El film Oppenheimer, del director estatunidenc Christopher Nolan, ha sigut sens dubte uns dels èxits cinematogràfics d’enguany, gràcies, entre altres coses, a una àmplia campanya de promoció. Després de l’estrena de la pel·lícula, gairebé tots els setmanaris cinematogràfics, així com mitjans generalistes, se n’han fet ressò. Tanmateix, Oppenheimer no és tan sols un biopic, o simplement una pel·lícula històrica més. Per contra, narra un moment determinant de la Segona Guerra Mundial i de l’inici de la Guerra Freda: el desenvolupament de la primera bomba atòmica. En tractar-se d’un tema tan desconegut i tan escassament present en el sèptim art, la seua tematització en una superproducció com el film de Nolan comporta inevitablement que passe a formar part de l’imaginari col·lectiu.
Així, lluny de constituir un producte d’entreteniment passatger, una pel·lícula que detalla per primera vegada al gran públic el desenvolupament del «projecte Manhattan» està abocada a conformar el nostre coneixement bàsic sobre l’aparició de l’armament atòmic. Gairebé ningú haurà llegit alguna cosa al voltant de l’origen de l’era nuclear abans de veure el film; gairebé ningú ho farà després. Esdevé, d’una manera involuntària, el nostre abecedari sobre la bomba nuclear, establint-hi idees i creences fonamentals pel que fa al seu origen i rol històric. Per consegüent, és pertinent plantejar preguntes sobre el film i la trama que van més enllà del seu valor artístic o comercial. En particular, mereixen atenció, primerament, la precisió històrica de la narració, i segonament, el tractament de la figura del físic Robert Oppenheimer i del desenvolupament de l’arma nuclear.
En primer lloc, la precisió històrica del film presenta imperfeccions. Encara que resulta gairebé impossible transformar en ficció comercial una història real sense desviar-se de la veritat, el nostre exemple ho fa en un punt significatiu. En el film, després del llançament de la bomba a Hiroshima, fa l’efecte que Oppenheimer té remordiments a causa de la seua invenció. Aquesta impressió es correspon amb la imatge turmentada que ofereix ja de jove, mostrada a l’inici del film. Allò que resulta interessant és que aquesta idea no es verbalitza en el film, sinó que s’expressa mitjançant una escena en la qual Oppenheimer sofreix una visió. Quan el personal del projecte es congrega per a celebrar l’èxit de la detonació al Japó, creu veure els efectes de la bomba sobre els cossos dels seus col·laboradors, que l’aplaudeixen entusiasmats. La imatge expressa gràficament com la magnitud de la destrucció provocada per la seua invenció aombra la glòria del científic. En realitat, al llarg de la seua vida, Oppenheimer va mantenir que el desenvolupament de la bomba havia sigut una decisió adient en el moment adequat. Estrictament, l’escena de l’aplaudiment no falta a la veritat, car no posa paraules falses en la boca del protagonista. No obstant això, la pel·lícula fa servir un recurs estètic per a fer semblar el personatge més dividit i confós del que era en el moment del llançament de les bombes. Convé ressaltar que, després, esdevindrà un advocat del control de l’armament nuclear, mai de la seua abolició.
Així, Oppenheimer sí que va propugnar, després de les detonacions de 1945, el sotmetiment de les armes nuclears a l’autoritat d’una agència internacional. Aquesta mampresa està sobradament documentada pels escrits contemporanis del científic. Malauradament, no va fructificar, i l’agència internacional més pareguda a allò que ell proposava és l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, que s’encarrega de verificar, mitjançant inspeccions, que el material nuclear de programes civils no siga desviat per a fins militars i que les armes atòmiques romanguen en mans dels estats posseïdors. La lliçó és evident: la ciència pot lliurar als governants una invenció que multiplique el seu poder i influència –en aquest cas, la magnitud de la seua capacitat destructiva– però això no comporta que els mateixos governants puguen fer cas omís de les recomanacions dels científics creadors sobre la utilització del producte final. Això apareix escenificat en l’encontre entre Oppenheimer i el president estatunidenc Truman, qui, en una escena del film verídica, rebutja el físic i tot seguit demana al seu secretari d’evitar-li cites amb ell en el futur.
