The measure of all minds
Evaluating natural and artificial intelligence
José Hernández-Orallo
Cambridge University Press. Cambridge, 2017. 553 pàgines.
Malgrat ser un dels tòpics més importants de la ciència, el qualificatiu intel·ligent és possiblement el terme més sobreutilitzat, i per tant desprestigiat, de finals del segle xx i començament del xxi. En l’actualitat, qualsevol artefacte que vulga ser valorat ha d’etiquetar-se com a intel·ligent. Però, què és la intel·ligència? Es pot mesurar? Les màquines poden ser intel·ligents? Aquest és un dels llibres que hem de llegir si estem cercant respostes a aquestes preguntes. No és un llibre de lectura fàcil: està carregat de contingut tècnic i terminologia teòrica. Necessita uns coneixements mínims sobre el tema, però val la pena llegir-lo.
L’autor defineix el regne de la màquina (machine kingdom), generalització del regne animal que inclou Homo sapiens, els animals i les màquines, com el conjunt de tots els sistemes interactius, és a dir, amb sensors (entrades) i actuadors (eixides). Les fronteres entre les intel·ligències naturals (en humans i animals) i les artificials són cada vegada més borroses, de manera que formen finalment un contínuum en el qual constantment apareixen nous híbrids entre aquestes. Necessitem noves eines que ens permeten treballar en les fronteres. Quan unes proves d’intel·ligència són validades per a un determinat grup, poden ser usades per a mesurar subjectes d’aquest grup, però la qüestió és si podem usar el test d’una disciplina en una altra. Sembla clar que no, almenys de manera directa i automàtica. Però podem avançar en aquesta direcció.
Si volem que aquests instruments de mesura servisquen tant per a humans i animals com per a màquines han de tenir algunes característiques especials que no representen un biaix en les mesures. En el llibre es planteja que aquests instruments han de ser no antropocèntrics, computacionals i significatius. Hi ha tres aspectes clau que ens ajudaran a fer les proves tan universals com siga possible: l’ús de diferents interfícies, els tests adaptatius segons anem obtenint major coneixement sobre l’agent que l’està fent i que siguen independents de la població sobre la qual s’aplica, de manera que funcionen sobre la totalitat del regne màquina. Si no podem usar les mateixes regles per a tots, almenys que puguem usar els mateixos principis per a construir totes les regles particulars. El que ens porta a una altra qüestió: quins són els criteris que hauria de complir una bateria única de proves d’intel·ligència?
La part nuclear del llibre s’aborda des de la visió algorítmica de la naturalesa i la cognició des d’una perspectiva computacional. Si podem representar els comportaments com algoritmes, aprofitarem l’algorithmic information theory (AIT) per a trobar respostes a algunes de les qüestions anteriorment plantejades. Apareix en aquest cas la noció de dificultat i la seua quantificació (nombre de passos computacionals requerits), com l’embrió de la psicometria universal que cerquem. El C-test se’ns presenta com una primera aproximació per a abordar la subjectivitat de les proves psicomètriques, en les quals els ítems no són triats ad hoc. El llibre desenvolupa una exhaustiva explicació tècnica del tema. Aquesta ressenya no pretén revelar totes les respostes donades a l’obra, sinó plantejar les preguntes i motivar el lector perquè aborde la seua lectura. No se’n penedirà.
