Introducció: La ciència a través d’històries

En l’àmbit del periodisme, l’expressió «contar històries» és avui un lloc comú: són molts els que afirmen que en això precisament consisteix l’ofici d’informar. Es dona per descomptat i evident que les notícies són textos narratius o relats. No obstant això, en realitat, molt pocs ho són. Estem davant l’imperi d’una sinècdoque (López-Pan, 1997).

També entre els comunicadors de la ciència és habitual considerar que l’essència de la seua activitat consisteix a contar històries. Però també aquí és freqüent referir-se a aquest model narratiu de manera imprecisa, la qual cosa moltes vegades impedeix que aquest recurs s’empre amb eficàcia. Un estudi sobre la narrativa del vídeo en internet sobre ciència va llançar el sorprenent resultat que amb prou feines el 5 % dels vídeos analitzats va emprar alguna forma d’estructura d’història (Davis i León, 2018).

Jane Goodall va difondre el seu coneixement sobre els ximpanzés. / Foto: National Geographic

La confusió pot vindre del fet, àmpliament acceptat tant per periodistes com per comunicadors de la ciència, que construir un relat és una forma eficaç de traslladar la ciència fins al públic. En efecte, se sap que el relat funciona a mode d’argamassa que permet crear un enunciat unitari i continu, amb el qual el públic pot implicar-se més fàcilment i recordar millor el coneixement que es transmet.

Al llarg de la història, alguns científics i comunicadors han sigut mestres de la construcció de relats sobre ciència. Entre els pioners, cal destacar Alexander von Humboldt i el seu Viatge a les regions equinoccials del Nou Món, una obra publicada en 32 volums, entre 1814 i 1831, en la qual es combina el coneixement científic amb les vivències del naturalista en els seus viatges per Amèrica. Humboldt construeix així un text de gran atractiu per al lector no expert i s’erigeix en exemple excel·lent de divulgació.

Félix Rodríguez de la Fuente puja per una corda durant una gravació del seu programa. / Foto: Rtve.es

Encara que es tracta d’un assumpte poc investigat encara, la nòmina de científics i comunicadors de la ciència que han donat a conèixer el seu coneixement a través d’històries és molt extensa (León, 2024). Algunes d’aquestes històries s’han convertit en leitmotivs empleats de manera recurrent per divulgadors de diferents èpoques. Per exemple, Jacques Cousteau, Jane Goodall o Félix Rodríguez de la Fuente van transmetre el seu coneixement a través de relats d’expedicions científiques, els patrons narratius de les quals han sigut comparats amb els de les novel·les de cavalleria medievals, en virtut del seu individualisme heroic. El científic es converteix en un heroi que es veu immers en una cerca (la veritat), que li porta a enfrontar-se als adversaris i a superar els perills que apareixen (Dahlstrom, 2014).

Comunicar la ciència a través d’aquesta mena d’històries permet construir enunciats en els quals el raonament lògic propi de la ciència es transforma en una cosa diferent. Passa a ser una argila amb la qual es modela una cosa nova: un tipus d’enunciat intrínsecament persuasiu, capaç d’arribar fins i tot fins a audiències inicialment poc interessades per la ciència. Els fets i dades de la ciència passen a ser grans de vidre en una polsera que els aglutina i els atorga ordre i unitat. A més, atès que el relat té com a protagonista un científic, el públic pot establir una certa connexió emocional, no sols amb l’investigador, sinó també amb la ciència. I tot això encapsulat en un enunciat entretingut i fàcil de seguir, que fa possible que el públic mantinga l’atenció durant més temps i que recorde millor el que se li conta.

Jacques Cousteau va difondre la ciència en televisió. / Foto: Disney

Però el paper que han exercit les històries en l’avenç de la ciència va més enllà de ser un recurs de comunicació eficaç: també han tingut una funció clau en el desenvolupament del pensament científic mateix. Un dels exemples emblemàtics és Charles Darwin, l’obra magna del qual, L’origen de les espècies (1859), utilitza històries integrades en la cultura com a element essencial per a donar forma a la seua teoria de l’evolució de les espècies per selecció natural. Per exemple, recorre al concepte de «la gran família» per a explicar totes les formes de vida al llarg del temps com a part d’una sola dinastia. El mateix concepte de selecció natural no deixa de ser una metàfora i, per tant, conté l’essència d’una història. Darwin concep la selecció natural com un ens conscient capaç de prendre decisions amb les quals s’afavoreixen uns trets dels éssers vius i se n’eliminen uns altres. D’aquesta manera, la història passa a formar part essencial de la teoria mateixa.

Malgrat la indubtable importància del recurs de contar històries, tant per a comunicar com per a crear coneixement, convé no oblidar que construir relats sobre ciència pot resultar problemàtic. En principi, les històries no estan subjectes als mateixos requisits de precisió que els textos purament científics, per la qual cosa poden traslladar al públic imatges distorsionades de la ciència i dels investigadors. També es critica que les històries comporten simplificacions excessives dels conceptes científics i que poden portar a una compressió errònia o incompleta, així com a una acceptació acrítica dels coneixements. En definitiva, s’associen les històries amb la falta de rigor científic.

Félix Rodríguez de la Fuente en un dels programes on va divulgar ciència. / Foto: Rtve.es

No obstant això, la història de la ciència demostra que es pot fer compatible el coneixement rigorós amb una exposició atractiva, emotiva i veraç. L’exemple dels grans comunicadors indica que és possible contar la ciència a través d’històries i fer-ho amb rigor. Transformar la ciència en relats que no la distorsionen requereix conèixer a fons la matèria en qüestió i també entendre els mecanismes narratius a través dels quals s’articulen. Comunicar la ciència no és tasca fàcil, ni tan sols quan es fa a través d’històries.

Aquest monogràfic tracta d’aportar nous punts de vista sobre el paper dels relats en la configuració del pensament científic, i sobre el mode en què aquest recurs pot ajudar a comunicar la ciència d’una manera eficaç. Hilda Paola Muñoz-Pico analitza el mode en què les xarxes socials i les eines tecnològiques associades a elles estan influint en el mode en què es construeixen els relats, no sols en el seu disseny sinó també en les seues característiques narratives. Les xarxes han fet populars els vídeos breus, amens i amb format vertical, a més d’oferir noves funcionalitats, com la possibilitat de transmetre en directe o crear «fils» d’informació.

Per part seua, Daniel Gamito-Marques mostra que els relats bíblics van servir de referència a la investigació científica i van proporcionar punts de partida per a construir teories i conceptes científics. També assenyala que, a vegades, el pensament científic es va configurar a través d’històries, com posa de manifest la forma en què Charles Darwin va plantejar la teoria de l’evolució de les espècies.

Jacques Cousteau durant la gravació d’un dels seus programes. / Foto: Disney

Aleida Rueda, Cecilia Rosen i Javier Crúz-Mena resumeixen algunes idees sobre el paper de les històries en la comunicació de la ciència. Destaquen la varietat de definicions d’història que es manegen i subratllen la importància d’aquest recurs per a captar l’atenció i crear emocions en el públic. També identifiquen diferents tipus d’estructures que s’empren habitualment per a construir històries sobre ciència.

Finalment, Wiebke Finkler, Lloyd S. Davis i i col·laboradors presenten un estudi sobre el mode en què els enquadraments culturals poden influir en l’eficàcia dels relats sobre ciència. Basant-se en un treball experimental amb vídeos educatius els autors posen posa de manifest que la implicació de l’audiència amb una història pot variar en funció de la seua cultura. Les seues conclusions subratllen la importància d’emprar diferents marcs culturals per a comunicar la ciència a diferents audiències.