Ciència recreativa a la natura

Aquesta col·laboració té com a objectiu reflexionar sobre la ciència recreativa a l’aire lliure i les seves relacions amb l’ensenyament, la divulgació científica, el col·leccionisme o el turisme geològic. Es proposa una visió radical sobre l’experimentació científica fora de l’àmbit acadèmic, amb més varietat de tècniques, processos i materials, emfatitzant la importància de l’«objecte», sovint d’origen natural, com a motivador de la percepció, de l’observació fina i de la curiositat científica. També es considera breument l’efecte que pot tenir sobre el medi natural i es planteja la necessitat de trobar un equilibri entre pressió humana i respecte de l’entorn. Finalment, se suggereix la incorporació d’activitats de ciència recreativa en cases de colònies, hotels rurals i allotjaments a la natura i fins i tot en espais específics, com a lleure que reclama la societat del coneixement.

Paraules clau: ciència recreativa, STEAM, cultura maker, col·leccionisme científic, turisme geològic.

Introducció: ciència recreativa i divulgació científica

La primera vegada que l’autor d’aquest text va llegir junts els mots ciència i recreativa va ser gràcies al celebèrrim llibre d’en Josep Estalella Graells (Estalella, 1918), ara fa més de quatre dècades. Aquest llibret modest però fecund en propostes i reflexions fenomenològiques és encara plenament vigent i fa un plantejament lúdic farcit de petites manipulacions matèriques que enriqueixen sobretaules i el coneixement científic dels participants. I és que sovint ciència recreativa és sinònim de gaudi, sorpresa o habilitat experimental, al darrere dels quals s’amaga algun fenomen curiós o una causalitat científicament interessant, moltes vegades en el camp de la física, la química o la geometria, diguem-ne, «de saló», el menjador de casa de l’actualitat. Avui, la ciència recreativa d’en Josep Estalella s’ha traslladat de la sobretaula domèstica a altres espais com són l’aula i la natura, d’entre d’altres, i ha ampliat el seu focus amb matèries pròpies de la història natural.

Des de la perspectiva de l’autor d’aquest article, la ciència recreativa és una amalgama d’experiments, demostracions i manipulacions aplicable a moltes àrees de transmissió de coneixement, incloent-hi el món escolar (almenys en les primeres etapes formatives, a primària i ESO). Recordem, però, que la transferència del coneixement científic no és en absolut exclusiva de l’àmbit acadèmic. Trobem extraordinaris divulgadors a YouTube, a diversos canals de ràdio i televisió, a llibreries i biblioteques, als museus de ciència, i en mil i un actes de tot tipus i motivació.

Així, la ciència recreativa és la gran aliada del divulgador científic, que ha de proveir la societat d’un lleure de qualitat, d’un lleure que alimenta, concepte d’en Jaume Vilalta, creador i director del programa Quèquicom de TV3, guardonat múltiples vegades. Alimentar amb un lleure de qualitat una societat bàsicament urbana que, cada vegada més, busca el contacte amb la natura, obre una porta extraordinària a l’acció de la ciència recreativa a la platja, al bosc, a la muntanya pelada i també al món rural.

Ciència recreativa, món digital i heavy STEAM

La ciència recreativa aporta sovint un component matèric que avui esdevé d’importància capital. Fixem-nos-hi: si observem els infants, adolescents i adults del nostre voltant, descobrirem que gairebé mai interactuem amb la matèria amb objectius purament experimentals. Sí que toquem coses, sí que manipulem artefactes, però sempre ho fem com a usuaris, rarament com a experimentadors amb la voluntat de saber coses i respondre preguntes. Si volem saber alguna cosa, obrim un llibre o el cercador, o busquem a les xarxes socials. Les respostes que obtenim solen ser de gran valor, però dissortadament tenen un comú denominador: no ens permeten tocar, manipular ni experimentar. Sí que es fan coses als espais maker, però gairebé sempre amb una impressora digital o una talladora làser. Sí que es construeixen màquines als laboratoris de tecnologia dels centres escolars, però amb un ventall reduït de matèries primeres. Sent realistes, la digitalització, en certa manera, ha empobrit la riquesa material del ciutadà d’avui.

