Canvi climàtic i perspectiva vital

Rupert Read, líder de l’organització Extinction Rebellion britànica, s’adreça així als postadolescents que entren a la Universitat d’Ànglia de l’Est, a Anglaterra: «Hi ha una possibilitat molt real que l’última part de la vida de la majoria de vosaltres en aquesta sala sigui ombrívola o inexistent» (Read, 2022).

Per altra banda, la filòsofa catalana Marina Garcés, a l’assaig Nova il·lustració radical, encunyà l’expressió condició pòstuma. I escrigué:

El que estem experimentant en la condició pòstuma no és un retorn al passat o una gran regressió, com alguns debats actuals sembla que plantegin, sinó el trencament del present etern i la posada en marxa d’un no-temps. Del present de la salvació al present de la condemna. El nostre present és el temps que resta. Cada dia, un dia menys. (Garcés, 2017)

S’assegura –malgrat que no hi ha constància suficient– que T. S. Elliot es preguntà quanta veritat és capaç de suportar l’ésser humà. Partint d’això, alguns autors, com el mirmecòleg Edward O. Wilson, justificaren la ignorància o l’engany a partir d’un suposat avantatge evolutiu. Però, si l’evolució ha de cessar, quin avantatge hi trobarem a la mentida, per acció o per omissió?

Cal també tenir en compte on ens ha dut l’estratègia de moderació expressiva, la suposada necessitat de «no esverar» la gent. Ens ha dut allà on som, quan ja és tard per a gairebé tot. Més enllà de la impossibilitat estructural dels mitjans de comunicació corporatius per abordar el problema i extreure’n totes les seves conseqüències, hi ha encara molts possibilistes que sostenen la inadequació de la veritat com a vehicle de mobilització. Entenen que duu al desànim o al nihilisme. Vegem quina és aquesta veritat.

El sistema climàtic és un sistema complex i respon a les lleis dels sistemes complexos. Convé recordar que són lleis fonamentals, d’aplicació universal. Pel que fa al sistema climàtic interessen especialment els «punts de capgirell», aquells valors llindar –normalment en clau de temperatura– que duen a un subsistema del sistema climàtic, o al seu conjunt, a canviar d’estat. Es considera el llindar dels + 1,5 °C com el valor màxim que mai s’ha d’excedir, ja que a partir d’aquest punt s’hauria superat el llindar d’estabilitat de molts subsistemes, i del sistema climàtic en conjunt. Aquest fet comportarà un canvi fonamental d’estat del planeta, que serà completament reconfigurat (Armstrong Mckay et al., 2022). La Terra ja mai més tindrà l’aspecte que coneixem. Alguns autors de gran rellevància apunten que aquest llindar podria estar situat a + 1 °C –com s’havia establert ja als anys vuitanta–, en la mesura que ja hi ha almenys nou subsistemes desestabilitzats. Això ha estat recentment reivindicat a la darrera actualització dels planetary boundaries (‘els límits del planeta’) (Rockström et al., 2023).

El sistema climàtic és un sistema complex i respon a les lleis dels sistemes complexos. A la imatge, l’huracà Sandy al seu pas pels Estats Units. / Font: b0jangles CC BY 2.0

El cert és que, a hores d’ara, tothom té clar que no assolir els + 1,5 °C suggerits per l’Acord de París és ja impossible. De fet, els quatre primers mesos de 2023 ja han vist superat aquest increment de temperatura. Si bé un petit interval no és del tot significatiu, el cert és que mai no havia passat durant tant de temps seguit. Això significa, a més, que aturar-se a + 2 °C és virtualment inassolible, atès que en l’interval entre 1,5 °C i 2 °C és segur que ja s’hauran activat aquests fenòmens de realimentació que impedeixen el control del sistema climàtic per la via estàndard de la reducció de les emissions antropogèniques: bona part dels subsistemes biològics –selves tropicals i boreals, permafrost– estan esdevenint emissors nets de gasos d’efecte hivernacle, i els embornals comencen a presentar signes de saturació.

