Des de la infantesa hem sentit una certa atracció per la selva, segurament influenciats per les pel·lícules i llibres on aquesta és escenari de trepidants aventures i cerques de tresors. D’entre totes les selves, segurament la primera que ens ve al cap és la de l’Amazones. No en va, és la selva tropical més extensa del planeta (uns 7 milions de kilòmetres quadrats, quasi catorze vegades l’extensió d’Espanya) i la que major biodiversitat alberga, travessada d’oest a est pel riu més llarg i cabalós del món. Aquest riu va ser recorregut per primera vegada (almenys per un europeu) per Francisco de Orellana, que es va unir a l’expedició de Gonzalo Pizarro allà pel 1541 (Figura 1). Inicialment, buscaven el «país de la canyella» (boscos sencers d’aquesta espècia tan valorada en aquella època, de manera similar a la cerca de la ciutat d’or d’El Dorado), però van acabar descobrint la serp sense ulls, terme utilitzat pels indígenes per a referir-se a aquest riu.
Més enllà de consideracions romàntiques i històriques, l’Amazònia té un paper crucial en el clima del planeta i, per tant, en el nostre benestar. No obstant això, aquesta regió està patint en les últimes dècades una destrucció i una degradació mai experimentades anteriorment. Amb la finalitat d’analitzar des d’un punt de vista científic tots aquests canvis i les seues conseqüències, així com poder plantejar solucions compatibles amb un desenvolupament sostenible, en 2020 naix el Panell Científic per l’Amazònia, amb una sèrie d’iniciatives sota el lema «L’Amazònia que volem».1
El Panell Científic per l’Amazònia
Els incendis en l’Amazònia segurament van aconseguir el seu punt més mediàtic l’agost de 2019, quan molts mitjans de comunicació es van fer ressò de l’impacte del fum generat en aquests incendis sobre la ciutat de Sao Paulo al Brasil. Aquell any va suposar un punt d’inflexió en l’atenció mediàtica sobre el problema dels incendis en l’Amazònia, i per extensió sobre la resta de problemes mediambientals en aquesta regió. De fet, el setembre d’aquell mateix any els governs de Colòmbia, el Perú, l’Equador, Bolívia, el Brasil, Surinam i Guyana signen el Pacte de Leticia. Aquest pacte sorgeix com un compromís d’aquests països amb la protecció de l’Amazònia enfront d’amenaces com ara la desforestació i l’explotació il·lícita de recursos naturals, entre d’altres. Un aspecte molt rellevant d’aquest acord és el que fa referència a la generació de coneixement científic per a poder prendre mesures de protecció i conservació, i que, per tant, situa la ciència en l’eix central de la presa de decisions.
Inspirat en el Pacte de Leticia, un any després sorgeix el Panell Científic per l’Amazònia (d’ara endavant, PCA). El PCA és la primera iniciativa científica d’alt nivell dedicada a l’Amazònia, i va ser convocat sota els auspicis de la Xarxa de Solucions de Desenvolupament Sostenible (SDSN, per les seues sigles en anglès), una iniciativa global de l’ONU per a donar suport a l’assoliment dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS). El PCA pretén recopilar el coneixement científic sobre els processos que ocorren en l’Amazònia i els seus canvis futurs i aprofundir-hi, per a, d’aquesta manera, ser un pilar fonamental en la presa de decisions i accions polítiques per a un desenvolupament sostenible i equitatiu en aquesta regió. El Panell està format per més de 240 científics (dels quals aproximadament dos terços pertanyen a països amazònics, i una mica més del 40 % són dones), incloent-hi la contribució de la comunitat científica indígena. El Panell compta també amb un comitè estratègic format per líders polítics i icones culturals, com l’expresident de Colòmbia Juan Manuel Santos, l’exfutbolista Clarence Seedorf, la política i diplomàtica equatoriana María Fernanda Espinosa o la jove i activista indígena Beka Munduruku.
