Els congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC) existeixen des de 1913 i són, en algun sentit, excepcionals. Una altra cosa… La seva peculiaritat es basa en el seu ampli abast –les ciències biomèdiques–, on entren en comunicació diverses disciplines del saber. Fet important, perquè en els temps actuals el creixent augment del saber lligat a la tecnologia condueix a una progressiva especialització i fa que els temes de reunió dels professionals siguen més específics. És per això mateix que la contraposició d’aquests congressos equilibra la situació i facilita la necessària comunicació interdisciplinar. El fòrum creat per científics diversos, salubristes, antropòlegs, clínics i estudiants és seguit amb molt interès per la riquesa de la seva diversitat i el marc de discussió: els reptes de la recerca, l’assistència sanitària i la difusió científica davant el nou mil·lenni. El Congrés ha representat un element de cohesió per a la creació d’una comunitat científica i cultural que s’ha expressat en llengua catalana. I això és tot un repte per a una llengua sense estat i contradiu també la tendència a reduir la comunicació científica a unes poques llengües de gran abast demogràfic i acadèmic, i de gran impacte internacional, principalment l’anglès.
«Fer ciència en català no hauria de ser un gest romàntic i caduc: sinó un acte de probitat intel·lectual, de defensa del caràcter universal de la cultura. La ciència és una, i no hauria d’importar la llengua en què s’expressa»
No podem defugir avui l’estat de la llengua que fem servir per comunicar-nos en la vida quotidiana: la situació actual de la llengua catalana és greu. És clar que són els filòlegs i els sociolingüistes els que han de dir la seva i ens han de guiar. De tota manera en aquestes qüestions tots tenim respostes personals. Personalment, com a metge que sóc, afronte la qüestió com si estigués davant un malaltia inflamatòria crònica (com si la malaltia de la llengua tingués una naturalesa biològica): bé sabem que aquest tipus de malalties pot estar present durant tota la vida del malalt, amb un curs fluctuant de milloria i empitjorament, i no ser la causa de la seua mort… Però és clar que li resta salut i qualitat de vida! Així està la nostra llengua, inflamada… Tots sabem quines són les causes: no cal ací entrar-hi, però sembla, damunt, que la mateixa irritació causal es fa dins la mateixa societat que hauria de sustentar-la. Tampoc és el moment de parlar de les actituds antiil·lustrades i imperialistes d’algunes cultures que ens són ben pròximes, i que –cosa curiosa–, malgrat tot, tant estimem.
Tots sabem també com fer millorar aquesta llengua nostra, malalta i crònica. No és difícil guarir-la: tan sols amb l’ús, l’ús públic i quotidià de la llengua, hi hauria prou. També amb la proliferació de congressos com aquest: fent-la servir com a instrument de cultura, no sols literària, sinó també científica! Fer ciència en català no hauria de ser un gest romàntic i caduc: sinó un acte de probitat intel·lectual, de defensa del caràcter universal de la cultura. La ciència és una, i no hauria d’importar la llengua en què s’expressa. Fem ciència en català, amics científics i veurem que a poc a poc la nostra llengua, el nostre català, el nostre valencià, el nostre mallorquí, recupera la llacor i la salut.
També ha estat un congrés de retrobament, d’acompliment amb els deutes. Hem enllaçat amb aquell congrés de 1938 que havia estat aprovat per celebrar-lo a València, i no es va poder celebrar, destruït per la guerra, per aquella guerra que va solsir tantes coses de la nostra cultura, entre elles la carrera de molts científics valencians. Han hagut de passar quasi setanta anys i a ells hem retut homenatge, a ells hem dedicat un record emocionat.
