El científico rebelde
Freeman Dyson
Traducció de Mercedes García Garmilla.
Debolsillo. Barcelona, 2016. 372 pàgines.
Poca gent sap –científics inclosos– que el famós llibre de Francis Crick titulat Quin boig propòsit (1989), que narra el seu punt de vista com a codescobridor de l’estructura de l’ADN, obté el seu nom d’un poema del romanticisme britànic, en concret d’Ode on a Grecian Urn (“Oda a una urna grega”), de John Keats (1795-1821). El poema se centra en els sentiments generats a l’hora d’entendre les històries narrades en els gravats d’una gerra de ceràmica, i és utilitzat per Keats per a exemplificar una idea poderosa: que la bellesa i el coneixement són sinònims.
A més, si entenem la ciència no sols com un conjunt de coneixements, sinó també com una manera de pensar, ens adonem que és un camp fèrtil per a les històries apassionades i carregades de rebel·lia. Hi ha poques coses més incòmodes que la veritat, sobretot quan allò que s’ha descobert xoca contra dogmes i xovinismes. Per això, la ciència és una revolució en si mateixa, perquè conté en la seua essència dos elements subversius: el rebuig dels arguments que tenen valor perquè els defensa una autoritat i l’exalçament del pensament crític.
Sabent això, no és gens estrany que el científic John B. S. Haldane, un dels fundadors de la genètica de poblacions, veiera en la ciència una activitat revolucionària, tal com va defensar en el seu llibre Daedalus (1924). O que altres famosos científics com Józef Rotblat, únic físic a abandonar el Projecte Manhattan; Norman E. Borlaug, genetista i pare de la revolució verda; Andréi Sàkharov, físic nuclear que va lluitar per l’eliminació de les armes nuclears; o Fridtjof Nansen, zoòleg que va aconseguir que es reconegueren els drets dels refugiats durant la Primera Guerra Mundial, reberen el Premi Nobel de la Pau pel seu activisme polític.
En aquella frontera entre la rebel·lia, la revolució, la bellesa que naix de la comprensió, el dilema ètic que representa l’aplicació del coneixement o les autèntiques barbaritats bèl·liques que ha viscut el nostre món tecnològic, és on es mou El científico rebelde, de Freeman Dyson, físic i matemàtic anglès que va viure la Segona Guerra Mundial en primera persona.
Al llarg de vint-i-nou assajos, discursos i ressenyes de llibres, Dyson ens mostra alguns temes candents de la ciència contemporània, per a prosseguir amb la barbàrie de la guerra, alguns articles sobre història de la ciència i finalment uns assajos a manera de reflexió personal i filosòfica. En aquests textos breus recorrem la història moderna de la mà de Benjamin Franklin, Edward Teller, Leó Szilárd, Norbert Wiener, Desmond Bernal o molts dels mencionats en paràgrafs anteriors. Però tot això és només una excusa per a acompanyar Freeman Dyson en els seus pensaments sobre temes molt diversos.
Està molt present en el llibre la crítica al reduccionisme com a manera d’afrontar els processos complexos, així com l’aparent conflicte entre la ciència baconiana i cartesiana, és a dir, la ciència descriptiva enfront de la que intenta obtenir regles generals. Però, més enllà de temes científics, l’autor també ens parla de la diferència entre el pacifisme com a opció personal i com a posició política, de les seues vivències durant la Segona Guerra Mundial o de les seues idees sobre la religió.
«La ciència és un camp fèrtil per a les històries apassionades i carregades de rebel·lia»
Si bé el lector pot sentir-se confós amb una mescla tan complexa, el llibre s’entén com un tot si ens adonem que el seu títol és unificador. Si pensem en el científic com si fóra un rebel, ens adonarem que això representa una revolució que no sols afecta qüestions del coneixement científic, ja que l’ètica aflora quan valorem les aplicacions de la ciència. A més, vivim una època en què les qüestions científiques afecten la manera com milions de persones entenen la seua religió i, d’altra banda, la ciència ha posat en les nostres mans eines capaces de matar milions de persones en pocs segons, i això també mereix una reflexió.
Els científics del Projecte Manhattan, guiats per la idea que els alemanys desenvoluparien una bomba atòmica, la van crear primer. Va ser una època en què les ments més brillants es van posar a treballar de manera coordinada durant anys per crear una arma capaç de destruir la civilització. Quin va ser l’argument defensat per la majoria de científics? Que una bomba tan poderosa dissuadiria els països de fer la guerra per a no arribar a l’autodestrucció, i que per fi s’aconseguiria la pau en el món. Un pensament, en certa manera, molt revolucionari.
Quan la gran bomba va estar acabada, els seus creadors van fer autèntics esforços per convèncer el govern que no havia d’usar-se, però el resultat és de sobra conegut. Els científics que van participar en el Projecte Manhattan, sense voler-ho, van ser còmplices de l’assassinat de centenars de milers de civils i de la por a la guerra nuclear que encara ens acompanya. I això ens ofereix una gran lliçó: les revolucions no són bones per si mateixes.
En el seu llibre, Freeman Dyson ens parla en el final de la seua vida no sols com a científic, sinó també com a pacifista desencantat, testimoni d’una guerra, creient, activista polític i amant de la història. El millor aprenentatge que podem traure dels seus textos és que la ciència, com a acte de rebel·lia i de revolució del coneixement, ofereix bellesa i comprensió, i això pot portar-nos a eines poderoses capaces de crear autèntiques revolucions polítiques i culturals, però també a la barbàrie i al patiment. I això, per a bé o per a mal, dependrà de nosaltres.
