La sang de la Terra

Introit: les etnociències

«La natura resulta massa complicada per a ser descrita i explicada de manera racional, per composició de mecanis­mes físics elementals, i els coneixements necessaris a la supervivència van adquirir la forma de tradicions i creences, més o menys unides a un codi de caràcter sagrat, indiscuti­ble. Continguts mentals no raonats i fins i tot fonamental­ment falsos poden ser excel·lents per sobreviure» (Margalef, 1981). Aquestes paraules de Ramon Margalef (1919-2004), un dels pares de l’ecologia, sempre m’han semblat molt assenyades, de trellat.

I no era l’únic científic d’altura que advertia sobre l’er­ror de menystenir interpretacions de la natura que podien ser molt sensates i útils malgrat no estar expressades en termes científics (vegeu Climent i Martín Cantarino, 2020). Richard P. Feynman (1918-1988), un dels majors físics del s. XX, apuntava –en una conferència en el Galileo Sympo­sium, a Itàlia, el 1964– que gran part de la desconnexió entre les ciències i la societat provenia de l’autosuficiència de molts científics que només sabien pontificar des de la displicència, sense parar atenció a altres formes d’expli­car la natura: «La raó per la qual ens prenem [aquestes explicacions] a riure és que confiem tant en la nostra visió del món que estem segurs que “els altres” no hi contribui­ran en res» (Feynman, 2004).

En aquest article es defensa que les etnociències poden ajudar a superar aquesta separació. Mentre que l’etnografia centra l’estudi en el registre de les pràctiques cultu­rals (quines es duen a terme, quan, com, on…), les etnociències inten­ten interpretar-les des del punt de vista científic; és a dir, trobar si hi ha fonaments científics (ecològics, etològics, fisiològics, bioquímics, climàtics, etc.) que n’expliquen la perdurabilitat. Altrament, l’anàlisi dels fonaments científics de les antigues idees sobre la natura (noms, creences, pràctiques, costums…) pot participar en la solució d’alguns dels reptes actuals. En seria el cas de la informació continguda en hidrònims, orònims, fitònims, tradicions, mites, rondalles, etc., que podrien ajudar a tro­bar respostes o informació d’interès científic.

L’estudi de les idees assentades sobre una base empí­rica o inductiva pot generar preguntes de caràc­ter científic (astronòmic, matemàtic, fisiològic, bioquímic…), i això també es donaria en el pas­sat, quan s’estaven consolidant les societats i calia oferir respostes teòriques, científiques, als acords culturals que aspiraven a transcendir el simple utilitarisme. En seria el cas, per exem­ple, de l’astronomia i les matemàtiques impul­sades des de l’islam per ubicar la Meca des de qualsevol punt de la Terra i poder complir el precepte de resar mirant-hi cinc vegades al dia.

Vegem-ne alguns exemples relacionats amb la hidrologia.

El paradigma hidrològic antic

El llenguatge científic de la geologia té una base cultural molt potent que prové de creences antigues, que no per estar superades manquen de sentit explicatiu. I, en consonància, l’etno­geologia té al seu abast camps d’estudi diversos, com ara les roques, els minerals, les fonts, les coves, els volcans, els hidrònims (Climent et al., 2011) i altres topònims, els mites, etc., sobre els quals caldria fer convergir camps sovint impermeables com ara la geologia, la geografia, l’etnografia, la lingüística com­parativa, la rondallística, la paremiologia, l’antropologia, les enginyeries i un llarg etcètera.

Concepció mesopotàmica de la Terra i les mars, segons la qual hi havia dos àmbits aquosos: sota la superfície terrestre, les aigües connectaven amb els oceans i també entre si, i sobre el cel hi havia una mena de mar contingut per una volta ferma i rígida. Aquest marc mental figura en escrits tan primitius com el poema babilònic Enûma Elish, que narra l’origen de la humanitat./ Font: De Vries, T. J. (1960). Á la découverte de l’univers. Éditions Sequoia.

En una d’aquestes facetes, l’etnohidrologia de les fonts, s’hauria d’intentar entendre quines de les manifes­tacions culturals relacionades amb les surgències estaven basades en el paradigma antic sobre la distribució i dinà­mica de les aigües. Així que comencem pel principi, quan no existia la idea del cicle hidrològic tal com el coneixem avui dia.