Un dels assoliments més rellevants del PCA fins avui ha sigut la publicació de l’Informe d’avaluació d’Amazònia 2021. Es tracta d’un informe sense precedents pel seu abast científic i geogràfic en què s’analitza l’estat actual de la selva amazònica, les amenaces i les solucions a aquestes amenaces. L’informe PCA presenta «solucions i trajectes per al desenvolupament sostenible de la conca amazònica, i brinda recomanacions rellevants per a les polítiques basades en el coneixement acumulat i col·laboratiu de la comunitat científica de la regió i la saviesa dels pobles indígenes i altres parts interessades que viuen i treballen als països de l’Amazònia» (Panell Científic per l’Amazònia, 2021). El text va ser sotmès a revisió per parells i a consulta pública, en línia amb els coneguts informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seues sigles en anglès) sobre l’estat del clima a escala global. Va ser presentat per primera vegada en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic celebrada a Glasgow el novembre de 2021 (COP26). Esbossarem a continuació algunes pinzellades sobre la informació inclosa en l’informe.
Diversitat sociocultural
L’Amazònia alberga una àmplia diversitat de grups socioculturals: la seua ocupació humana va començar almenys fa uns 12.000 anys. Amb la primera arribada d’humans a la regió en el Plistocè tardà, el clima era 5 oC més fred, i en algunes regions un 50 % més sec que en l’actualitat. El clima es va calfar amb l’arribada de l’holocè, la qual cosa va donar lloc a l’expansió del bosc. En aquesta època la població humana va començar a augmentar al llarg del continent.
Actualment, s’estima que la regió amazònica té uns 47 milions d’habitants, dels quals una mica més de 2 milions correspon a pobles indígenes. Quan els colonitzadors europeus van arribar a la regió en el segle XVI, la població indígena s’estimava entre 8 i 10 milions, però en tot just 200 anys aquesta població va disminuir en un 90 % a causa de l’esclavitud, campanyes d’extermini i exposició a malalties importades d’Europa i Àfrica (per cert, la pandèmia de covid-19 també ha tingut un gran impacte en aquestes comunitats). En la història més recent, probablement és la coneguda com a «febre del cautxú» (finals del segle XIX i mediats del segle XX) la que major impacte ha tingut en les transformacions socioculturals i el procés colonitzador.
Precisament, els pobles indígenes i les comunitats locals tenen un paper molt rellevant en la generació, conservació i gestió de la diversitat agrícola i biològica de l’Amazònia, així com dels seus ecosistemes. De fet, les taxes de desforestació són molt més reduïdes en els territoris gestionats per indígenes, on, a més, es practiquen tècniques de cultiu i pesca controlades, que redueixen, per tant, la degradació dels boscos en aquests territoris (Qin et al., 2023).
Evolució i canvi climàtic
L’evolució i configuració actual de la conca amazònica està vinculada a la formació de la serralada dels Andes, i actua com una barrera natural per al flux d’humitat atmosfèrica que prové de l’oest i, per tant, configura el règim climàtic de Sud-amèrica. L’origen del riu Amazones data de fa uns 10 milions d’anys, si bé la configuració més moderna de l’actual drenatge pot datar-se en uns 4,5 milions d’anys. Així, la gran biodiversitat que es troba en l’Amazònia és fruit d’aquesta evolució al llarg de milions d’anys sota la influència dels Andes, els cicles climàtics globals i l’heterogeneïtat regional en el seu clima, sòls, disponibilitat de nutrients i interaccions biòtiques.
Els boscos amazònics són una part fonamental del sistema climàtic de la Terra, ja que regulen la temperatura de la superfície terrestre i generen pluja. L’Amazònia és un dels centres convectius més forts del planeta, que transporta energia des de la terra fins a l’atmosfera, per la qual cosa té una gran influència en la circulació atmosfèrica tant en els tròpics com fora d’ells. L’evapotranspiració té un paper fonamental en aquest intercanvi d’energia, de manera que permet injectar l’aigua capturada pel sòl a l’atmosfera. Actua, així, com una gran bomba biòtica. En particular, la mateixa transpiració del bosc a través de les fulles dels seus arbres és capaç de generar núvols de pluja, per la qual cosa se sol considerar que l’Amazònia genera la seua pròpia pluja gràcies a la presència dels seus boscos (Figura 2).
