Antipatriotas del agua, de Francesco D’Amaro

Antipatriotas del agua. Conflictos y grupos de interés en el franquismo.
Francesco D’Amaro
Editorial Comares. Albolote (Granada), 2022. 265 pàgines.

Una sala de cine en 1952. Fanfàrries. En la pantalla es projecta el blanc i negre d’un país gris: El Generalísimo en Valencia. El narrador proclama que «su Excelencia el Jefe del Estado Español es reci­bido con gran entusiasmo por los pueblos beneficiarios de este pantano». Les pancartes «Alcacer saluda a su invicto Caudillo» i «Villanueva de Castellón con Franco» reben els militars, acom­panyats de falleres amb cistelles de flors. L’escenografia de la ubèrrima fertilitat llevantina es passeja per l’adusta terra man­xega. El Generalísimo no està a València: ha arribat a Alarcón a inaugurar un embassament que no pagarà l’Estat. Serà cos­tejat pesseta a pesseta durant cinquanta anys pels regants de la Ribera.

Les imatges del NO-DO transmeten al poble les essències d’un règim aparentment monolític i d’una política hidràulica incontestable, que sotmet els rius peninsulars amb el jou de les preses i la cadena dels canals, parafrasejant Joaquín Costa. Els regants reben els beneficis d’aquesta domesticació, de la materialització d’una missió hidràulica que transforma el país. La propaganda franquista construí aquest discurs senzill que ha estat assumit pels devots del règim, però també per alguns pensadors crítics. Uns i altres passaren per alt molts matisos d’aquest procés, que són imprescindibles per a entendre tant el franquisme com la recent història hidràulica espanyola.

Ni el règim era monolític, ni la política hidràulica incontesta­ble. Francesco D’Amaro ho demostra amb un lúcid assaig que esgrana els enfrontaments de les comunitats de regants amb l’enginyeria de camins, que governava les confederacions hidro­gràfiques, i els falangistes, que dirigien l’Organització Sindical Espanyola. A uns els molestava la discrepància dels regants en la planificació d’obres hidràuliques i a altres els destorbava la seua independència respecte de les estructures verticals de la dictadura. Considerats «enemigos del progreso» pels primers i «brote antisindical» pels segons, als regants se’ls assignava el paper de beneficiaris passius de les obres hidràuliques, com convenientment destacava el guió del NO-DO. De fet, apunta D’Amaro, aquell dia a Alarcón les autoritats havien obligat els regants, humiliats, a canviar el lema de l’arc construït per a rebre el dictador, a fi d’incloure aquesta expressió que els subjugava.

D’Amaro relata com els regants mai no es conformaren amb el paper de mers beneficiaris i lliuraren una batalla, silenci­osa o silenciada, contra el nacionalsindicalisme. Liderats per la Séquia Reial del Xúquer, organitzaren reunions semiclan­destines, crearen una federació nacional (Fenacore), resistiren ordres de dissolució i aconseguiren, finalment, el reconeixement de l’Estat. El llibre recorre quaranta anys d’enfrontaments en què, sense posar en dubte la seua l’adhesió al règim, les elits del reg preservaren la independència de les centenàries institucions de gestió col·lectiva. La narració de D’Amaro és una reflexió destinada a convertir-se en una obra de referència per al període. Trau el millor de la documentació d’arxiu, no sols per a sustentar unes argumentacions ben sòlides, sinó també per a farcir el text d’extractes que fan la lectura deliciosa.