Foto: M. Vila (cedides per la revista Escola Catalana)
Fa uns dies va morir Ramon Margalef. Sens dubte ha estat una gran pèrdua per a la ciència (en paraules de l’ecòleg Jaume Terradas, el científic català més transcendent de tots els temps). Recorde la vegada que el vaig entrevistar a la Facultat de Ciències Biològiques de Barcelona, l’any 1991: ocupava el despatx més petit que mai no he vist: una vegada asseguts, ningú hi podia entrar, de tal manera que la gent que va anar a consultar-lo va haver de parlar-li pel badall que deixava la porta quan topava amb la meua cadira. Ell es reia d’aquella situació grotesca, envoltat de papers i manuscrits, aclucant molt els ulls, i justificant-ho tot per la seua nova condició de professor emèrit. Era un home modest, d’una excepcional humilitat, poc amant de l’afectació, de tot allò que podríem resumir amb la fórmula “figurar”. De fet, aquella conversa l’acceptava amb incomoditat, i en les respostes que donava als companys que se li dirigien per la porta entreoberta posava un deix d’ironia (“Sóc aquí, amb un periodista”), amable però insinuant que estava balafiant un temps preciós.
Potser per això, Ramon Margalef era poc conegut per la societat. L’ecòleg més important de Catalunya, i un dels més savis d’Europa, ha tingut una tímida repercussió social. No li agradaven les actituds alarmistes: al capdavall, mai no va ser capitost dels ecologistes. Jo mateix vaig haver de pressionar-lo una mica durant l’entrevista perquè manifestara clarament la seua posició en qüestions mediambientals. En aquells dies, es comentava que el Mediterrani estava ferit de mort, i que li quedaven tan sols uns pocs anys de vida. Margalef s’hi va mostrar de seguida contrari: la salut del Mediterrani era bona, tan sols en les costes –en la part del litoral– hi havia un cert retrocés, però en conjunt la situació era acceptable. Aquella actitud discreta i reflexiva no agradava gens als ecologistes, ni tampoc als mateixos periodistes, que esperaven frases més contundents, que facilitaren, si més no, un titular cridaner, el més apocalíptic possible.
«Qui va ocupar la primera càtedra d’Ecologia d’Espanya es definia com a ecòleg, no com a ecologista. Aquell “isme” l’emprenyava sobiranament»
Això explica que Margalef mai no fóra símbol de cap moviment ecologista. Curiosament, qui va ocupar la primera càtedra d’Ecologia d’Espanya es definia com a ecòleg, no com a ecologista. Aquell “isme” l’emprenyava sobiranament. En canvi, va dotar la Universitat de Barcelona d’un dels grups científics més sòlids de tota la seua història. Margalef, cosa dificilíssima, va crear un equip, que a hores d’ara manté nombroses línies d’investigació, tant a Barcelona com en molts altres punts, fins i tot de l’estranger. Era un home fèrtil en idees, i possiblement ha estat el científic català que ha vist els seus plantejaments (els seus memes, en paraules de Richard Dawkins) més divulgats arreu del món. I que per tant més ha contribuït a l’estudi i protecció del nostre planeta.
I, tanmateix, recorde aquella entrevista amb tendresa. Haig de reconèixer que en aquells dies jo també buscava el titular “apocalíptic”, i la conversa amb Margalef em va deixar una mica decepcionat. Hauria preferit opinions més arrauxades, enceses, bel·ligerants. Però per a Ramon Margalef qualsevol resposta imprecisa o insegura, qualsevol logomàquia especulativa, era una greu impostura. Quelcom totalment aliè a la seua naturalesa. Ara veig clar que amb les seues paraules no em va voler enlluernar, tan sols va buscar de convèncer-me. En aquest fet basava el seu prestigi d’home de ciències. I també en aquest punt residia la seua enorme saviesa.
