«Mariners que solquen el cel», de Vicent J. Martínez

Mariners que solquen el cel
Vicent Martínez
Editorial Bromera – PUV, València, 2006. 158 pàgines.

Una bona pregunta ja és la meitat d’una sàvia resposta. Sir Francis Bacon, fa un bon grapat d’anys, ja va escriure aquesta afirmació que, des d’aleshores, els periodistes anem repetint una vegada i una altra, fins a fer-li perdre el sentit, de tan gastada com queda. Però malgrat aquest abús la del filòsof anglès és una afirmació ben real. Real i que en bona part fonamenta del mètode científic. Interrogar-nos bé, sense fer trampes i amb la mirada oberta és posar una base sòlida per a poder fer bones respostes. I això, exactament això, és el que Vicent Martínez fa en aquest llibre. Formula preguntes apassionants i ben lligades que després va responent amb tanta paciència com ordre, amb tanta saviesa com amenitat.

Vicent Martínez és un dels nostres científics més sòlids, amb un treball consistent al llarg dels anys malgrat la seua joventut encara i amb una voluntat de projecció pública de la ciència i la cultura, i de la cultura de la ciència, que ningú no pot obviar. Amb Mariners que solquen el cel Vicent se suma ara a una tradició ja gran de cartògrafs del cosmos i de la vida que ens ofereixen grans llibres corals sobre el principal dels perquès. Explicar com hem arribat a saber el que sabem ara que som és una tasca complicada i feixuga. Cal separar el gra de la palla i cal posar de relleu amb un gran sentit de l’equilibri fites que per la seua complexitat i impacte sobre la humanitat mereixerien volums sencers per a cadascuna d’elles. Ell ho fa i ho sap fer, a més, sense renúncies populistes però també sense afectació professoral. S’entén tot el que diu, per més complicat d’explicar que siga. I això té un gran valor, especialment quan es tracta d’explicar de forma ordenada que només som un minúscul píxel blau en l’univers i que hem tardat segles a saber-ho. L’aventura del coneixement és sempre apassionant. Però explicada amb la prestància científica i literària amb la que ho fa Vicent Martínez esdevé també una lectura optimista sobre nosaltres mateixos.

De l’obscuritat a la llum no hi ha un trànsit immediat. Hi ha un camí que cal recórrer i que si es fa acompanyat resulta més senzill d’identificar. En un país com el dels valencians, tan amant de la foscor quan es tracta de parlar de ciència, Mariners que solquen el cel quedarà com una fita, com una demostració de la força d’una generació que se sent normal. Aquest llibre el podria haver escrit un barbut quebequès o un escocès tan despitat com persistent. La prosa l’agermana a llibres que tots tenim al cap. Però en aquest cas l’ha escrit un dels nostres com una aportació local al món global, llegible arreu i apreciable arreu. I això també és una bona resposta que ens arriba perquè l’autor va saber fer-se les preguntes correctes a l’hora de començar el seu camí.