Encara més, la pel·lícula narra com les aspiracions polítiques del protagonista es veuen truncades arran els seus antics vincles amb membres del partit comunista presents en el medi universitari, motiu suficient, durant el període conegut com la «cacera de bruixes», per justificar la retirada del security clearance, una mena d’autorització de seguretat gràcies a la qual el físic gaudia accés a cercles governamentals. De fet, és aquesta la circumstància que ressalta American Prometeus (“Prometeu americà”), el llibre en el qual està basat el film, el títol del qual equipara la figura d’Oppenheimer amb el tità grec que va lliurar el foc als homes i va provocar així la ira dels déus. Les representacions gràfiques del càstig al qual és condemnat per l’Olimp, consistent a veure les seues entranyes devorades pels corbs en perpetuïtat, encara provoca nàusea en els millors museus del món.
Això ens porta a la següent qüestió. Quina és la influència que exerceix la selecció d’aquest episodi de la vida d’Oppenheimer sobre la nostra percepció de la creació de l’armament nuclear? No és menor. D’antuvi, la representació d’un científic reprovat arran els seus contactes amb comunistes que mai comportaren cap perill per als secrets militars estatunidencs converteix el protagonista en una víctima, ja que ens sembla que és tractat injustament. En realitat, la retirada de l’autorització de seguretat és una penalització de caràcter menor, atès que només frustra les aspiracions polítiques del físic, i no la seua carrera científica. Molt pocs civils en gaudeixen d’una, i és innecessari ressaltar que nombroses víctimes de la caça de bruixes van sofrir conseqüències molt més greus que la retirada d’un permís. Però és sobretot la comparació subjacent a la història el que resulta menys adient, suggerint que el genial científic és penalitzat –sempre injustament– després d’haver regalat als homes l’arma atòmica, en comptes de rebre el reconeixement de la nació a la qual l’ha lliurat. Així, l’analogia amb Prometeu, ensems amb l’articulació de la trama al voltant de la investigació del seu cas per les autoritats estatunidenques, presenten el protagonista com a víctima d’una societat injusta i desagraïda.
De quina manera afecta la narració al nostre resguard sobre les armes nuclears? A causa de l’èmfasi en la injustícia que sofreix el protagonista i l’omissió d’una confrontació amb les conseqüències del seu projecte en el món de la guerra freda, roman obviada la qüestió més central vinculada a la història d’Oppenheimer: la responsabilitat del científic sobre les seues troballes i invencions. El físic culmina el seu projecte després de la rendició d’Alemanya, la victòria sobre la qual havia motivat el desenvolupament de l’arma nuclear. En altres paraules, el conclou quan ja era superflu: l’ús contra el Japó esdevé l’única alternativa viable de llançament sobre el terreny. Mentrestant, consideracions ètiques sobre la magnitud de la devastació durable susceptible de ser causada –i de fet ocasionada– per la bomba atòmica no semblen haver sigut un obstacle per al seu desenvolupament. Més tard, Oppenheimer sí que mostrarà preocupació per la proliferació de l’armament nuclear, així com per la construcció de la bomba d’hidrogen, moltes vegades més destructiva que les bombes de la Segona Guerra Mundial i que existeix des dels anys seixanta.
La lliçó central de l’experiència d’Oppenheimer està probablement menys lligada a la dicotomia entre càstig o guardó articulada per Nolan que amb el fet que, una vegada s’ha obert la capsa de Pandora, no hi ha marxa enrere. Anticipar-ho abans d’actuar forma part de la responsabilitat del científic envers la societat. Al capdavall, si no hem viscut cap atac nuclear sobre població civil des de 1945, ha sigut gràcies a un invent anomenat control d’armaments, i en no menor grau, a la sort. I la història de la carrera armamentista atòmica, encara que revertida en els anys noranta, no està encara conclosa. Potser està només pausada, en vista del desmantellament gradual de l’entramat que la regula. Des del punt de vista de les ciències socials –i sobretot, d’aquells docents adeptes a mostrar films a l’aula–, la cinta de Nolan ha de tractar-se amb cura: es pot utilitzar com material didàctic, però sempre acompanyada d’un debat amb els estudiants sobre els perills de la ficcionalització dels fets històrics i de la responsabilitat dels científics sobre els seus actes, especialment quan aquesta queda contraposada al servei a la nació o a l’ambició personal.