Molt pitjor del que s’esperava i s’anunciava

Aquest empitjorament de les perspectives respon a una curiosa dinàmica del progrés de la ciència en els afers que són socialment sensibles: com més avança el coneixement formalment expressat, pitjors són les previsions. No perquè hagi passat el temps i el sistema en qüestió hagi evolucionat. No: a igualtat de condicions. En el terreny climàtic, d’una manera general es pot afirmar que tot allò que, en termes d’impactes, durant els anys 2000 els científics esperaven que (no) passés el 2100, als anys 2010 ja es preveia per al 2050. I a la dècada actual ja s’anuncien grans afectacions de cara al 2030, més enllà dels que ja anem patint. Aquest fet és degut a diversos fenòmens, alguns d’ells evitables i altres no tant, en ser inherents al procés d’avançament de la ciència en el marc del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic o IPCC –per les seves sigles en anglès— (Puig Vilar, 2019).

El més evitable hauria estat no convidar mai a participar-hi els economistes ortodoxos. Hi ha raons per a pensar que l’IPCC es va constituir sobretot per incloure’ls, ja que als anys vuitanta ja es tenia prou informació per haver pres les mesures necessàries –encara s’hi era a temps; ara ja no. La presència d’aquest col·lectiu, que no entén l’economia si no és en clau de creixement, ha prostituït l’IPCC a través del Grup III, el dedicat a la mitigació. La resta de participants d’altres disciplines, creient que aquests professionals saben el que fan, no els han objectat a temps les trampes «científiques» que fa ben poc s’han anat destapant. Perquè el problema no és altre que el creixement econòmic: hi ha una relació directa (correlació del 0,99) entre el creixement econòmic i les emissions, fet que el tipus d’economistes amb influència decisiva a l’IPCC no inclouen en la seva teoria. Fa massa nosa, ja que s’esfondraria tot l’edifici teòric.

És a partir d’aquest informe del Grup III que es prenen decisions polítiques en el marc de l’UNFCCC (Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, per les seves sigles en anglès). La major part de l’IPCC ha anat evitant la infiltració del negacionisme –a excepció d’aquests economistes, que ho són per defecte. Això no obstant, l’IPCC actual està presidit per un economista que havia treballat per a Exxon. Per la seva banda, l’UNFCCC està ja totalment cooptada –ho ha estat sempre– no només pels principals països emissors, sinó també per les grans corporacions. El súmmum d’aquesta presa de poder tindrà lloc a la Cimera del Clima vinent, presidida per un empresari del petroli de l’Aràbia Saudita.

Tot això ha comportat que els acords –com el de París– estiguin basats en una ciència obsoleta i que, a més, continguin unes trampes descarades que fan que el seu assoliment sigui totalment impossible (Thompson, 2023). Per exemple, es compta que a partir de 2050 es podrà extraure de l’atmosfera i enterrar el CO₂ en excés, quan és clar que aquesta tecnologia no és viable a l’escala necessària, que genera més emissions de les que absorbeix, que la superfície necessària per a l’empresa equivaldria a tres cops la de l’Índia i que el seu cost, econòmic i humà, és prohibitiu. I tot això ha comportat que al llarg de la dècada passada es plantegés no només que + 2 °C no tenen res de segurs, i menys de llindar, sinó que + 1,5 °C són perillosos, + 3 °C són catastròfics i que + 5 °C presenten una «amenaça existencial» (Xu i Ramanathan, 2017), entesa com la possibilitat de l’extinció humana (Kemp et al., 2022).

Gràfic semafòric amb els impactes estimats de l’escalfament global en funció de l’increment de temperatura al darrer informe de síntesi de l’IPCC. S’observa l’empitjorament en relació amb l’informe anterior de 2014 (AR5), on al seu torn ja havien estat modificats a més gravetat que l’AR4 de 2007, i el mateix ocorre en aquest respecte de l’informe de 2001. En el gràfic observem com es marca el punt mitjà de transició, on la previsió per als mateixos efectes es produeix a menor augment de la temperatura en el darrer informe respecte de l’anterior. / Adaptat de: IPCC. (2021). Synthesis report of the IPCC Sixth Assessment Report (AR6). IPCC.

