Pol Coronado. Homenatge a Primo Levi, 2023. Collage digital, 21 × 28 cm.
Poques vegades en la història de la literatura la ciència ha tingut un paper tan vertebrador com en el cas de Primo Levi. I, tanmateix, l’atzar va convertir-lo, a ell que era químic, en un dels grans escriptors del segle XX. No debades, Levi mateix havia declarat que sense haver passat un any a Auschwitz «probablement no hauria escrit res». Una afirmació que fa calfred només pensar-hi, en tant que el seu és un dels testimonis capitals de la barbàrie. I si bé només en part –segons reconeix a Si això és un home– salvà la vida a causa de la seva professió de químic, fou a través de la paraula que erigí un veritable monument a la raó humana.
La seva posició és oposada –i, al mateix temps, complementària– a la de Franz Kafka. Enfront d’una situació extrema, altament improbable, i per això mateix absurda, Primo Levi –traductor d’El procés en els darrers anys de la seva vida– desplega tot un seguit de recursos a fi d’analitzar l’horror concentracionari sense gens d’afectació. L’autor torinès intenta enunciar un món en teoria inaprehensible, el dels camps d’extermini, a través d’un llenguatge clar i diàfan i, alhora, contundent i sense ambages. El Lager és com un laboratori on Levi –que sovint utilitza símils científics– aborda els fets des de la distància freda de l’observador amb el propòsit de revelar en tota la seva profunditat la condició de l’home en un entorn absolutament hostil a les lleis de la vida: «Molts van ser els camins que ens vam haver d’empescar per no morir: tants com caràcters humans hi ha», rebla a Si això és un home.
Afirmava Primo Levi que la química era un antídot al feixisme. Per la seva «claredat distintiva, verificable», que la converteix en una ciència refractària als preceptes del totalitarisme; això és, a la mentida en el seu estat superlatiu. Fins al punt que la defensa que fa del llenguatge objectiu és a condició que la paraula esdevingui més creïble. A la ira venjativa, l’escriptor hi contraposa l’opció de l’humanisme com a cura de l’odi més abjecte; també empra la ironia i la tendresa, tal com descobrim a La treva, l’obra on narra el seu accidentat retorn a Itàlia. Perquè, a pesar de tot, Levi no abandonà mai la seva fe en l’ànima de l’home. S’hi aferrà, fins al punt de convertir el dia a dia en un estudi de la conducta antròpica en temps d’adversitat extrema.
Així doncs, la ciència i la poesia es donen la mà en Primo Levi. En altres paraules, mètode i literatura. I també aquella voluntat de «reconèixer sempre», en les situacions més denigrants, «homes i no coses». Levi assaja, tempta les idees, crea un estil, més que no un llenguatge, per dir el que abans ningú havia explicat, senzillament, perquè Auschwitz-Birkenau eren coordenades impossibles d’imaginar fins aleshores. Levi, doncs, no ens llega un testimoni qualsevol. Parla en nom dels sense nom amb una prosa poderosa que t’abdueix amb una precisió quirúrgica, d’aire humaníssim, que com un coltell s’enfonsa en la nit de les emocions.
En un dels últims llibres que escrigué, El sistema periòdic, Levi, que divideix els capítols d’aquest llibre de relats de caràcter autobiogràfic amb el nom d’un element de la taula periòdica, aprofita per reivindicar com a necessàries les impureses que fan reaccionar el zinc com a metall. L’autor rememora la dèria del feixisme per tot el que és puresa. I afirma sentir-se orgullós de saber-se impur: «Jo soc la impuresa que fa reaccionar el zinc», escriu l’home que va sobreviure a l’horror i que, malgrat haver viscut a l’infern sobre la terra, mai va deixar de creure en el llenguatge com a cadena de transmissió de significats. En això, el seu esperit científic l’allunyà d’Adorno. I, així i tot, en la línia diacrònica que va de Dant a Kafka –una altra volta– part de l’obra de Primo Levi connota transgressió. És la veu de qui no crida i, tanmateix, angoixa. Un avís, en plena època de retrocés de drets, sobre la nostra fràgil condició i la importància que té el sentit crític, això és, la ciència, envers allò que es creu inevitable.