En les mitologies d’origen de la nostra cultura, la idea més estesa era la divisió en dos àmbits aquo­sos: sota la superfície terrestre, les aigües connectaven entre si i amb els oceans, i sobre el cel hi havia una mena de mar contingut per una volta ferma i rígida, el firmament, capaç d’evitar que se’ns desplo­mara de colp, i que només ocasio­nalment deixava caure la pluja. Aquest marc mental figura en escrits tan primitius com el mesopotàmic Enûma Elish o el Gènesi (1:6-7) de la Bíblia:

Déu va dir: «Que hi haja un firmament enmig de les aigües, per separar les unes de les altres.» I així va ser. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha sota la volta de les que hi ha per damunt.

I en Gènesi 2:6 diu: «De dins de la terra pujava una humitat que els amarava [els camps] en tota l’extensió.» Aquests escrits reflecteixen la idea segons la qual les fonts es devien a l’ascens d’aigües inferiors, dolces o dessalades, que pujaven des de les capes internes de la Terra –per capil·laritat o per condensació en gru­tes– i vessaven a la superfície per uns forats o «ulls de la Terra», on «ploraven» les aigües dolces que formaven els rius. Com diria fra Luis de Granada en l’obra Guía de pecadores (1556): «¿Qué son los estanques y lagunas de aguas claras, sino unos como ojos de la tierra, o como espejos del cielo?»

Uns rius que, en dirigir-se a l’abisme marí, retornaven l’aigua que més tard alimentaria de nou les fonts, tal com apunta un dels llibres sapiencials de l’Antic Testament, el Cohèlet o Eclesiastés (1:7): «Els rius corren cap al mar, i el mar no s’ompli mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc.»

No eren només mitologies i religions les que opera­ven amb aquest paradigma. Pensadors tan poc proclius a argumentar basant-se en poders sobrenaturals parti­cipaven d’aquestes visions: Tales de Milet (s. VII aC), Plató (Fedó; s. V-IV aC), Aristòtil (Meteorologica; s. IV aC), Lucreci (De rerum natura, llibre i; s. I aC), Sèneca (Naturales quaestiones, llibre iii; s. I dC) i Plini (Naturalis historiae, llibre xxxi; s. I dC), i molts més participaven de les idees de filtracions ascendents, coves de condensació i aigües marines que pujaven des de la mar i nodrien les fonts. Idees que perdurarien fins als segles XVI-XVII en escrits de científics d’altíssim nivell, com ara Johannes Kepler (Strena seu de nive sexangula), Athanasius Kircher (Mundus subterraneum) o René Descartes (Principia phi­losophiae). Idees més assenyades havien quedat, però, arraconades, com les de l’arquitecte romà Marcus Vitruvius (s. I aC), per al qual les fonts es nodrien de la fusió de la neu.

En el segle XVI es va obrir pas un enfocament més científic gràcies a Jacques Besson i a la seua obra L’art et science de trouver les eaux et fon­taines cachées soubs terre (1569) i, sobretot, a Bernard Palissy, que en una mena de diàleg gali­leà entre «teoria» (idees tradicionals) i «pràctica» (comprovació, medició), en el Discours admi­rable de la nature des eaux et fontaines (1580), plantejà els precedents del cicle hidrològic. Aquesta idea quedà acceptada al s. XVII gràcies a proves concloents com les aportades per cientí­fics com l’astrònom, geofísic, meteoròleg, físic i matemàtic Edmond Halley, amic de Newton.

La idea que les aigües es connecten sota la mar, o que ascendeixen a les coves d’aigua, té reflexos en algunes creences, llegendes i nomenclatures trobades a la Mediterrània clàssica, algunes de  les quals veurem a continuació. Començarem, però, per un cas molt més proper, vinculat al migjorn valencià.

Un exemple de pervivència del paradigma antic

La suposició segons la qual l’ascens de l’ai­gua de la mar a les grutes de les muntanyes origina les fonts encara perdura en retalls de memòria col·lectiva. En tenim un exemple al migjorn valencià, a la comarca de l’Alacantí. Situem-nos-hi.

La serra del Cabeçó d’Or és un massís cal­cari amb coves càrstiques com la del Canelo­bre, anomenada així per les nombroses esta­lactites i estalagmites que l’ornen. Als peus del Cabeçó, a l’altre vessant de les coves del Cane­lobre, hi ha el poble d’Aigües, ric en fonts. I a pocs quilòmetres de la mar es troba una cova marina que penetra en direcció al Cabeçó, la cova del Llop Marí.