Temperatura global

Es pot afirmar sense dubte que el canvi climàtic s’està accelerant (Hansen et al., 2023). Aquest és l’escenari on cal situar-se. La temperatura de l’atmosfera assolirà el 2024 els + 1,5 °C de mitjana anual, i probablement més. De fet, aquest valor ja fou superat durant els primers quatre mesos de 2023. El fenomen d’El Niño ho potenciarà, i el 2025 potser hi haurà un cert alentiment. La temperatura, fins ara amb una evolució relativament lineal de + 0,18 °C/dècada, està començant ja a accelerar-se, com correspon a un sistema realimentat ja desestabilitzat. Es preveu que les dècades vinents –de fet ja en l’actual– l’augment serà d’entre + 0,3 °C  i 0,4 °C/dècada. No és descartable que s’assoleixin els + 2 °C la dècada de 2030, segons manifestà (informalment) l’actual presidenta del Comitè de Climatologia de l’Organització Meteorològica Mundial, la tortosina Manola Brunet (Riechmann, 2019); en tot cas, és segur que serà abans del 2050. Això és degut al fet que la sensibilitat del sistema climàtic és bastant més gran que el que s’ha considerat com a cert fins ara (Hansen et al., 2022).

Tot això pel que fa a l’atmosfera. Als oceans, que absorbeixen el 90 % de la calor provocada per l’efecte hivernacle en excés, les onades de calor que s’hi produeixen són especialment letals, en la mesura que la biosfera marina que no es pot desplaçar és molt menys tolerant als canvis de temperatura. A més, l’acidificació és un problema al qual no se li dona la importància que té, en la mesura que les alteracions al fitoplàncton poden alterar la producció d’oxigen atmosfèric. Abans que això, però, entre l’augment de la temperatura, l’acidificació i la hipòxia hauran mort els coralls, que constitueixen la base de gran part de la cadena tròfica de la biosfera marina.

Impactes

Quins impactes ens esperen amb aquest panorama? Els fenòmens extrems –onades de calor, precipitacions tempestuoses, inundacions, sequeres…– seran més freqüents, més intensos i més perdurables. Cada cop serà més probable que es doni més d’un fenomen alhora, com per exemple una llarga sequera seguida d’un gran incendi forestal. El foc és el més temible, ja que la vegetació existent ja no correspon a la zona climàtica on està situada: s’afebleix, envelleix i mor o demana cremar-se per tal de renovar-se. En aquest marc han aparegut els incendis de sisena generació, també anomenats incendis del canvi climàtic, que avancen a gran velocitat i són impossibles d’extingir.

Els fenòmens extrems seran més freqüents, intensos i perdurables. A la imatge, conseqüències de l’huracà Sandy al seu pas per Haití en 2012. / Logan Abassi / UN Photo

Tot això té una traducció especialment severa a la península Ibèrica. En primer lloc, pel fet d’estar geogràficament situada en la línia de desertització que es desplaça cap al nord i ja està fregant el nord d’Àfrica, i, en segon lloc, per la seva pertinença a la conca mediterrània, la zona més afectada del món pel canvi climàtic. Per ara, només amb + 1,2 °C globals, el nombre de dies de l’estiu meteorològic ha passat de 90 a 145. De fet, la major part de la Península ha superat ja els + 2 °C, especialment a la meitat oriental. L’augment de la temperatura del mar a l’estiu està afavorint l’aparició creixent dels anomenats medicans, minihuracans mediterranis.

També l’augment del nivell de mar s’està accelerant. Tant per expansió tèrmica com per la fusió de les masses de gel, no és inversemblant que en 2050 ja hagi augmentat al voltant d’un metre. Al ritme actual d’emissions, l’IPCC preveu al voltant de dos metres a finals de segle, per bé que alguns autors sospiten que en seran cinc. Això inundarà el delta de l’Ebre i altres ecosistemes aquàtics mediterranis, salinitzarà les aigües freàtiques properes a la costa i reduirà considerablement la superfície de les platges, amb la qual cosa moltes d’elles quedaran condemnades a la desaparició a conseqüència de temporals de mar cada cop més violents. De fet, el creixement del nivell del mar no s’aturarà durant segles: registres paleoclimàtics mostren que el nivell del mar en equilibri que correspon a un planeta a + 2 °C és uns 15 metres més elevat que l’actual, i el més probable és que ens estem dirigint cap a un planeta sense gel, amb un nivell del mar 72 metres més alt, però que tardaria alguns mil·lennis a completar-se. Sigui com sigui, aquest creixement no es produirà de manera sempre regular i poc perceptible.

Tot això comportarà conseqüències personals i socials de gran importància. El nou clima afavorirà l’aparició de malalties transmeses per insectes fins ara tropicals, com la malària, el dengue o el Zika, si no l’Ebola. Gran part del turisme de platja desapareixerà: a més d’haver-hi menys platges, l’excés de calor les farà menys atractives, i ens adonarem que els banys ja no refrescaran, com ha passat l’estiu de 2022. Les propietats a primera línia de mar comencen ja a deixar de ser assegurades pel sistema financer (Aronoff, 2023).

