’autor degué conèixer l’espectacular muntatge d’ossos que Albert Koch va exhibir a l’Apollo Saloon de Nova York en 1845 i que es va presentar com l’esquelet d’una serp marina gegant (Figura 2) encara que en la seua major part eren les restes d’un cetaci extint (Jones, 1989). La monstruosa «monarca de les mars» no va passar l’examen dels experts, que hi van detectar els coneguts ossos de la balena fòssil Basilosaurus (o Zeuglodon segons la nomenclatura d’Owen), mesclats amb els d’altres espècies. Tant feia que a ulls dels paleontòlegs l’esquelet fora un frau perquè la imatge havia impactat de tal manera que la premsa va relacio­nar el monstre amb la maldat original, el Diluvi, Caín i l’Arca de Noè (Jones, 1989).

Figura 2. La «serp marina» feta a partir d’ossos de balena fòssil per Albert Koch, segons la Iconographic Encyclopedia of Science, Literature & Art editada per Spencer Fullerton Baird en 1851. A pesar que els experts van revelar la falsedat del muntatge en detectar-hi ossos de la balena fòssil Basilosarus, l’estructura va tenir gran impacte mediàtic i la premsa va relacionar el «monstre marí» amb el relat bíblic del Diluvi Universal./ Internet Archive

Melville coneix bé aquest imaginari popular i fins i tot en el capítol LXXXI adverteix que molts dracs de les llegendes eren en realitat balenes (Melville, 1997b, p. 132). I la veritat és que, com demostren algunes investiga­cions, no és del tot impossible que la creença en uns certs monstres marins haja sigut inspirada per les gegantines restes de balenes encallades a les costes i fins i tot en fòssils de balenes extintes (Mayor, 2002, p. 93). Siga com siga, podem extraure una idea important d’aquesta excursió pels avantpassats de la balena que ens ofereix el llibre: que una forma antiquíssima de pensar el passat està íntimament lligada a la percepció dels fòssils.

Alguns autors defensen fins i tot l’existència d’un saber popular dels fòssils, que es remunta a èpoques històriques i possiblement prehistòriques (Mayor, 2002). La veritat és que no es pot menysprear el paper que han pogut exercir en l’origen de la cultura humana, perquè la seua presència es detecta en jaciments del període paleolític. No podem saber de quina manera aquestes gents entenien la naturalesa dels fòssils que recollien i col·leccionaven. Però atesa l’experiència que tenien amb els materials de l’entorn natural, resulta molt estrany creure que no s’adonaren que estaven davant curioses formes de vida petrificades. Fins i tot l’origen de l’art se’ns fa molt més comprensible si pensem que la naturalesa prodigava imatges d’animals inscrites en pedres molt abans que els artistes ho feren a les coves. En aquest sentit, les parets buides d’una caverna no deixen de ser com un llibre amb les fulles en blanc. Tota una suggestiva temptació per al sistema perceptiu sapiens, ja que l’ull humà tendeix a veure formes sobretot d’animals en els accidents naturals de les roques o als núvols.

Melville cita una misteriosa i concisa frase de Hamlet que pertany al final de l’escena segona del tercer acte, quan aquest demana a Poloni que observe un núvol que ha pres la forma d’un camell, una mostela i, finalment, d’una balena. Igualment, en el capítol lvi, el narrador de Moby Dick ens parla de muntanyes en què es poden veure «fugitives visions de perfils de balenes» (Melville, 1997a, p. 397). Però no cal ser un marí avesat per a veure balenes a les roques, com demostra l’anècdota explicada per Jordán Montés i Jordán de la Peña (2019): segons expliquen, una de les filles dels investigadors va distingir la forma d’una balena en una reproducció de les pintures a la cova de Chufín, a Cantàbria, fet que els va instar a explorar la hipòtesi que la figura representada en aquesta cova fora una iubarta o balena amb gep. Aquest estímul perceptiu, conegut com pregnància, és un fet constatat a través de nombroses grafies documentades en l’art paleolític.

