València ostenta en 2024 el títol de Capital Verda europea, un distintiu que se sol concedir cada any a la ciutat europea abanderada de la sostenibilitat, les polítiques mediambientals i les millores aplicades en el seu entorn urbà. Amb motiu d’aquest reconeixement, enguany l’Ajuntament de València ha decidit impulsar el nomenament de l’Albufera com a Reserva de la Biosfera per la UNESCO.
No obstant això, en un context de crisi climàtica, almenys el 85% dels aiguamolls d’importància internacional d’Espanya es troben en un estat de conservació preocupant, i un 38% està en una situació molt pobre, entre ells l’Albufera de València, molt afectada per l’emissió de contaminants i l’activitat humana.
Rellevància ecològica de l’Albufera
El Parc Natural de l’Albufera de València està protegit per la Convenció RAMSAR respecte a aiguamolls des de 1990 i també està inclòs en la Xarxa Natura 2000, en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana i en la Llista d’Aiguamolls d’Importància Internacional. A més, va ser declarat Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). Aquest emblemàtic ecosistema de la província de València alberga més de 90 espècies incloses en la Directiva d’Aus, la qual arreplega les espècies la conservació de les quals és prioritària a Europa. En el Parc de l’Albufera també poden trobar-se fins a 22 tipus diferents d’ecosistemes presents en la Directiva d’Hàbitats, que té com a objectiu la conservació d’hàbitats i espècies d’interès comunitari.
L’Albufera és, per tant, de gran importància en el context general dels aiguamolls europeus, especialment pel que fa a les aus aquàtiques. Segons dades del Servei de Biodiversitat de la Generalitat Valenciana, més de 350 espècies ornitològiques utilitzen aquest ecosistema i unes 90 es reprodueixen en ell. Tot aixó sense comptar els mamífers, peixos, rèptils i amfibis que hi habiten. Per això, els impactes ambientals als quals s’ha vist sotmès el Parc Natural al llarg dels anys posen en perill la valuosa biodiversitat que trobem en l’aiguamoll.
La regressió del Parc Natural
A partir dels anys setanta, amb motiu de l’augment del desenvolupament urbanístic, les sèquies que alimentaven l’Albufera van començar a transportar cada vegada més quantitat de residus, tant d’origen urbà com industrial.
«Actualment, el principal problema del parc és l’eutrofització», explica el doctor Antonio Camacho, professor d’Ecologia de la Universitat de València. «L’Albufera és un sistema hipertrofiat que es va col·lapsar a partir dels anys setanta del segle passat i en aquest col·lapse va desaparèixer bona part de la biodiversitat, causant un impacte tant a nivell floral com faunístic, però sobretot a nivell funcional», incideix l’investigador. Com a conseqüència, en 1974 les comunitats de macròfits (plantes aquàtiques de gran rellevància per a l’aiguamoll) van arribar a desaparèixer de la llacuna. I els paràmetres químics de l’ecosistema van patir un gran canvi.
La Devesa del Saler, part del Parc Natural, als anys cinquanta i seixanta (esquerra) en comparació amb el paisatge als anys vuitanta i noranta (dreta), on es fa visible l’impacte del desenvolupament urbanístic. / Foto: Servei Devesa Albufera / Ajuntament de València.
Aquest estat eutròfic, caracteritzat per un excés de nutrients, es manifesta amb una explosió de fitoplàncton, que causa l’enfosquiment de l’aigua, recurrents cicles d’anòxia i un descens en la producció piscícola, amb el conseqüent impacte a les espècies de major interès comercial i a la biodiversitat de l’ecosistema.
El canvi climàtic també està generant un gran impacte al Parc Natural de l’Albufera. «Ara hi ha moltíssims problemes relacionats amb la sequera, i un d’ells és la pujada de temperatures del Mediterrani. A l’Albufera l’afecta i fa que l’evaporació siga molt major, amb la qual cosa es perden grans quantitats de massa d’aigua», declara la doctora Yolanda Picó, investigadora de la Universitat de València en el Centre d’Investigació sobre Desertificació (CSIC-UV-GVA). La situació s’agreuja cada any, a causa de les escasses precipitacions. «Enguany no ha plogut res en absolut, llavors, al final, la qualitat de l’aigua es ressent. Quan falta aigua, la que queda serà de menor qualitat», explica la científica.