Possiblement, el Niño és un dels fenòmens climàtics principals i més coneguts de l’Amazònia. Els patrons de pluges associats a aquest fenomen depenen de la regió i de les condicions sota les quals s’ha desenvolupat, però, en general el Niño s’associa a períodes de sequera en l’Amazònia. El desenvolupament del Niño es caracteritza per un increment de la temperatura del mar en la zona est-central del Pacífic tropical (Figura 3), que augmenta la convecció en aquella zona i dona lloc a una intensificació de la subsidència sobre la regió amazònica, que suprimeix o afebleix en aquest cas els processos de convecció que generen la pluja. Encara que, en general, el Niño comporta sequeres sobre l’Amazònia, no totes les sequeres de la regió poden atribuir-se a aquest fenomen, ja que la regió tropical de l’oceà Atlàntic també té un paper molt rellevant (Jimenez et al., 2021).
El Niño també repercuteix a escala global, i afecta directament els boscos tropicals d’Àfrica i Àsia, així com el clima de regions situades en altres latituds (com, per exemple, Europa i els Estats Units). En un escenari de canvi climàtic s’espera que els fenòmens com el Niño puguen ser més freqüents o extrems, ja que un augment continuat de les temperatures (incloent-hi la del mar) pot comportar condicions més favorables per al seu desenvolupament. No obstant això, es tracta d’un mecanisme molt complex en el qual hi ha també altres factors de retroalimentació que poden arribar a compensar en part la calor emmagatzemada pel mar, per la qual cosa actualment no hi ha un consens entre la comunitat científica sobre aquesta qüestió.
La temperatura mitjana a la regió se situa al voltant dels 25 oC, amb una amplitud tèrmica estacional de tan sols 1 o 2 oC (encara que en algunes parts del sud hi ha major variació). L’Amazònia no ha romàs aliena a l’escalfament global, i la seua temperatura ha augmentat en les últimes dècades una mica més d’1 oC. Les projeccions futures sota diferents escenaris d’emissions prediuen un increment major de la temperatura, i un augment de la precipitació en el nord i una disminució en el sud, la qual cosa donaria lloc a una intensificació del cicle hidrològic. Aquesta intensificació ja s’ha produït en les últimes dècades, així com l’ocurrència de sequeres més extremes (Barichivich et al., 2018).
El bosc tropical de l’Amazones ha actuat com un immens embornal de carboni durant milions d’anys. No obstant això, aquest comportament podria revertir-se sota un escenari de major escalfament d’aquest ecosistema, que passaria llavors a actuar com una font neta de carboni. De fet, algunes regions del sud-est ja han fet aquella transició (Gatti et al., 2021). En l’apartat següent discutim els aspectes més rellevants relacionats amb aquesta transició.
Destrucció, degradació i punts de no retorn
Una de les discussions més rellevants sobre el futur de l’ecosistema amazònic fa referència a l’anomenat «punt de no retorn». Quan un ecosistema assoleix un punt de no retorn, poden produir-se canvis nocius irreparables (quelcom que es pot aplicar igualment al clima). Per tant, la clau és establir sota quines condicions es pot assolir aquest punt de no retorn. En les últimes dècades, s’ha discutit molt sobre la possibilitat que una part del bosc tropical amazònic (o tot el bosc, en el cas més extrem) evolucione a un ecosistema més semblant a una sabana, caracteritzada per arbres de menor grandària i més dispersos (procés conegut com a sabanització). S’estima que un percentatge de desforestació al voltant del 20 % o bé un increment de les temperatures d’uns 4 oC podria desencadenar aquest procés. Actualment, la temperatura en l’Amazònia ha augmentat 1 oC; no obstant això, el percentatge de desforestació és del 17 %, molt pròxim al llindar del 20 %. Aquesta combinació de canvi climàtic i desforestació està acostant, per tant, l’Amazònia al seu punt de no retorn (Lovejoy i Nobre, 2019).