Les parets de les coves són part integrant d’una arquitectura natural que ha inspirat la imaginació dels visitants de totes les èpoques. Els fòssils també apareixen in situ a les parets d’algunes, com si foren representa­cions artístiques naturals. De fet, a la cova de Las Aguas a Alfoz de Lloredo (Novales, Cantàbria), l’interior d’una conquilla fòssil es va pintar amb una sèrie de punts rojos (Serna Gancedo, 2002). I a les coves d’Arcy-sud-Cure (Yonne, França) s’han gravat, perforat i tallat fòssils, per convertir-los en penjolls o donar-los formes d’animals petits, com el coleòpter (Baffier i Girard, 1998).

El monstre prehistòric

El Leviatan és un monstre que apareix ja en els primers textos de què tenim constància, en concret en l’Enûma Elis o Epopeia de la Creació (I: 37), redactada en l’últim quart del segon mil·lenni abans de Crist a Babilònia. Els leviatans (potser dracs o serps aquàtiques) són monstres que provenen dels abismes del temps, perquè van ser gestats per un ens anterior a tot, la mare dels oceans primigenis (Bottéro i Kramer, 2004, p. 624). Melville no va poder llegir una traducció dels textos mesopotàmics, però sí la Bíblia que s’hi inspira. No obstant això, mentre que la descripció del Leviatan en el llibre de Job (40 i 41) sembla al·ludir al cocodril, la tradició calvinista l’identifica amb la balena (Enriquez, 1979, p. 144).

Figura 3. La influència de Moby Dick en els animals monstruosos o leviatans prehistòrics del cinema de ciència-ficció és notable. En la imatge, alguns pòsters de pel·lícules que beuen de l’imaginari establert per Melville.

La història dels animals monstruosos deu a Melville sobretot la creació d’un autèntic paradigma en l’imaginari de la ciència-ficció occidental (Figura 3). En concret, Melville seria el precursor dels animals monstruosos prehistòrics, que posteriorment han estat popularitzats pel cinema de ciència-ficció (Jardón, Pérez i Soler, 2012). Moby Dick no sols és el pare de King Kong, sinó també de Godzilla (com a mínim, en la seua versió occidental), per no esmentar influències més evidents en films com ara Tauró (Steven Spielberg, 1975), Orca, la balena assassina (Michael Anderson, 1977) o The Meg (Jon Turteltaub, 2018). Prenguem com a exemple una pel·lícula actual que a priori no sembla tenir res a veure amb la novel·la, com Godzilla 2: Rey de los Monstruos (Michael Dougherty, 2019). En aquest film, els titans prehistòrics viuen en les profunditats oceàniques i es comuniquen com les balenes. Fins i tot la denominació que rep Godzilla en la cinta, «rei dels monstres», és similar a la de «monarca de les mars» en Moby Dick (Melville, de fet, es pren moltes molèsties a explicar-nos que és el catxalot, i no la balena de Groenlàndia, l’autèntic «monarca de les mars»; Enriquez, 1979, p. 40 i 41). En un altre passatge, a més, al·ludeix al combat entre el catxalot i el calamar gegant o Architeuthis, que ha donat peu a la llegenda del Kraken. L’enfrontament entre animals gegantins és un tòpic indispensable del cinema de ciència-ficció i té arrels en mites com la Gigantomàquia, la batalla que es va donar entre els déus de l’antiga Grècia i els gegants, engendrats per Gea com a venjança per l’expulsió dels Titans de l’Olimp.

De la realitat a l’art

Moby Dick és una obra que ens ajuda a conèixer les balenes i això a pesar que el narrador, en el seu paper de mariner supersticiós, diga que per a ell són peixos. Aquesta creença va ser refutada per Aristòtil, encara que després es va mantenir quasi dos mil anys en l’oblit. Durant tot aquest temps, el desconeixement sobre aquest animal es reflecteix en les seues representacions artístiques. És més, després els naturalistes les dibuixaran com si estigueren dissecades, cosa que va generar un tipus de coneixement molt fred dels animals. Melville és incapaç d’assumir un punt de vista tan distant i estàtic. El protagonista no és un observador passiu, admira la balena quan solca les mars i sent el perill de la seua presència. El mateix Melville coneixia les balenes de primera mà, ja que als divuit anys es va embarcar en un balener i havia llegit els principals estudis de l’època. La descripció que fa en el capítol dedicat als moviments de la cua de la balena, per exemple, és insuperable.