Respecte a aquest tema, el professor Camacho afegeix: «El col·lapse dels macròfits va canviar tota la situació ecològica de l’Albufera, quan hi ha un augment de la circulació de l’aigua, augmenta la diversitat, però és una condició transitòria». Perquè encara queda molt per fer per a recuperar la densitat de vegetació que hi havia anys arrere en el llac.
Establint mesures per a conservar l’Albufera
En 2004, es va definir una estratègia d’intervenció, fonamentada en diversos principis clau per a la recuperació de l’aiguamoll, entre els quals cal destacar el segellament de la xarxa de reg enfront d’abocaments, la construcció de tancs de tempesta per a recol·lectar l’aigua contaminada de les primeres precipitacions o reforçar el tractament de les aigües residuals de l’estació depuradora de Pinedo. Una altra iniciativa pionera va ser la construcció de filtres verds, llacs artificials o restaurats sobre antics arrossars destinats a aprofitar la capacitat autodepurativa dels ecosistemes.
«Es continuen construint infraestructures de sanejament, perquè la quantitat de nutrients externs que arriben al llac siga més reduïda», explica el doctor Camacho. «Les mesures s’enfoquen en el tractament de les aigües residuals i s’estan construint tancs de tempesta per a evitar que les primeres aigües, que són molt contaminants per la quantitat d’abocaments, arriben a l’Albufera», incideix.
Poden suggerir-se múltiples mesures per a la preservació d’aquest ecosistema únic. Segons la doctora Picó, «per a millorar la qualitat d’aigua del parc estaria bé augmentar l’arribada d’aigua de les fonts originals». Part de l’aigua que arriba al llac ho fa des de la Séquia Reial del Xúquer, i segons la investigadora, si aquesta es destina a altres usos i no arriba al parc, aquest rep poca aportació d’aigua neta. «Després caldria veure com millorar la qualitat de les aigües tractades, però cada procés afegit requereix finançament i això és una cosa molt complicada», expressa la investigadora. Una mesura també poc popular seria «reduir el cultiu, proposta problemàtica, ja que, els agricultors volen obtindre el rendiment màxim», afegeix. Com aconseguir establir una consciència més ecològica i impulsar mesures darrere de la conservació? La científica es lamenta, perquè «al final, les mesures que millorarien la salut del medi ambient són propostes que no serien populars des del punt de vista de la majoria d’usuaris del parc». En definitiva, és un desafiament complicat i encara queda molt camí per recórrer amb la finalitat de preservar l’hàbitat de l’Albufera i la seua biodiversitat.
Els filtres verds com a projecte pilot
Fa més de deu anys, el Ministeri de Medi Ambient, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i l’empresa pública Aigües de les Conques Mediterrànies (ACUAMED) van iniciar un projecte pilot per a transformar tres camps d’arròs o tancats en aiguamolls artificials amb l’objectiu de millorar la qualitat de l’aigua i la biodiversitat del llac de l’Albufera. «El Tancat de la Pipa (2008) i el de Milia (2011) estan en la riba nord i sud del llac respectivament i aboquen allí l’aigua. El de l’Illa està més allunyat», explica la doctora M. Antonia Rodrigo, directora de l’àrea d’Ecologia Integrativa de l’Institut Cavanilles de la Universitat de València. «Els tancats de Milia i l’Illa reben aigües residuals tractades de manera terciària perquè no siguen directament abocades al llac. El de la Pipa rep aigua de l’Albufera, del Barranc del Poyo i de la séquia del port de Catarroja», afegeix la investigadora.
Respecte al funcionament d’aquests aiguamolls, la científica especifica: «Actualment, quan s’ha après molt sobre gestió d’aquests aiguamolls, s’està obtenint aigua d’una qualitat molt millor que la rebuda. Tots estan formats per una sèrie de sectors i posseeixen unes zones, anomenats filtres, plantats amb vegetació emergent com el canyís, per on passa l’aigua i al final hi ha una llacuna. Moltes espècies han trobat refugi en aquestes zones». Les aigües circulen pels diferents sectors dels tancats i després es retornen amb molta millor qualitat a l’Albufera, gràcies a les diferents comunitats biològiques presents, que capten nutrients i altres substàncies actuant com a depuradores naturals.