D’altra banda, estudis recents assenyalen que els processos antropogènics que afecten l’Amazònia són de l’ordre d’entre cent i mil vegades més ràpids que altres processos naturals climàtics i geològics (Albert et al., 2023). Aquests processos antropogènics afecten àrees de milions de quilòmetres quadrats en tan sols unes dècades o segles, en comparació amb una escala temporal de milions d’anys dels processos naturals. Entre les principals causes d’aquesta destrucció i degradació es troben els canvis en els usos del sòl i l’ús de l’aigua, així com l’aridificació en un context de canvi climàtic global. Caldria afegir també la caça i pesca excessives, la introducció d’espècies exòtiques invasives i la contaminació introduïda per l’extracció de minerals i hidrocarburs.
En els últims dos segles, els recursos de l’Amazònia han sigut extrets i utilitzats intensivament a causa de processos de colonització i programes d’expansió massiva de l’agricultura. Aquesta ràpida expansió d’activitats agrícoles i d’extracció de recursos naturals, principalment destinades a l’exportació, però també a subministrar el mercat domèstic, han afavorit la desforestació i la degradació mediambiental sense millorar substancialment les condicions de vida de la població. L’expansió agrícola, particularment la cria de bestiar, és la causa més important de la desforestació en l’Amazònia (Figura 4).
Si bé la problemàtica mediambiental se sol focalitzar en la desforestació, és igualment important destacar que el bosc que sobreviu a aquesta desforestació pateix processos de degradació que l’afecten igualment (Lapola et al., 2023). Entre les alteracions d’origen antropogènic que produeixen aquesta degradació es troben l’anomenat «efecte de vora» (que dona lloc a una fragmentació de l’hàbitat després d’una desforestació), l’extracció de fusta, un ús extensiu del foc i les sequeres cada vegada més extremes a causa del canvi climàtic. L’àrea de bosc afectada per aquestes pertorbacions antropogèniques s’estima en un 38 %, degut fonamentalment a l’impacte de les sequeres, i es redueix a un 5,5 % si únicament considerem els efectes de vora, els incendis i l’extracció de fusta (Lapola et al., 2023). Aquesta degradació del bosc implica una pèrdua de carboni similar a la produïda per la mateixa desforestació; per tant, es reforça així la transició d’aquest bosc d’embornal a font de carboni.
La solució
En resum, la desforestació i degradació suposen les majors amenaces per a l’Amazònia, afavorides per activitats agrícoles expansives o fins i tot il·lícites, construcció d’infraestructures petrolíferes i preses hidroelèctriques. No oblidem tampoc la mineria il·legal d’or, metall preciós buscat fins a l’extenuació pels conqueridors del Nou Món, la febre del qual perdura fins als nostres dies. Els impactes d’aquestes activitats ja s’evidencien en l’augment de la temperatura i la intensificació del cicle hidrològic (sequeres i inundacions extremes), l’augment del CO2 atmosfèric a causa de la disminució de la capacitat del bosc per a absorbir-lo, i els efectes sobre la salut humana. La mateixa variabilitat climàtica natural pertorbada per l’escalfament global també suposa una amenaça per a aquest ecosistema. Actualment, ens trobem sota un nou episodi del Niño, gràcies a unes condicions de temperatura del mar excessivament elevada a escala global, i que podria ser de moderat a fort.
És evident que no hi ha una solució senzilla i única per a resoldre els problemes socioambientals de l’Amazònia. Es tracta de problemes molt complexos que requereixen una àmplia gamma de mesures de conservació i canvis que afecten diferents sectors. De fet, el PCA fa una crida tant als governs com al sector empresarial, la societat civil i en general a tots els habitants del planeta per a implementar les recomanacions recollides en l’informe i actuar de manera conjunta per la conservació i desenvolupament sostenible de l’Amazònia. El que ocorre en el món afecta l’Amazònia, i el que ocorre en l’Amazònia afecta la resta del món. El benestar dels que habitem el planeta avui i de les pròximes generacions depèn de la seua conservació. Per tant, totes les mesures necessàries han de ser implementades pels països que formen l’Amazònia, però secundades per la resta de nacions.