Figura 4. El desconeixement sobre les balenes es reflecteix en les seues representacions per part de l’art històric occidental, fantasioses i llunyanes a la realitat de l’espècie. Moltes es van fer prenent com a referència animals morts. En les imatges, miniatura del Bestiari d’Oxford de finals del segle XIIi començament del XIII.

L’aleta caudal d’aquests vertebrats marins està disposada en un pla horitzontal, és a dir, en un sentit contrari al dels peixos. Per aquesta raó, la balena pot utilitzar la seua enorme aleta caudal per esclafar una barca com si fora un mosquit. Quan la balena se submergeix, la cua roman a la superfície una estona i és l’única part visible de l’animal abans de desaparèixer per complet. Aquest és un dels espectacles grandiosos oferits per la naturalesa que s’esmenten en el llibre, perquè hi ha multitud de gestos que usen les balenes com una mena de llenguatge.

Cal recordar ací que l’encèfal dels cetacis coordina funcions molt complexes. De fet, la grandària de l’encèfal és (en proporció a la massa corporal) la major entre tots els mamífers, inclosos els humans. I cal pensar que aquests animals van haver d’adaptar-se a condicions molt particulars dels fons marins, perquè eren en principi terrestres. Per això les fosses nasals es van desplaçar al dors del cap, el que es coneix com a espiracle, un forat mitjançant el qual el cetaci expulsa l’aire dels pulmons i provoca un esbufec que pot fer 15 metres d’altura i produeix un soroll que pot sentir-se a uns 250 metres de distància (Enriquez, 1979, p. 94). Cada balena té el seu esbufec particular i els baleners els reconeixen. El catxalot en concret esbufega en un sol espiracle i una miqueta inclinat avant. No obstant això, l’esbufec de la balena és un espectacle que els il·lustradors de l’època no van saber captar, perquè la majoria d’aquestes imatges es van fer quan l’animal era mort.

Aquest és el model que es retrata en l’art històric (Figura 4) i fins i tot en les il·lustracions científiques. És com si aquesta nova humanitat il·lustrada no sabera representar les balenes en tota la seua vivacitat. En el fons, alguna cosa se li escapa a l’home que viu en ciutats terra endins. No obstant això, l’art etnogràfic transmet un tipus diferent de coneixement en les seues representacions de balenes vives. A tot l’Atlàntic, segons es diu en el capítol LVI, els salvatges les representen en trossos de fusta o dents de balenes. Resulta increïble comprovar que els documents arqueològics de grafies prehistòriques de balenes coincideixen amb l’afirmació de Melville. La imatge més antiga coneguda d’un catxalot està precisament gravada sobre una dent del mateix animal (Figura 5). Aquest gravat, recuperat per l’equip de Soledad Corchón (Corchón-Rodríguez i Álvarez-Fernández, 2008) al jaciment paleolític de Las Caldas (Oviedo), contrasta amb les representacions fantasioses d’època històrica i demostra que els magdalenians de fa almenys 15.000 anys representaven d’una manera més realista les balenes del que es va fer en èpoques posteriors.

Figura 5. En la imatge, dent de catxalot decorada amb un bisó (dalt) i un cetaci (baix). Aquest fòssil procedeix del jaciment paleolític de Las Caldas (Oviedo) i és probablement la imatge més antiga coneguda d’un catxalot./ Corchón-Rodríguez i Álvarez-Fernández, 2008, p. 55, fig. 10.

Aquesta circumstància s’observa també en l’art postpaleolític, amb imatges realistes de balenes a les dues bandes de l’Atlàntic. Així es constata des de la costa xilena, en l’art rupestre del Médano, fins a la península coreana de Bangu-dae, on es van representar fins i tot els diferents esbufecs dels cetacis (Lee i Robineau, 2004, p. 143). També en una cova de la petita illa de Levanzo, Sicília, es van pintar dos bells dofins. I en l’art escandinau s’han trobat pintures amb més d’una trentena de cetacis, alguns dels quals formant escenes juntament amb embarcacions.

