Privacidad es poder. Datos, vigilancia y libertad en la era digital
Carissa Véliz
Debate. Barcelona, 2021. 304 pàgines.
Si Google o Facebook foren persones de carn i ossos, serien uns amics apegalosos i invasius. Ens prendrien el mòbil sense permís per a revisar els nostres correus electrònics i se’n copiarien la llista de contactes. Si els explicàrem que necessitem comprar-nos unes espardenyes noves o canviar els taulells de la cuina, entregarien sense consultar-nos el nostre número a la botiga de sabates i a l’empresa de reformes més properes. Si protestàrem per aquest fet, ens respondrien que només volien fer-nos la vida més fàcil, i que expressant els nostres desitjos havíem donat el nostre consentiment a aquesta friend experience. Però ni tan sols serien amics lleials: si algun cos de forces de seguretat els interrogara, amollarien els nostres detalls més íntims sense gaire resistència. A cap de nosaltres ens interessaria mantenir una amistat així. El gran negoci de les dades, però, ens ha furtat la potestat de prendre aquesta decisió.
Amb la seua obra Privacidad es poder, Carissa Véliz, professora de filosofia en la Universitat d’Oxford, posa contra les cordes el capitalisme de la vigilància. Ens explica el seu naixement, una tempesta perfecta conjurada, d’una banda, per part d’empreses com Google, que ben prompte van descobrir que l’única forma que tenien de fer diners era vendre les dades dels usuaris a empreses que volgueren explotar-les amb fins publicitaris. De l’altra, per part de les autoritats estatunidenques que, després dels atemptats de l’11-S, van instaurar la vigilància massiva a la ciutadania amb el pretès objectiu de preveure altres atacs. Dues dècades després, els resultats són clars: la hipervigilància no ha servit per a posar fi als atemptats terroristes i les nostres vides han estat hackejades per les grans empreses tecnològiques.
Véliz denuncia l’acumulació massiva d’informació sobre cadascú de nosaltres practicada per aquestes empreses i els perills que inevitablement comporta: des de la seua venda o filtració a brokers de dades –que disposen d’una clientela ben variada, des d’empreses asseguradores a estafadors, passant per governs amb poc respecte per la democràcia– al seu ús per a configurar realitats virtuals paral·leles que polaritzen el panorama social i polític, com en el cas de Cambridge Analytica. Tal com explica Véliz, l’eficàcia dels anuncis personalitzats és molt dubtosa: semblen aportar no més d’un 4 % d’interès addicional en els productes respecte a la publicitat no discriminada. No obstant això, un 4 % de persones convençudes de votar un candidat i no altre, o d’abstenir-se’n, pot marcar el destí d’un país.
Véliz també assenyala la responsabilitat dels governs per a establir legislacions estrictes que impedisquen a aquestes empreses acumular sense restriccions, i sense data de caducitat, les nostres dades. I que, en cas que n’hagen de recopilar algunes, es prenguen seriosament la responsabilitat de protegir-les. Però també ens incita a lluitar per la nostra privacitat (revisar les configuracions dels dispositius, anar amb compte amb el que compartim a xarxes, utilitzar navegadors i apps segures…) i a preocupar-nos-en des de la col·lectivitat. Protegir la nostra intimitat és també protegir la de les persones que més ens importen