Aquest desenvolupament sostenible ha de basar-se en criteris científics i en les recomanacions dels científics que investiguen l’Amazònia. Trobar camins alternatius per al desenvolupament sostenible és més urgent que mai, i aquests camins han d’estar guiats per la ciència i les tecnologies més avançades. Les estratègies de conservació de la biodiversitat i del bosc són una prioritat per al manteniment i la restauració del 83 % de bosc restant i les seues consegüents diversitats bioculturals. Detindre la desforestació i la degradació d’aquest bosc en menys d’una dècada és un repte, però encara es pot aconseguir. De fet, amb l’últim canvi de govern al Brasil (país que abasta la major part de l’Amazònia) alguns d’aquests efectes s’estan començant a controlar, com ho confirma la reducció en la taxa de desforestació. A més, els països de l’Amazònia s’han reunit de nou el juliol de 2023 en Leticia per a abordar tota aquesta problemàtica mediambiental.
En definitiva, tots els canvis esmentats anteriorment s’han produït massa ràpidament perquè les espècies, les persones i els ecosistemes de l’Amazònia puguen adaptar-s’hi. I és que quan les serps muden la seua pell, són més susceptibles a les pertorbacions. La serp sense ulls està mudant de pell. Ja ho va fer abans, però ara és l’ésser humà qui li l’està arrancant.
Notas al pie
Referències
Albert, J. S., Carnaval, A. C., Flantua, S. G. A., Lohmann, L. G., Ribas, C. C., Riff, D., Carillo, J. D., Fan, Y., Figueiredo, J. J. P., Guayasamin, J. M., Hoorn, C., de Melo, G. H., Nascimento, N., Quesada, C. A., Ulloa Ulloa, C. Val, P., Arieira, J., Encalada, A. C., & Nobre, C. A. (2023). Human impacts outpace natural processes in the Amazon. Science, 379(6630), eabo5003. https://doi.org/10.1126/science.abo5003
Barichivich, J., Gloor, E., Peylin, P., Brienen, R. J. W., Schöngart, J., Espinoza, J. C., & Pattnayak, K. C. (2018). Recent intensification of Amazon flooding extremes driven by strengthened Walker circulation. Science Advances, 4(9), eaat8785. https://doi.org/10.1126/sciadv.aat8785
Gatti, L.V., Basso, L. S., Miller, J. B., Gloor, M., Gatti Domingues, L., Cassol, H. L. G., Tejada, G., Aragão, L. E. O. C., Nobre, C., Peters, W., Marani, L., Arai, E., Sanches, A. H., Corrêa, S. M., Anderson, L., Von Randow, C., Correia, C. S. C., Crispim, S. P., & Neves, R. A. L. (2021). Amazonia as a carbon source linked to deforestation and climate change. Nature, 595, 388–393. https://doi.org/10.1038/s41586-021-03629-6
Jimenez, J. C., Marengo, J. A., Alves, L. M., Sulca, J. C., Takahashi, K., Ferrett, S., & Collins, M. (2021). The role of ENSO flavours and TNA on recent droughts over Amazon forests and the Northeast Brazil region. International Journal of Climatology, 41(7), 3762–3780. https://doi.org/10.1002/joc.6453
Lapola, D. M., Pinho, P., Barlow, J., Aragão, L. E. O. C., Berenguer, E., Carmenta, R., Liddy, H. M., Seixas, H., Silva, C. V. J., Silva-Junior, C. H. L., Alencar, A. A. C., Anderson, L. O., Armenteras, D., Brovkin, V., Calders, K., Chambers, J., Chini, L., Costa, M. H., Faria, B. L., … Walker, W. S. (2023). The drivers and impacts of Amazon forest degradation. Science, 379(6630), eabp8622. https://doi.org/10.1126/science.abp8622
Lovejoy, T. E., & Nobre, C. (2019). Winds of will: Tipping change in the Amazon. Science Advances, 5, eaba2949. https://doi.org/10.1126/sciadv.aba2949
Panell Científic per l’Amazònia. (2021). Informe de evaluación de Amazonía 2021. United Nations Sustainable Development Solutions Network. www.laamazoniaquequeremos.org
Qin, Y., Xiao, X., Liu, F., de Sa e Silva, F., Shimabukuro, Y., Arai, E., & Fearnside, P. M. (2023). Forest conservation in Indigenous territories and protected areas in the Brazilian Amazon. Nature Sustainability, 6, 295–305. https://doi.org/10.1038/s41893-022-01018-z
