Fa uns pocs dies em trobava a un institut de l’àrea metropolitana de Barcelona, on em vaig atansar per tal de fer una xerrada sobre canvi climàtic. El tema (una mica àrid, fins i tot el 2024) i l’hora (tot just abans de dinar) m’ho posaven difícil, certament. Tanmateix, només calgué un pot de sopa per a encendre l’espurna del debat i despertar la classe de la seua letargia. M’explique.
Quan estic davant d’un grup d’alumnes, tracte que no assistisquen a una rígida conferència acadèmica, farcida de dades incomprensibles i multitud d’elements estranys. Per contra, tracte d’establir una conversa bidireccional amb algú que els conta com n’és, de gros, l’embolic aquest de l’escalfament global. De vegades ho aconseguisc, de vegades no, però sempre aprenc alguna cosa pel camí. I un d’aquests aprenentatges és que n’hi ha prou amb posar una imatge d’una acció de protesta climàtica a un museu, com la d’Els gira-sols de Van Gogh a Londres o La Gioconda a París, per tal que la classe sencera vulga dir la seua i s’espolse el sopor d’estar aguantant un pesat climàtic. Tots parlen alhora, es contesten entre ells, em miren inquisidorament per saber la meua postura. Això m’ha passat no una, sinó moltes vegades; gairebé a totes les xerrades des d’octubre de 2022, quan es va produir la primera d’aquestes accions a la National Gallery. I és llavors quan els dic dues coses a l’alumnat.
La primera, els recorde que no han dit ni pruna quan els he ensenyat les gràfiques que mostren com pot ser el que queda del segle XXI. Els he parlat de com serà de difícil la seua vida si no frenem amb rapidesa les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, perquè són persones que arribaran sense gaire esforç a viure un 2100 que a molts encara ens sembla la línia temporal d’una pel·lícula de ciència-ficció. El que per a mi és un número de l’eix horitzontal de les gràfiques de l’IPCC, per a les i els alumnes forma part del seu futur, del seu recorregut vital. Els mostre simulacions de la pujada del nivell del mar, els parle de cultius i ecosistemes, de ciutats asfixiants i d’un món que, a la força, ja no serà fòssil i haurà de viure amb menys energia. Res d’això sembla immutar-los, més enllà d’alguna ganyota. I, en canvi, s’indignen –de vegades fins i tot s’exalten– amb una mica de sopa tacant un vidre.
Critiquen amb duresa les activistes, proclamen que aquestes accions no serveixen per a res, que elles i ells no ho farien mai de la vida. Que per què atacar l’art, que no fa falta, que hi ha millors formes de protestar. És en aquell moment quan els pregunte si s’han adonat que els he dibuixat un panorama extraordinàriament complicat per al que els queda de vida, davant el qual han romàs en silenci, però s’han barallat per participar en el debat sobre les accions als museus. Es queden callats, miren endins. Els dic: «Veieu com sí que funciona? No heu reaccionat ni amb gràfiques, ni amb imatges, ni amb estudis científics, ni amb les bromes sobre el canvi climàtic i la cervesa. Amb la sopa de tomata, sí». I és per això per què és útil: perquè permet portar la conversa climàtica allà on habiten les emocions. Perquè provoca el tipus de resposta visceral que ens cal en aquest moment, i que no estem sabent generar per altres mitjans.
També els dic una altra cosa. «Sabeu què és aquesta foto?». Neguen amb el cap. A la imatge, s’hi veu la demolició d’una església. Els explique que l’enderrocament el fa l’empresa alemanya RWE, per tal d’extreure el lignit que hi ha davall del temple. Del poble, en realitat: RWE comprà tot el poble la dècada passada. Avui Immerath és només un contorn a Google Maps, perquè les cases ja no hi són, i el mateix ha ocorregut amb altres poblets de la zona. Aquella església del segle XIX no era cap obra mestra, per bé que fou el centre espiritual d’aquella comunitat durant cent vint-i-dos anys. Per què no en sabíem res? Aquesta destrucció sí que és irreversible.
«Com també ho és», els dic, «la d’aquest dibuix de Frida Kahlo». Alcen la vista, les celles dibuixen un arc d’incredulitat. Kahlo sí que saben qui és. I no es creuen el que els ensenye: la notícia de com un milionari, Martin Mobarak, crema un dibuix de l’artista mexicana, per tal de convertir-lo en 10.000 peces d’art digital i vendre-les com a NFT. Ho va fer a un esdeveniment públic a Miami, amb càmeres i somriures. No s’amagava, i la destrucció era tangible, dolorosa. L’alumnat s’indigna, i amb raó. «Per què sabíeu qui eren les activistes del Louvre o de la National Gallery i no coneixíeu aquest senyor?». Tampoc coneixen les altres accions dels moviments de protesta pel clima a aeroports, concessionaris de cotxes de luxe o seus de fons d’inversió.
Recorde una anècdota que em contà un amic, fa temps. Un professor universitari d’una carrera d’humanitats li pregunta a la classe si saben qui és el president de Veneçuela. Tots contesten que sí, és clar: Hugo Chávez. Seguidament pregunta «I el de Portugal?». Ningú alça la mà, o potser només ho fan un parell de persones. «Heu de preguntar-vos qui està pensant per vosaltres». Això mateix els dic a l’alumnat de l’institut. Que es pregunten per què coneixen una història i no l’altra. Per què rebutgen amb tanta violència uns actes mentre n’ignoren altres de molt més reprovables.
Encara no sabem si les accions als museus tindran un efecte positiu o negatiu a llarg termini a l’opinió pública. El plural d’anècdota no és «dades»: ens calen més estudis per a saber si generen aversió o adhesió, si influencien accions legals o governamentals més enllà del seu efecte a les percepcions de la ciutadania. El conegut com a «efecte del flanc radical» pot implicar una ampliació de la base moderada del moviment climàtic, i s’ha pogut observar al moviment pels drets civils i també al moviment feminista. Sembla estar produint-se també en aquest cas, segons la recerca disponible. I això és una bona notícia.
El que queda clar és, a parer meu, que si un vidre tacat és capaç d’insuflar vida a un debat climàtic somort i engabiat a l’agenda governamental, benvinguda siga la sopa als museus. Algun dia, els ho assegure, ens semblarà ben poca cosa. I la Gioconda, si hem fet els deures climàtics, somriurà a la fi, sabent-se part d’una història d’èxit.