«Està havent-hi recuperació de moltes espècies, peixos endèmics com el samaruc o diverses classes de tortugues», recalca la doctora Rodrigo. I afegeix: «Sobretot, en el Tancat de la Pipa, respecte a la qualitat de l’aigua, sí que s’ha vist una reducció de la quantitat de nutrients i fins i tot una baixada en la concentració de plaguicides en l’aigua d’eixida en comparació amb la que entra en els tancats». Durant aquests anys de seguiment, en el Tancat de la Pipa s’ha observat una reducció dels plaguicides entre el 50% i el 100%. En el de l’Illa s’ha detectat en un 70%. Entre 2013 i 2016, a més, aquest espai ha comptat amb més de 10.000 nous exemplars de set espècies de plantes aquàtiques.
El Tancat de la Pipa pertany al Ministeri, a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la gestió la duen a terme dues ONG, SEO/Bird Life i Acció Ecologista-AGRÓ, «la qual cosa és una experiència nova i no gaire freqüent a Espanya», ressalta M. Antonia Rodrigo. Un altre objectiu és l’ús públic, que servisquen per a educació ambiental, perquè la gent conega i es consciencie. La importància d’aquests aiguamolls artificials com a projecte pilot de conservació arriba encara més lluny, ja que, segons explica la professora Rodrigo, «són visitats per gran quantitat d’instituts i universitats, fins i tot estrangeres, com una experiència innovadora per al tractament d’aigües contaminades en un entorn natural. Un entorn molt antropitzat, amb molta pressió pel desenvolupament humà». Per a l’àmbit científic també són de gran rellevància perquè els tancats també serveixen per a la investigació i per a la formació. «El mateix Tancat de la Pipa serveix de laboratori a l’aire lliure per a altres projectes a part del seguiment, que va començar a realitzar-se en 2009», afegeix la científica.
Com afecta la contaminació al funcionament de l’ecosistema?
En el llac, «els contaminants més abundants són els plaguicides, usats en el cultiu de l’arròs, sobretot, fungicides i herbicides», explica la doctora Picó. A més d’aquests compostos, «també hi ha molts fàrmacs, entre els quals, un que s’ha trobat bastant i que ha sigut de preocupació emergent, és el diclofenac», afegeix. Per a moltes d’aquestes substàncies no hi ha un límit legal establit, i encara que hi ha una llista de contaminants prioritaris, alguns fàrmacs han deixat d’aparèixer, per la qual cosa no existeix una regulació legislativa. Aquests contaminants poden tindre una gran persistència en el mitjà, afectant la flora i fauna present en este. «Existeix una bioacumulació en les xarxes tròfiques», alerta la investigadora, i ressalta que «ja no hi ha la biodiversitat que existia abans perquè hi ha espècies que no s’han recuperat».
El professor Camacho explica el seu projecte més actual C-QUEST, que realitza en col·laboració amb altres investigadors de la Universitat de València, amb l’objectiu d’estudiar l’efecte dels contaminants emergents presents en l’Albufera. «Els contaminants presents en l’ecosistema afecten a tots els microorganismes d’aquest, afectant la captació i alliberament de carboni i a l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Si canvia el funcionament de la comunitat microbiana, això altera els intercanvis de gasos d’efecte d’hivernacle, per exemple, el CO₂ i el metà», explica el científic. Per aquest motiu, l’impacte causat en el funcionament de l’ecosistema és clau en la regulació climàtica i la mitigació, o agreujament, del canvi climàtic.
Respecte al futur del Parc Natural, el doctor Camacho ressalta que «cada vegada es van veient senyals que pot recuperar-se» però que «no cal relaxar-se sinó ser perseverants i fer més», i augmentar els esforços per preservar l’ecosistema del llac. «Estem en un món que s’està desfent i no hi ha marxa enrere –reflexiona la doctora Picó–, si la gent no es consciencia que cal perdre uns certs privilegis». La investigadora considera que actualment l’Albufera està millor que fa cinquanta anys, quan va ser el punt màxim de contaminació. «No obstant això, realment no s’ha revertit la situació, no existeix la biodiversitat que existia i hi ha espècies que no s’han recuperat», matissa.
La contaminació o el canvi climàtic són algunes de les amenaces més imminents que afecten l’ecosistema del Parc Natural, fent necessari un continu esforç per la nostra part per a fer possible la seua recuperació i preservació en el futur. Per a donar impuls a la iniciativa de nomenar l’aiguamoll Reserva de la Biosfera per la UNESCO, un projecte que porta anys de retard, és necessari fer complir la normativa, com són la Directiva Marc d’Aigua i la Directiva Hàbitats, que fan exigible el bon estat ecològic de l’ecosistema i cuidar entre tots d’aquest preuat paratge que és l’Albufera de València.
