A l’editorial del primer número de la revista Nature Cancer publicat en gener de 2020 podem llegir un resum molt complet de les principals característiques del càncer des de diferents vessants. Entre altres dades interessants s’apunta que allò que genèricament anomenem càncer engloba centenars de malalties distintes que comparteixen unes propietats cel·lulars fonamentals.
Aquest és un dels aspectes més importants que hem de tenir en compte per entendre aquesta malaltia, o «malalties». Cada tipus o subtipus de càncer té uns mecanismes, un tractament i un pronòstic diferents. Inclús el «mateix» tumor es comportarà de forma diferent en cada individu. Una petita mostra d’aquest gran ventall de pacients està representada en els dos llibres publicats per l’editorial valenciana Vincle en març de 2023. Cadascun d’ells tracta aquesta malaltia des d’una situació vital i literària ben diferent.
Cal destacar que el càncer és un tema poc tractat fora de les editorials dedicades a la divulgació, i menys encara en les publicacions escrites en català. En aquest context, Vincle és una editorial pionera i valenta per apropar aquest tema al públic des de perspectives tan diverses. El poemari Asimptomàtic i la novel·la El Sr. C, el meu estimat monstre se sumen a l’assaig divulgatiu Clar i ras. Parlem del càncer, que es va publicar en febrer de 2020.
A Asimptomàtic el periodista Joan-Carles Martí se’ns mostra en un gènere en què no el coneixíem. A través dels seus poemes descobrim l’experiència de Joan-Carles com a pacient d’una neoplàsia hematològica de la qual va ser diagnosticat fa uns anys. Però no només parla de la malaltia: també fa un repàs als records d’infantesa i als descobriments en la joventut, a les relacions familiars i sentimentals i a la seua carrera professional.
Amb un protagonisme especial dels versos dedicats al moment del diagnòstic i als dies ocupats pel tractament, fins i tot ens fa somriure amb metàfores inesperades: «La comunitat sàvia de regants subministra la bossa / triada pel tribunal de les aigües amb màxima aquiescència.» I també amb una emotiva menció als professionals que ho fan possible: «Els àngels porten bates blanques i socs de color, / un somriure de gegant humanitat professional. / Un sanatori dedicat a la memòria del rector afusellat / salva vides contra la desraó d’aquells malparits sicaris.»
Finalment, arrodoneix el text amb uns poemes que traspuen emoció, on el futur és una biblioteca molt particular i el «testament sentimental» encara està per acabar. Completen el llibre sengles pròlegs d’Àngels Martí i Carlos Marzal, i les originals il·lustracions de Rosella Reig Caldes.
D’altra banda, Laia Obregón-Dans va escriure El Sr. C, el meu estimat monstre després de ser diagnosticada d’un tumor pulmonar metastàtic, a causa del qual va morir en desembre de 2015. Aquesta publicació pòstuma és la traducció de l’original en anglès per les seues companyes i amigues Dorotea Casas Ros i M. Cinta Portillo Vidiella. L’autora, llicenciada en Filologia Catalana i reconeguda titellaire, va viatjar arreu del món explorant els rituals amb titelles en diferents cultures. Des del 2001 vivia a Nou Mèxic, on va continuar la seua recerca i va escriure aquest llibre.
La novel·la comença com el dietari d’Olívia, l’alter ego en la ficció de l’autora. Dividida en quatre parts, la primera conta el viatge d’Olívia a Mali i el primer contacte amb els senyals de la malaltia i amb els titelles dels rituals de mort. La segona part és molt curta i la protagonista pren la gran decisió que la du a Nou Mèxic. Allí transcorre la tercera part i és on es relaciona amb la cultura apatxe i les seues màscares katxines. En aquell context coneix el diagnòstic del càncer. A la quarta part apareixen els personatges secundaris dels investigadors que tractaran Olívia en una curiosa clínica enmig del desert. L’altre personatge principal de la darrera part del llibre és el Sr. C, l’estimat monstre d’Olívia-Laia amb qui estableix una relació ben especial. Un monstre que al principi és temut, però per qui arribem a sentir certa compassió, com la que sentiríem per tota criatura que no troba el seu lloc al món.
Tot i que es tracta d’una novel·la de ficció, i inclús alguns capítols podrien enquadrar-se dins la ciència-ficció, al text també trobem molta realitat. No us desvelaré quines aventures tenen lloc dins i fora del cos d’Olívia, però alguns capítols estan envoltats d’una «màgia» molt particular.
Són especialment interessants les reflexions sobre la relació metge-pacient i el procés d’emmalaltir. També s’exposen alguns fonaments de la immunoteràpia i l’epigenètica, o pinzellades de noves tecnologies experimentals com la dels «ratolins avatar». M’agrada especialment l’explicació d’una de les doctores sobre l’estudi del càncer i com cal «aprendre el llenguatge de les cèl·lules».
Tot i que podem intuir què ocorre després de la darrera carta de l’Olívia al Sr. C, en l’últim capítol l’Olívia-Laia ens deixa una veritable lliçó de vida com a «titellaire sanadora» d’ella mateixa. Al final del llibre podem conèixer millor l’autora gràcies a les fotografies que s’annexen de la Laia amb el seu marit Ron, de les seues aquarel·les i dels titelles que la van acompanyar durant el seu viatge.
Com escriu Joan-Carles Martí, «Les paraules alliberen la por» i vull pensar que escrivint ambdós autors es varen alliberar en certa manera. I és que aquesta part de l’experiència del pacient, tan difícil de mesurar, però tan necessària d’entendre, també entra en la complexa equació de la medicina.
