La comunicació epistolar entre científics ha constituït una font directa i explícita per a la història de la ciència. Al llarg de segles de pensament científic, les cartes han permès a científics allunyats geogràficament posar en comú experiències, intercanviar opinions, coneixements, materials… Les epístoles han constituït moltes vegades l’únic testimoni que s’ha pogut conservar com a prova de l’activitat i el treball d’un científic en concret, del qual s’han perdut altres testimonis directes.
La revista Afers, fulls de recerca i pensament, dedica el seu número 53/54 de 2006 a aquesta interessant matèria. Sota el títol «Correspondència entre científics i història de la ciència», coordinat per Josep M. Camarasa i Josep M. Vidal, set experts més –Vicent L. Salavert Fabiani, Francisco Pelayo, Alberto Gomis, Antonio González Bueno, Félix Muñoz Garmendia, Santos Casado i Joan Vallès Xirau– completen aquest dossier en què es fa un repàs històric als documents científics i es parlen d’algunes relacions epistolars entre científics com la de Löfling i Linné o James Petiver i Joan Salvador. Aquesta última, per exemple, és la que permeté conèixer la dedicació de Salvador a l’elaboració d’un treball sobre la flora de Catalunya, avui irremeiablement perdut i del qual només es conserva el títol, Botanomasticon Catalonicum.
Vicent L. Salavert, de l’Institut López Piñero CSIC – Universitat de València, és l’encarregat de fer el repàs històric d’aquesta tradició científica. El seu article, «Ciència per correu. La comunicació científica: de la transmissió oral a la revista», permet al lector fer-se amb un marc contextual per comprendre les relacions que s’establien entre científics. Des de l’antiga Grècia, on el diàleg era la principal eina per transmetre els coneixements, i a la qual es concedia la màxima dignitat, fins a l’aparició de les primeres revistes científiques al segle xvii.
Entre aquests dos fets apareix la carta, «possiblement la primera via de comunicació escrita d’idees i sabers», en paraules de Salavert, que si bé comença a utilitzar-se a l’Edat Mitjana i s’assenta durant l’Humanisme, al camp científic es consolidarà definitivament amb el naixement de les societats científiques i les revistes, al segle xvii.
Com explica Josep M. Camarasa, les cartes entre científics no només ens revelen dades sobre trameses i intercanvis, sobre l’activitat dels científics integrants de la relació epistolar, sinó que també ens aporten dades sobre el marc històric i els personatges de l’època. Un gènere, doncs, interessant i fonamental per a la transmissió del coneixement al qual ens podem acostar gràcies a aquest número de la revista Afers.
