Pou d’aigua per a un camp d’oliveres a Tunísia. Crystèle Léauthaud, Cirad / Water Alternatives Photos
Durant les últimes dècades del segle XX, els agricultors del Magreb van obrir una miríada de pous per poder regar les seues terres, en un procés sense control que va comportar, en molts casos, greus problemes de sobreexplotació. A la plana de Bsissi (Tunísia), al golf de Gabès, aquest procés s’engegà als anys setanta, quan els llauradors van començar a perforar intensament l’aqüífer confinat de Djeffara. De seguida van sorgir problemes. L’administració va advertir del risc d’intrusió marina i va establir una zona de prohibició. Així i tot, alguns agricultors van continuar obrint pous il·legalment, la qual cosa va donar lloc a la confiscació d’equips de perforació, procediments judicials i tensions entre els agricultors i l’administració.
En 1998, la Direcció Regional de Recursos Hídrics va organitzar reunions amb els agricultors per a conscienciar-los del problema i trobar-hi una solució. Paral·lelament, l’administració va dur a terme un inventari dels pous de la regió. Per a cada explotació, la Direcció va examinar l’adequació entre la superfície regada i el nombre de sondejos: si un agricultor tenia més pous dels necessaris, es tancaven.
Finalment, la Direcció i els agricultors acordaren organitzar un grup de desenvolupament agrícola centrat en l’ús de les aigües subterrànies. Es van redactar uns estatuts específics i en 2001 es va crear oficialment l’Associació d’Agricultors de Bsissi. Els agricultors es van comprometre a no augmentar el nombre de pous i van rebre una assignació de 200 l/s de cabal continu, equivalent a 50.000 m³ per agricultor i any. En la pràctica, l’Associació controla el nombre de pous en la seua zona d’acció. Si un agricultor vol perforar-ne un de nou, l’Associació formularà un dictamen (per exemple, s’emet un dictamen positiu si l’agricultor vol reemplaçar un pou que es va assecar). La Direcció Regional de Recursos Hídrics acata l’opinió de l’Associació per a decidir si atorga o no una autorització de perforació. Després de la creació de l’Associació, els agricultors van obtindre subvencions per al reg per degoteig i per a plantar oliveres, així com per a la creació de noves carreteres. Els membres de l’Associació han de pagar una quota de 50 dinars tunisians (uns 13 €) per pou cada any, però en la pràctica només paguen aquells que desitgen rebre subvencions públiques, com les destinades a cobrir els costos del gasoil.
Actualment, l’Associació ha adquirit un paper central en la gestió de les aigües subterrànies de la zona. No obstant això, la seua posició és encara fràgil, ja que el seu funcionament depèn molt de la bona disposició i la legitimitat del president, que treballa de manera voluntària.
Bsissi és un cas únic de control de l’ús de les aigües subterrànies per part dels agricultors en el nord d’Àfrica. L’èxit es deu a la concurrència de diversos factors clau, alguns dels quals formen part de la teoria clàssica dels comuns, com l’existència d’uns límits clars del recurs i del grup social. Uns altres coincideixen amb el ressaltat en estudis més recents, que apunten a una equilibrada proporció de coacció estatal: d’una banda, amenaces creïbles i sancions i, de l’altra, estímuls com les subvencions públiques. A més, el cas de Bsissi mostra el paper fonamental que exerceixen les habilitats i la legitimitat de determinats lideratges locals en aquests processos de construcció de la gestió col·lectiva dels recursos hídrics
