‘Guia de les papallones diürnes de Catalunya’, de Roger Vila, Constantí Stefanescu i José Manuel Sesma
Les 200 papallones de Catalunya
Guia de les papallones diürnes de Catalunya
Roger Vila, Constantí Stefanescu i José Manuel Sesma
Lynx Edicions.
Bellaterra, 2018. 509 pàgines.
No falten llibres que tractin aquest grup d’animalons… més aviat en sobren si pensem en algunes publicacions fetes amb poc rigor i que no citarem. Efectivament, mentre que d’altres insectes no hi ha gaire bé res –o res–, de lepidòpters es podria dir que n’hi ha «massa». Sens dubte no n’és aliè el fet que, semblantment al que passa amb els ocells entre els vertebrats, les papallones diürnes consti-tueixen el més vistós i popular de tots els grups d’invertebrats.
Ja en el segle xix trobem diverses obres, però totes menors fins que Miquel Cuní i Martorell publica el 1874 el Catálogo metódico y razonado de los lepidópteros que se encuentran en los alrededores de Barcelona, de los pueblos cercanos y otros lugares de Cataluña […]. El títol segueix, però no el posarem sencer per poder fer algun altre comentari. A començament del segle xx hauríem tingut una obra excel·lent si Ignasi de Sagarra, director del Museu de Zoologia de Barcelona (i germà de l’escriptor Josep Maria), hagués pogut publicar els coneixements que va reunir. Tanmateix, no va ser així, i el primer llibre que tracta amb profunditat el tema és fet per l’italià Orazio Querci el 1932 en la seva llengua. És el poc conegut Contributo alla conoscenza della biologia dei Rhopaloceri iberici. Després vingué el llarg període fosc de la Guerra Civil i la postguerra i hem d’esperar fins al 1970 perquè vegi la llum una excepcional obra amb fotos de qualitat i de nou escrita en un idioma estranger: A field guide to the butterflies and burnets of Spain, de Manley i Allcard.
Tres anys més tard aparegué la traducció al castellà de la guia de camp de Higgins i Riley sobre les espècies de papallones europees, amb bon text i bons dibuixos, però tenia l’inconvenient que «sobraven» les espècies no ibèriques. El 1974 va sortir el llibre de Gómez Bustillo i Fernández-Rubio sobre la península Ibèrica (i el 1991 el segon autor en publicà un en forma de guia, però de dos volums). El 1976, vàrem fundar la Comissió de Lepidopterologia de la Institució Catalana d’Història Natural, que dos anys després passà a denominar-se Societat Catalana de Lepidopterologia, que precisament ara fa quaranta anys. Aquesta entitat aglutinà nombrosos aficionats que van augmentar considerablement la prospecció al nostre país, la qual és recollida a la guia que ressenyem.
L’inici del nou segle –i mil·lenni– ens portà la guia Butterflies of Europe de Tolman i Lewington (2002), europea, però adaptada a casa nostra. De les obres regionals citarem la més propera i de més qualitat: Mariposas diurnas de la Comunitat Valenciana de Montagut i Garcia-Alamà (2010). Finalment, hi ha el volum de Fauna ibérica (García-Barros et al., 2013), obra extraordinària, si bé es tracta d’un manual, no d’una guia de camp.
Doncs bé, la Guia de les papallones diürnes de Catalunya supera de llarg tot el que ha aparegut fins ara. Comença amb un interessantíssim capítol sobre la diversitat i conservació, amb mapes que indiquen a cada quadrícula de 10 10 km el nombre de cites, la riquesa d’espècies i les que han desaparegut amb el canvi de segle.
«Un llibre de gran utilitat i obra de consulta obligatòria per a tots els interessats en l’apassionant món de les papallones»
Després del nom (científic, i en català, castellà i anglès) i l’estatus de conservació, la fitxa de cada espècie comença curiosament per l’hàbitat i la biologia, amb les dades més recents i rigoroses de totes les fases, rang altitudinal, preferències ambientals, època de vol, nombre de generacions, hibernació, plantes nutrícies… i fins i tot aspectes del comportament. La descripció morfològica de l’adult ve seguida de la forma de diferenciar les espècies similars i s’acompanya amb fotos d’exemplars vius, a vegades també de l’eruga.
La distribució geogràfica és genial perquè els darrers anys n’ha augmentat molt el coneixement gràcies a un increment de l’afició, però no col·leccionista, sinó d’observació i estudi. El Catalan Butterfly Monitoring Scheme (CBMS), dirigit per Constantí Stefanescu, ha aglutinat molts col·laboradors amb el seguiment de les poblacions a partir dels transsectes. Les xarxes socials, amb portals com Biodiversidad Virtual, iNaturalist, Biocat i Ornitho.cat, també han contribuït a recollir dades massivament. Això sí, només s’han utilitzat cites confirmades. El resultat ha estat uns mapes –de quadrícules UTM de 10 10 km– molt precisos amb dades fiables, moltes d’inèdites, que recullen 230.000 registres, molt per sobre de tot el que hi havia. Ara sí que podem veure les àrees d’ocupació reals.
La cirereta final són les làmines de fotos de totes les espècies i sexes (exemplars dissecats) per ambdues cares, que ajuden molt a la identificació perquè s’indiquen els trets distintius de caràcter diagnòstic. Això es fa amb fletxes que assenyalen el punt en què ens hem de fixar, cosa que em recorda les «marques de camp» que establí la guia d’ocells pionera, la famosa Peterson.
Remarcarem que l’obra recull les investigacions sobre dades genètiques de biologia molecular (ADN) del grup de recerca de Roger Vila (màxim assessor de la darrera tesi doctoral dirigida pel Dr. Ramon Margalef), el més actiu del país i reconegut arreu del món: el Laboratori de la Diversitat i l’Evolució de les Papallones, de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF). Aquests estudis han permès definir clarament els caràcters diagnòstics que permeten diferenciar les espècies conflictives i portar llum a les críptiques, que tradicionalment han provocat confusions i errors. En definitiva, és aquest un llibre de gran utilitat, model que mostra com s’ha de fer una guia de camp, i obra de referència i de consulta obligatòria per a tots els interessats en l’apassionant món de les papallones.