Aquestes representacions contrasten amb les que Melville anomena «quadres monstruosos» o erronis de balenes de l’art històric (Melville, 1997b, p. 383 i 390). Al capdavall, sembla que Ismael, el jove narrador, tenia raó: l’home civilitzat no sap representar les balenes en tota la seua magnitud. El contrast entre les representacions històriques i les prehistòriques així ho suggereix. L’autor ens parla de la llunyania de l’home civilitzat amb l’entorn, d’experiències perdudes en el temps. Aquesta és una lliçó que no hauríem d’oblidar: les gents prehistòriques no semblaven témer en excés les balenes que gravaven i pintaven a coves, abrics i objectes. Més aviat, a l’inrevés, les coneixien i a vegades sembla fins i tot que les admiraven.

Referències

Badal García, E., & Soler Navarro, J. (2016). Primero fue la ciencia… después, la ficción. En H. Bonet Rosado & A. Pons Moreno (Eds.), Prehistoria y cómic (pp. 37–58). Museu de Prehistòria de València.

Baffier, D., & Girard, M. (1998). Les cavernes d’Arcy-sur-Cure. La Maison des Roches.

Bottéro, J., & Kramer, S. N. (2004). Cuando los dioses hacían de hombres. Mitología mesopotámica. Akal.

Corchón-Rodríguez, M. S., & Álvarez-Fernández, E. (2008). Nuevas evidencias de restos de mamíferos marinos en el Magdaleniense: Los datos de la cueva de Las Caldas (Asturias, España). Munibe, 59, 47–66.

Enriquez, B. A. (1979). Les baleines: étude critique de l’aspect animalier dans l’œuvre d’Herman Melville: Moby Dick. Réalisme, symbolisme et message. [Tesis doctoral, École Nationale Vétérinaire de Maisons Alfort]. Francia.

Jardón, P., Pérez, C., & Soler, B. (Eds.). (2012). Prehistoria y cine. Museu de Prehistòria de València.

Jones, D. E. (1989). Doctor Koch and his «immense antediluvian monsters». Alabama Heritage, 12, 2–19.

Jordán Montés, J. F., & Jordán de la Peña, A. (2019). ¿Evocación o ilusión óptica? La posible ballena de la Cueva de Moro Chufín (Cantabria, España). Cuadernos de Arte Prehistórico, 7, 9–47.

Lee, S.-M., & Robineau, D. (2004). Les cétacés des gravures rupestres néolithiques de Bangu-dae (Corée du Sud) et les débuts de la chasse à la baleine dans le Pacifique nord-ouest. L’Anthropologie, 108, 137–151. https://doi.org/10.1016/j.anthro.2004.01.001

Mayor, A. (2002). El secreto de las ánforas. Lo que los griegos y los romanos sabían de la prehistoria. Random House Mondadori.

Mcintosh, J. (1991). The mariner’s multiple quest. En R. H. Brodhead (Ed.), New essays on Moby Dick (pp. 23–52). Cambridge University Press.

Melville, H. (1997a). Moby Dick o La ballena blanca (volumen 1). Alfaguara.

Melville, H. (1997b). Moby Dick o La ballena blanca (volumen 2). Alfaguara.

Ruiz Zapatero, G. (2014). Escribir como arqueología. Arqueología como escritura. Anales de Prehistoria y Arqueología, 30, 11–28.

Serna Gancedo, M. L. (2002). Las Aguas. En M. L. Serna Gancedo, A. Valle Gómez, & P. Smith (Coords.), Las cuevas con arte paleolítico en Cantabria (pp. 91–96). ACDPS.

© Mètode 2022 - 112. Zones àrides - Volum 1 (2022)
Doctor en Ciències de l’Antiguitat. Investigador en l’àrea de Prehistòria del Departament de Ciències de l’Antiguitat de la Universitat de Saragossa.
RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Article Els blogs de Mètode Llibres Contes de ciència
Sort by