Un tema que recorre la història de la literatura, des de Maquiavel fins a Stieg Larsson, passant per Emily Dickinson i Franz Kafka, és la troballa de manuscrits després de la mort de l’autor, la seva publicació pòstuma i el consegüent reconeixement popular. Potser per afany de perfeccionisme, per les dificultats de l’entorn o per una confiança injustificada en la pròpia longevitat, molts autors poc valorats en vida han deixat obra inèdita que els ha donat fama pòstuma.
Hi ha una situació equivalent en la literatura científica? Hi ha obres mestres al calaix, esperant el moment de sortir a la llum? Algú s’ha endut a la tomba descobriments revolucionaris que hem conegut després?
El primer exemple que em ve al cap és Copèrnic, que va publicar el seu De revolutionibus quan ja tenia un peu i mig a l’altre barri. El magnífic llibre d’Owen Gingerich The book nobody read no aclareix si va ser una estratègia per estalviar-se un xoc amb la jerarquia eclesiàstica o si només va anar endarrerint el punt final fins que va coincidir amb el seu.
Una variant perversa de l’obra publicada, en certa manera, pòstumament és el treball de Newton sobre òptica, que va restar inèdit durant trenta-dos anys fins a la mort de Robert Hooke, a qui Newton odiava intensament i amb qui volia evitar mantenir un debat. L’aposta li va sortir bé en una època en què qualsevol mal menor podia esdevenir mortal en un tres i no res. Fermat es va endur la demostració del seu teorema a la tomba, probablement sense malícia.
En la cursa per publicar que és la norma des de fa dècades a l’acadèmia, seria impensable esperar a la mort d’un competidor per estalviar-se que la loteria de l’avaluació d’experts li fes arribar el nostre treball. Els treballs pòstums que conec són fruit del mateix atzar que ens afecta per molt que intentem ignorar-ho: la gent es mor en qualsevol moment, i no hi ha manera de negociar una pròrroga per enllestir una publicació científica. Carl Sagan va publicar un article el 2001, cinc anys després de mort, i no és estrany que durant la preparació d’un article algun dels autors mori. Accidents a banda, molta gent mor al peu del canó: Francis Crick va estar corregint galerades d’un article fins hores abans de morir.
L’assignació d’autoria a persones mortes no és un tema trivial i, fins on jo sé, no està resolt de manera generalment acceptada. Part de la dificultat té a veure amb la responsabilitat compartida de la veracitat del contingut del treball, i és que els entorns altament cooperatius de l’activitat científica moderna no es presten a la figura del llop solitari que deixa una novel·la inèdita a la posteritat. No és qüestió de carregar-li al mort els defectes de l’article que no va arribar a llegir acabat.
Referències
Gingerich, O. (2004). The book nobody read. Walker & Co.
Teixeira da Silva, J., & Dobránszki, J. (2015). The authorship of deceased scientists and their posthumous responsibilities. Science Editor, 38(3/4), 98–100. https://www.csescienceeditor.org/article/the-authorship-of-deceased-scientists-and-their-posthumous-responsibilities/