Un operari neteja les vies a Queens (Nova York), després d’una tempesta de neu en 2022. / Marc A. Hermann / MTA

Les infraestructures públiques i industrials, no pensades per a climes tan extrems, es deterioraran més de pressa. L’activitat econòmica es reduirà i serà cada cop més difícil la provisió de serveis a la població. Després d’un temps de restaurar els danys en un intent d’adaptació mal adaptativa, aquesta pretensió serà abandonada. A tot això caldrà assumir les fortes onades d’immigració del sud que buscaran refugi al nord quan s’adonin que els resulta impossible cultivar aliments, i també importar-los.

Tanmateix, l’afectació més greu del canvi climàtic serà en termes de seguretat alimentària. És l’alimentació l’aspecte més agut del canvi climàtic. A escala global està previst que, en 2050, l’escassedat d’aigua arribi al 80 % de les terres actuals de cultiu. Les sequeres seran extremadament dures i afectaran sobretot l’arc definit entre la península Ibèrica i el Pakistan, que constitueixen actualment el gruix dels graners del món. A l’oest dels Estats Units, el principal productor, no han conegut una sequera com l’actual en els darrers 1.200 anys, i les onades de calor extrema a l’Índia i Indonèsia estan reduint molt considerablement el rendiment dels monocultius.

Els efectes no lineals –fins ara no tinguts en compte– duen a estimar que, si no es canvia la ubicació dels cultius, les reduccions de blat i soja es produiran en un percentatge de dos terços. A finals de segle, les temperatures mitjanes a totes les zones agrícoles del món seran superiors a les més altes fins ara enregistrades, amb afectacions tant a l’agricultura com a la ramaderia: el treball a l’exterior no serà suportable. De manera general s’estima que, per sobre de + 2 °C, al voltant d’un terç de la producció alimentària mundial quedarà fora de l’anomenat espai alimentari segur, aquell que permet tant la supervivència del cultiu com la dels animals de ramaderia i els humans (Kummu et al., 2021). En tot cas, les possibilitats d’adaptació de l’agricultura resulten ser bastant més escasses que les que fins ara es pensava (Carleton i Hsiang, 2016).

El paper de la universitat

El sistema climàtic, i en general el sistema Terra, es troba en estat d’extralimitació (overshoot), tant en termes de petjada ecològica com de concentració de CO₂ a l’atmosfera, situació que condueix inexorablement a una correcció sistèmica. Els mateixos científics es manifesten incapaços d’imaginar el «terrible futur» que ens espera (Bradshaw et al., 2021). Més encara tenint en compte que la crisi energètica, que ja està fent minvar l’energia neta a disposició de la societat, reduirà les possibilitats d’adaptació. I encara més adonant-nos que moltes de les filosofies, cosmovisions i ideologies, del present i del passat, perden el seu domini d’aplicació en el nou entorn, i cal trobar-ne de noves.

En el marc del canvi climàtic, han aparegut els incendis de sisena generació, que avancen a gran velocitat i són gairebé impossibles d’extingir. En la imatge, operacions d’extinció durant l’incendi de Pine Gulch, a Colorado (EUA), en agost de 2020. / Kyle Miller / Wyoming Hotshots / USFS

A diferència de la crisi energètica, capaç per ella mateixa de provocar una gran mortaldat, el canvi climàtic i la crisi ecològica tenen el potencial de fer desaparèixer l’espècie humana. La sisena gran extinció és ja ben viva i comprovada (Ceballos et al., 2020), i no hi ha cap motiu per pensar que els humans ens ho estalviarem. L’exempcionalisme humà, tan propi de diverses ciències socials, és un carcinoma cerebral que ens ha begut l’enteniment des de fa més d’un segle.

Davant d’aquest panorama ens cal reflexionar sobre la utilitat de molts estudis universitaris i professions estàndard, que ja no tindran cap sentit quan els seus practicants vulguin exercir-les. No seria millor que aquestes competències vagin sent orientades des d’ara mateix a la cerca d’estratègies de cara a procurar la màxima supervivència possible en entorns sempre canviants en el marc de societats espiritualment enriquidores?