El valor en ciència no és demostrar que tens raó. És la valentia de reconèixer que estaves equivocat.
Brian Deer, periodista
En febrer de 1998, Andrew J. Wakefield, metge gastroenteròleg, i altres onze col·legues van publicar a la prestigiosa revista mèdica The Lancet l’article «Hiperplàsia nodular de limfoides ileals, colitis no específica i trastorn generalitzat del desenvolupament en infants». L’estudi, amb només dotze pacients infantils, descrivia una «nova» síndrome denominada enterocolitis autística, provocada per la vacuna contra el xarampió, la rubèola i la parotiditis (la coneguda com a vacuna triple vírica, XRP o MMR, per les seues sigles en anglès). Així, l’article suggeria una connexió aparent entre l’administració de la vacuna triple vírica i l’aparició d’autisme, i convidava la comunitat científica a aprofundir en aquesta línia d’investigació.
A la roda de premsa on es va fer ressò de l’estudi, Wakefield instava a la prudència a l’hora d’administrar la triple vírica i qüestionava l’ús de les vacunes combinades per tal d’identificar quina de les tres provocava la síndrome. Havia esclatat una bomba informativa. El seguiment de la notícia sobre la relació entre la vacuna i l’autisme va ser intens, primer al Regne Unit i després a la resta del món. Arran d’aquesta publicació, la confiança en la vacuna triple vírica i d’altres va decaure entre famílies amb xiquets i xiquetes vacunables i també entre alguns professionals sanitaris. Un percentatge gens menyspreable de pediatres va decidir no recomanar certes vacunacions. A mitjan dècada dels 2000, la cobertura vacunal contra aquests tres virus (xarampió, rubèola i parotiditis) va passar del necessari 95 % al 80 % amb la consegüent emergència de brots virals.
Entre 2004 i 2007 el periodista d’investigació Brian Deer va publicar una sèrie d’articles a The Sunday Times on va desmuntar el frau de la polèmica publicació. Wakefield era titular d’una patent d’una vacuna del xarampió alternativa i també d’un sistema de diagnòstic de la síndrome nova descrita. Les dades de l’article havien estat clarament manipulades. Per exemple, alguns infants de l’estudi ja patien algun tipus de trastorn neurològic abans de l’administració de la vacuna, tot i que s’afirmava que no en presentaven. Alguns pacients havien estat reclutats entre famílies manifestament antivacunes i l’estudi es va finançar amb la perspectiva d’engegar un procés legal contra la vacuna. A més a més, Wakefield no va declarar els seus conflictes d’interessos durant el procés de publicació. Les evidències de frau desvelades van conduir a una retractació cautelar de l’article el 2004 i a una retractació definitiva el 2010. L’editor de The Lancet, Richard Horton, va afirmar que mai no s’hauria d’haver publicat.
En gener de 2010 el Consell Mèdic General del Regne Unit va expulsar el doctor Wakefield del seu col·legi oficial per mala praxi mèdica i des d’aleshores no hi pot exercir. Cal destacar que més de 20.000 articles, amb una mostra acumulada de desenes de milions de pacients infantils, no han pogut establir cap relació causal entre la vacuna triple vírica –de fet, cap vacuna– i l’autisme.
L’escàndol Wakefield és probablement un dels successos més lesius contra les vacunes, i contra l’etiologia de l’autisme, i també presenta moltes altres derivades interessants. Podeu trobar els detalls al llibre The doctor who fooled the world, publicat per Brian Deer el 2020. Crec que s’hauria de traduir. És una biografia no autoritzada sobre el doctor Wakefield escrita abans de la pandèmia del coronavirus, que tant ens ha capficat en el món de les vacunes, les seues virtuts i els seus detractors. Aquesta història emet una llum que se’t queda dins.
