‘Medio planeta’, d’Edward O. Wilson
Receptes per a perpetuar la meravella de la natura
És difícil escriure sobre un llibre d’Edward O. Wilson. Ho és perquè és complicat aportar més adjectius a com de fonamental és no només la seua recerca, sinó la seua visió de la relació dels éssers humans amb el medi ambient. Wilson és un gran pensador, a qui potser se li ha negat un reconeixement més ampli per ser justament allò que és: un científic. Tot i que l’arrel humanista s’imbrica fins al moll de l’ós al seu discurs i que una sensibilitat i un coneixement profundíssim de les qüestions humanes amara les seues dissertacions, ell estudia formigues. I per a una certa elit intel·lectual (?), això no és un pensador. Si estudia bestioletes!
Però com ja deuen saber vostès si coneixen l’obra –ni que siga de forma incompleta– de Wilson, les formigues són l’excusa. A Medio planeta, de fet, tarden unes quantes pàgines a aparèixer i ho fan d’una manera tan humorística que el lector no pot sinó sentir una càlida complicitat amb l’autor. Però el llibre va, òbviament, molt més enllà. Podríem considerar-lo un manifest per la preservació de la vida a la Terra, amplificat en vint-i-un capítols curts que més que enllaçar-se, reverberen. Una estructura que facilita la lectura, és àgil i talla de soca-rel les (possibles) divagacions o l’excés d’informació que de vegades s’albira.
És possible que el lector espere una mena de «pla mestre» per a salvar la biosfera i conservar de forma efectiva la meitat del planeta. Ni és així ni és la intenció de Wilson. Ans al contrari, l’entomòleg, en una decisió força intel·ligent, va aportant dades al llarg dels capítols, que van calant com una pluja fina. Des d’històries que ens toquen la fibra personal, i parlen d’extincions d’espècies concretes, fins a dades en fred sobre en quin grau desconeixem la diversitat biològica que ens acompanya a la humanitat. Ens parla del funcionament dels ecosistemes, però també de per què, per a ell, la unitat de preservació i el focus de la biologia de la conservació ha de ser l’espècie i no l’ecosistema. I un concepte recorre bona part del llibre: el dels defensors de l’antropocè, en què potser caldrà que ens detinguem un moment, perquè és un debat que no és tan conegut per al lector no especialitzat de fora del món anglosaxó. Allà, per fer-ne un resum, s’ha popularitzat una certa visió conservacionista que predica que, donat que no hi ha ecosistemes intactes ni àrees naturals prístines, cal gestionar d’acord amb això i no buscant sempre la reversió a l’estat original. Aquesta nova tendència entronca, a més, amb una visió més «amable» sobre les espècies invasores, la qual explora les bondats de la flora i fauna exòtica, n’examina el paper ecològic i no les considera un mal absolut que cal eradicar a qualsevol preu, com sí que fa Wilson. És aquest un debat apassionant en ecologia, i en el qual l’autor es posiciona de manera clara, sense tractar de buscar consens: per a ell les espècies exòtiques són perjudicials per se, donat que alteren l’ecosistema original. Cal esborrar-les del mapa i punt.
«L’obra destil·la una capacitat inesgotable per a estremir-se davant la immensitat de formes de la vida al nostre planeta»
Un fil conductor que cus el llibre i actua també de pluja que xopa dits i ulls és el de la meravella permanent, el del descobriment constant. Ni tan sols sabem el que desconeixem! I aquest és un dels motius clau per a deixar de destrossar la biosfera, segons Wilson. Potser allà, enmig d’un pantà o d’una serralada que mai no s’han estudiat, hi jau la cura del càncer, algun mamífer desconegut o un bacteri que podria menjar petroli. Però més enllà del vessant utilitarista –que hi apareix–, l’obra destil·la emoció i una capacitat inesgotable per a sorprendre’s i estremir-se davant la immensitat de formes de la vida al nostre planeta. S’hi palpa la fascinació de qui sap que allò que contemplem a diari, allò que donem per descomptat i garantit, és tanmateix una casualitat còsmica, una butlleta premiada a la loteria estel·lar i bioquímica. I que tenim el deure moral –a més de l’imperatiu vital, per supervivència de la nostra espècie– de conservar i aprendre a estimar l’extraordinària diversitat de formes d’equilibri metaestable i lluites constants contra l’entropia que entenem per vida.
Aconsegueix convèncer-nos? He d’admetre que, en el cas de qui escriu aquestes línies, la convicció ja hi era des d’abans. Però és un llibre estimulant per a un espectre molt ampli de lectors, on s’hi poden llegir idees atrevides, algunes extrapolacions o hipòtesis certament temeràries, i que transmet, sempre, una gran set de coneixement. Una vegada acabes l’últim capítol, més que d’eixir a muntar una manifestació per la defensa del planeta, allò que t’entra és un desig irrefrenable d’acostar-te al camp amb una lupa i una guia d’insectes, o aus, o molses. I aquesta és potser la gran –i discreta– victòria del llibre. Perquè vol ser útil i mai no oblida que vol provocar canvis i transformar la forma en què vivim, pensem i ens relacionem amb el món viu. Si no el coneixem mai l’estimarem.
L’edició d’Errata Naturae és deliciosa i tècnicament superba, però no puc estar-me de remarcar una errada de traducció (de les poques que he trobat) especialment dolorosa: la d’emprar ecologista en comptes d’ecòleg, quan són dos termes que no tenen res a veure. Si bé és cert que en anglès ecòleg és ecologist –i pot induir a confusió, per allò dels false friends– és difícilment justificable que en un manuscrit sobre ecologia s’erre en la traducció de la denominació dels científics que s’hi dediquen, els ecòlegs. Esperem que el llibre tinga èxit i que s’esmene l’errada a la segona edició.
