«El peligro de creer», de Luis Alfonso Gámez

L'escepticisme com a defensa

El peligro de creer
Luis Alfonso Gámez
Léeme. Alcalá de Henares,
2015.
224 pàgines.

A qui açò escriu li interessa més aviat poc l’espiritisme, la ouija, els mèdiums, l’horòscop o la bruixeria: els sentiments que em provoquen van des de l’avorriment o la indiferència fins la vergonya aliena. El gran repte del llibre de Luis Alfonso Gámez era aconseguir interessar-m’hi, i ha assolit l’objectiu amb escreix. En aquestes línies tractaré d’explicar com ho ha fet.

El peligro de creer no arriba del no-res. L’autor és un conegut periodista que ja ha publicat llibres sobre el tema (La cara oculta del misterio, 2010; Crónicas de Magonia, 2012), ha presentat un programa de televisió (Escépticos, a l’ETB) i ha col·laborat en un altre (Órbita Laika, a La 2 de TVE). Però més enllà d’aquestes credencials, Gámez és un escèptic militant: soci de Círculo Escéptico, manté un blog personal (magonia.com) on analitza l’actualitat de les pseudociències i creences més inversemblants. És tot un expert en el camp paranormal i no només un observador crític, amb una biblioteca personal gegantina sobre tot tipus de temes, amb certa predilecció pels ovnis, sembla. El resultat de tota aquesta experiència vital és El peligro de creer, un volum editat excel·lentment per Léeme.

El llibre atrapa des de la primera pàgina, on l’autor narra el seu periple per una representació d’una mèdium (Anne Germain) i com l’esgarrifa tot allò que veu i escolta, després de pagar uns gens eteris 80 euros. Tot i que tinguem unes idees generals i preconcebudes sobre l’espiritisme i altres pràctiques acientífiques, i pensem que ja no ens cal saber-ne més, és necessari llegir aquest llibre. Les pàgines, gràcies a l’exhaustiva documentació i la profusió de fonts consultades, passen per la trituradora totes les pseudociències que s’hi donen cita. L’estructura, a més, ajuda: els capítols comencen amb una història que va complicant- se, on la façana s’esberla quasi immediatament, i on abans de concloure-la hi ha altres narracions sobre temes similars. Les ramificacions –potser aquesta és la troballa i l’èxit més destacat del llibre– no provoquen cap embolic, ans al contrari: ajuden a teixir un relat minuciós i ben travat, amb una sèrie de subtrames que reforcen i oxigenen la trama principal.

Una altra alenada d’aire fresc al manuscrit és la primera persona a la qual Gámez torna amb assiduïtat. Això ens fa copartícips de les seues aventures i també tenyeix de realitat unes pàgines que, d’altra banda, podrien quedar –no és el cas– com un tractat impersonal sobre la credulitat humana. Se’ns parla de coses tangibles, de notícies de periòdic que podem buscar a Google, de casos que ens poden resultar familiars. De segur que tots tenim ben a prop algú que llegeix l’horòscop, ha pres homeopatia o creu en alguna forma de més enllà. Gámez, que és un tipus vehement i loquaç, admet des del principi que ell ha cregut en intel·ligències extraterrestres. Ningú naix sabent-ho tot. Però creure pot fer mal, i aquest és el veritable fil que lliga i cus des de la primera paraula fins l’última.

«Creure que el nostre destí el determinen els estels, que les vacunes són dolentes o que podem comunicar-nos amb els morts no és innocu, ni gratis, ni saludable»

Creure que el nostre destí el determinen els estels, que l’aigua amb sucre cura el càncer, que les vacunes són dolentes o que podem comunicar-nos amb els morts no és innocu, ni gratis, ni saludable. L’autor presenta implacable cas rere cas en què, com a mínim, hi ha persones que són estafades per desaprensius que els deixen els comptes corrents pelats i en què, en els pitjors, posen en greu risc la seua salut –física i mental– o la dels seus familiars. Des de l’engany més o menys innocent (però econòmicament molt rendible) de Kate i Maggie Fox al segle XIX, fem un recorregut certament preocupant per algunes històries que són gairebé impossibles de creure. Altres, en canvi, són històries llunyanament plausibles que, finalment, acaben desmuntant-se com un castell de cartes, com la comunicació facilitada: de vegades posem tantes ganes que succeesca alguna cosa que l’acabem veient, independentment de la realitat. I la realitat, com bé diu la cita de l’escriptor de ciència-ficció Philip K. Dick que encapçala el llibre, és allò que quan hi deixes de creure no desapareix.

La realitat també, com diu José A. Pérez Ledo en el pròleg, és més meravellosa que la més increïble de les fabulacions. No cal inventar-se propietats màgiques de les estrelles per a admirar-les, ni inventar-se medecines acientífiques amb els autèntics miracles científics i tècnics d’avui dia, ni recórrer a mèdiums que no sabien ni el nom dels nostres pares per a recordar-los amb estima i recrear (gràcies a la bioquímica del cervell o la tecnologia d’una càmera fotogràfica) aquells moments que ja no tornaran, però que cap estrany coneix ni respecta com nosaltres.

«Per norma, si alguna cosa no funciona quan hi deixes de creure és que no funciona», diu Gámez a l’epíleg del llibre, on s’advoca pel pensament crític, pel dubte, pel qüestionament constant. Potser és més cansat o incòmode que acceptar tot allò que ens diuen sense contrastar-ho, però és sens dubte més gratificant i, sobretot, ens prepara molt millor per a enfrontar- nos al món. I Gámez entén també que el seu deure és denunciar aquelles pràctiques que fan del món un lloc pitjor. Perquè «quan algú suspèn l’esperit crític enfront de banalitats com la ouija i la telequinèsia, és més fàcil que també ho faça davant afirmacions perilloses, com que el VIH no causa la sida i que les vacunes provoquen autisme». La gent com Gámez, en canvi, fa amb la seua lluita que el món siga un poc millor

© Mètode 2016 - 91. SheScience - Tardor 2016

Tècnic ambiental i divulgador científic (València).