Doncs bé: aquell pensament arcaic que suposava connexions ascensionals entre l’ai­gua marina i les fonts i grutes humides ha perviscut al llarg de mil·lennis, com trobem recollit en un reportatge de la revista El Teix, de la Colla Muntanyenca del Campello, publi­cat el 1984: «Al Campello diuen que la seua cova del Llop Marí arriba fins al Cabeçó d’Or, comunicant-se amb altres que allí existeixen, com la del Canelobre.»

La font Aretusa i les connexions Siracusa-Esparta

El mateix paradigma que acollia les connexions entre mar i fonts de muntanya servia per enllaçar rius i fonts per sota la mar. Aquestes idees es recollien en mites, alhora que podien servir com a coartades explicatives per a uns altres assumptes, fins i tot de caràcter polític. En seria el cas del mite d’Aretusa.

Segons el mite, el riu Alfeu, el més llarg de la penín­sula del Peloponès, on hi ha Esparta, gaudia de la pro­tecció del déu homònim. Aquest es va enamorar d’una nimfa fluvial, Aretusa, la qual, esquiva, va fugir a través dels corrents subterranis marins fins aflorar a Sicília, a l’illa d’Ortígia. Alfeu la va seguir i finalment s’hi van fondre a la font que portava el nom de la nimfa. I enfront de l’illa d’Ortígia es va fundar Siracusa, la capital ori­ental de Sicília.

Així, la concepció hidrogeològica de l’època es revela a través d’un mite que, a més, mostra els vincles històrics entre la Sicília oriental (la Magna Grècia) i el món hel·lènic; i també serviria dos segles més tard per resignificar l’aliança política entre Siracusa i Esparta, clau en la victòria d’aquesta sobre Atenes durant la guerra del Peloponès.

La font del Drac i les connexions Alacant-Mallorca

Potser podríem interpretar de manera similar les con­nexions nominals, veneracionals i polítiques entre una cova aquàtica de Mallorca i un ullal d’aigua dolça a Alacant. En el cas de l’illa tindríem, d’una banda, una cova plena d’aigua, la del Drac; de l’altra, un santuari, el del Lluc (lluny de la cova, però a la mateixa illa; vora un bosc sagrat o lucus) erigit al segle XIII i protegit pels templers. Aquest va ser posat sota l’advocació de la Mare de Déu del Lluc (nom derivat de lucus), una marededeu «moreneta» de les que tant abunden a la Mediterrània.

En el cas d’Alacant, els components serien, d’una banda, un ullal d’aigua dolça, la font o pou del Drac, als afores de la ciutat, vora la platja del Cocó o de Santa Anna¹, al barranc del Bonivern, entre els tossals del Benacantil i de Santa Anna (amb una font a l’altre vessant, la Goteta). De l’altra, una ermita erigida el segle XIII per uns templers vinguts de Mallorca, també posada sota l’advocació de la Mare de Déu del Lluc. En l’obra del degà Vicent Ben­dicho Crónica de la Muy Ilustre, Noble y Leal Ciudad de Alicante (1640) podem llegir: «Unos caballeros templarios que allá en el siglo xiii habitaron la mezquita que los árabes tuvieron en las cercanías del actual templo de San Nicolás, poseían como casa de recreo un edificio situado al E. de Alicante, en el borde de la playa de Santa Ana y sobre el pozo de agua dulce titu­lado del DRACH, abierto desde tiempos muy remotos casi a la orilla del mar.»

Podrien aquests paral·lelismes representar una al·legoria de les relacions de germanor entre ambdues terres, metafòricament vinculades per l’aigua i per una nimfa protectora, la Mare de Déu del Lluc? Chi lo sa? Tot un repte per conti­nuar investigant.

Nimfes, verges i encantades

Un cas particular de l’etnohidrologia seria el de l’estudi de les nimfes –en grec– i limfes (lumpae) –en llatí– de la mitologia clàssica. Nimfes aquàtiques protectores de l’aigua fresca, fonts, pous i rierols; mediterrànies nerei­des, oceànides i nàiades, o fluvials potàmides (Climent, 2016a, 2016b) representaven conceptes que es podien solapar seguint la concepció que les aigües marines i les terrestres, superficials i subterrànies, formaven un sistema únic, connectat².

