Entrevista a Carmen Calvo

El Jardí Botànic de la Universitat de València s’ha convertit en tot un museu d’art aquest estiu amb l’exposició Home Creïlla de Carmen Calvo. L’artista valenciana de renom internacional i Wilson Lazaro, conservador del Museu d’Art Contemporani Bispo do Rosário de Rio de Janeiro i comissari de l’exposició, han concebut un projecte que parla de la transformació de la vida a través d’un original plantejament que adapta la mostra als espais històrics del jardí.

Com sorgeix aquesta idea de vincular ciència i art?
Wilson Lazaro: Dins de la ciència també són presents la creació i la transformació. L’art actual busca la ciència, no la ignora. Per això és interessant utilitzar el Jardí Botànic com a espai expositiu, perquè la naturalesa sempre va canviant. Allò botànic no és mai igual, igual com l’obra de Carmen Calvo.

Com podeu definir de manera resumida el que voleu transmetre en l’obra?
Carmen Calvo: Allò que es pretén transmetre es refereix a la vida i la mort, a l’observació. Qui no ha vist a sa casa la transformació d’éssers vius com la creïlla o la ceba?
W. Lazaro: La transformació de la vida, ja que la mort és en realitat un renaixement. Quan Carmen arriba a l’última part en què la creïlla es transforma en fòssil algunes persones diuen que és la mort, però jo dic que és la vida i ací tenim la ciència per donar-ne l’explicació.

© A. Ponce & I. Rovira

Quins reptes representa treballar amb un element viu?
C. Calvo: En el moment en què jo vaig pensar en aquell home creïlla per a mi va ser com acostar-me a un element més, perquè jo treballe amb la natura. En el fons, els altres elements són la mateixa cosa. A més jo estic acostumada a pintar i a fer fotos del natural. Aleshores, per a mi es tracta d’una continuació.

De quina manera dialoga aquesta obra amb el Jardí Botànic?
W. Lazaro: S’ha de destacar que l’obra s’ha col·locat de manera que les imatges s’adapten a la natura i el més interessant és que l’exposició canvia amb les diferents fases del dia. Jo crec que el més important és que Carmen es basa en la natura per prendre les seues imatges, però una vegada col·locades és la natura la que se n’apropia. Així queda present com la creació és present en la vida. Per això, escoltar l’obra de Carmen és com escoltar el batec del cor. És una obra que es renova per si mateixa.

Creu que una ciutat com València manté també aquesta relació amb el seu entorn?
C. Calvo: Encara cal molta emoció. Les ciutats han d’estar ben cuidades, però tot això és una qüestió política que probablement en aquesta ciutat falta. No són només esdeveniments que puguen ser més sensacionalistes, sinó que es necessita una mirada més profunda. Si no cuidem la nostra història, la natura es destrueix, els barris es perden… Per això és important el pas que ha fet el Botànic des d’un passat que jo vaig conèixer a com és en el present. Seria ideal que no existira cap hotel ni existira cap cosa, que fóra un espai completament obert, que fóra una prolongació més, un espai social.