A l’esquerra, il·lustració del mite d’Alfeu i Aretusa. El déu va enamo- rar-se de la nimfa fluvial, que va fugir a través dels corrents subterranis marins fins aflorar a Sicília, a l’illa d’Ortígia, enfront d’on es fundaria Siracusa. A la dreta, la font d’Aretusa, d’origen natural, a l’actual Ortígia, que conforma la part més antiga de la ciutat siciliana./ Font:  Rijksmuseum (esquerra) i Pascal Poggi (dreta).

En general, habiten a estanys, torrents, salts d’ai­gua, fonts, ulls o deus, gorgs o grutes humides. Al País Valencià protagonitzen rondalles com la de l’encantada de Rojals, vinculada al riu Segura; o la del barranc de l’Encantà[da]³, que desemboca al riu Serpis o d’Alcoi. A Catalunya trobem les dones d’aigua, goges, llufes o paitides, algunes de les quals formen part de l’ima­ginari col·lectiu, com Flordeneu, Liliana o Floridalba gràcies a poemes com Canigó, de Verdaguer, o altres d’Apel·les Mestres o de Caterina Albert. En altres territoris, es parla de les daunes d’ayga, a Occitània; mouras, a Galícia i Portugal; lamiak, a Euskadi; xanes, a Astú­ries; anjanas o mouzas d’aigua, a Cantàbria.

També a la resta d’Europa tro­bem llegendes de donzelles vin­culades a fonts on s’havien retirat després de patir algun infortuni i des d’on, sovint, demanen repa­ració; un tema protagonista en La font de la donzella (1960), d’Ingmar Bergman.

Un bon exemple n’és Castàlia, una nimfa que, perse­guida pel promiscu déu Apol·lo, es va llançar a la font que va rebre el seu nom. Com que la font estava als peus del Parnàs, on vivien les Muses, es considerava que l’ai­gua «parlava» i inspirava cants poètics i profètics. Els pelegrins que ascendien al Parnàs a sol·licitar un oracle visitaven prèviament Castàlia, i es purificaven amb la seua aigua. Sobre la font, una inscripció resava: «Al bon pelegrí li és suficient una gota d’aigua; però al dolent, ni tot l’oceà podria rentar-li la brutícia.» També es con­sideraven oraculars la font d’Aganipe, a la muntanya propera d’Helicó, i, al Parnàs, la d’Hipocrene (del grec krene, “font”). Amb aquest sufix, prop d’Alacant hi ha una muntanya, Fontcalent, que poèticament s’anome­nava Thermocrenes.

Més tard la funció oracular de la cova de Castàlia va ser transferida a una cova propera, sota la protecció d’Apol·lo, dins la qual emanaven gasos amb propietats psicotròpiques. El predomini inicial de dones sobre les fonts i altres forces de la natura terrestre va ser substituït, doncs, per divinitats masculines, reflex mitològic del progressiu predomini de les tribus indoeuropees inva­sores i de caràcter patriarcal; i en l’evolució dels mites es pot veure que aquelles divinitats femenines seran raptades, seduïdes, violades, «casades» per nous déus masculins que els usurpen les funcions i els dominis.

En tot cas, aquestes històries proposen bons motius, com veiem, per a fer etnociències, per si hi haguera rela­cions entre l’estructura geològica del terreny, la natura­lesa química dels efluvis gasosos, l’activació neurotò­xica i les propietats assignades mitològicament a la font.

Altres perspectives per a les etnociències

Avui és normal tindre figures legals de protecció d’am­bients naturals (parc natural, paisatge protegit…). Un efecte semblant s’aconseguia abans assignant un estatus de sacralitat a un determinat espai per haver sigut la seu d’un miracle o aparició (per exemple, l’aparició d’una mare de Déu en una totxa d’espart que va donar origen al barri d’Atocha, a Madrid); per la presència (en viu o soterrada) d’algun personatge virtuós (com els morabits del Magreb), per ser un lucus o bosc sagrat, etc.

Gràcies a aquests artificis culturals es van conservar molts llocs d’interès natural; en alguns casos, aquesta funció s’ha transferit a figures de protecció legal que han substituït les antigues de caràcter sagrat, com en el cas de la Font Roja, a Alcoi (Climent, 2016c; Climent, 2016d).

Potser per això un camp on podrien destacar les etno­ciències seria el de la col·laboració en la protecció dels espais naturals, en la dignificació de pràctiques culturals que cooperen amb els elements de caràcter legal, admi­nistratiu o social que, aïllats de context cultural, queden exposats a ser considerats només una imposició política i aleshores susceptibles del rebuig popular.

Nous reptes i perspectives per a noves disciplines, les etnociències.