Figura 1. Geoturisme a les illes Columbretes (Castelló). La fotografia correspon a la jornada «Geolodia» celebrada en maig de 2019. Aquesta iniciativa de divulgació es duu a terme arreu de la península Ibèrica i proposa excursions guiades per geòlegs i geòlogues, i obertes al públic general. / Marc Boada

Per sort, si hi ha alguna activitat que es pugui permetre un ampli ventall de materials amb propietats molt distintes és la ciència recreativa. Aquesta aporta un complement matèric a l’univers digital en què vivim immersos. Perquè tal com vam aprendre de Jorge Wagensberg, el diàleg entre fenomen i objecte és essencial en la transmissió de coneixement (Bär, 2005) i això implica tocar la realitat; justament el que cada vegada fem menys.

Això enllaça amb una nova concepció de l’ensenyament tradicional que anomenem STEAM (de l’anglès science, technology, engineering, art and mathematics). Segons aquesta interessant i valuosa filosofia educacional (Feldman, 2015), el disseny d’activitats pedagògiques transversals facilita l’aprenentatge i l’assoliment de competències, i aquí la ciència recreativa hi juga un bon paper. Però potser hauríem de pensar que això només és un primer pas, un primer tastet que porta cap al que l’autor d’aquestes ratlles anomena heavy STEAM. Aquesta filosofia busca una actitud més propera a la ciència de garatge que ha produït històricament grans idees, a la filosofia nord-americana del «Do it yourself» (sovint abreviada com a DIY), a l’experimentació científica amateur més radical, als treballs de recerca amb una alta complexitat experimental (Carter et al., 2021).

En el món del heavy STEAM, l’experimentador pot buscar bibliografia i informació amb el mòbil o la tauleta i utilitzar les eines digitals amb desimboltura, però després selecciona materials per les seves propietats, pren mides, talla amb serres i perfora amb trepans, s’embruta les mans, fa proves, ajusta paràmetres i gaudeix dels resultats. Tot plegat, la ciència recreativa podria o hauria de ser la porta d’entrada a un món més analògic, i perfectament compatible amb el digital, on el contacte directe amb la matèria i la seva diversitat esdevingui l’eix central.

Geociència recreativa: explorar, documentar i experimentar

Després d’aquestes reflexions, arriba el moment d’embrutar-se les mans o, com a mínim, les botes. Pugem al cotxe i… on anem? On s’amaga la ciència recreativa a la natura? La resposta és simple: pràcticament a qualsevol lloc. Per a il·lustrar-ho, començarem per la part inerta de la realitat, la part geològica.

Figura 2. Fragment d’un fòssil d’ammonit, un tresor natural ja extint. Aquest va ser recollit a la serra de Tramuntana, a Mallorca, en 2021. / Marc Boada

Posant com a punt de partida l’oficina de redacció d’aquesta revista, i a poques hores de distància, hi trobarem autèntiques meravelles. Cap al nord, podrem estudiar des d’estructures geològiques periglacials, com les de la serra de Javalambre, a Terol, fins a pitons volcànics desgastats com els de les illes Columbretes a Castelló (Figura 1). També podrem visitar mines, trobar fòssils de tota mena (Figura 2), observar pintures rupestres, recollir sílex tallat en qualsevol voral i saltar des de roques triàsiques fins a estrats antropogènics. Si tirem cap al sud, la felicitat científica també està garantida. Podrem visitar volcans en mig del mar, observar diversos afloraments de l’estrat més famós del planeta –el límit K/Pg, la capa enriquida amb iridi que marca la frontera entre era secundària i terciària– ben a prop del municipi d’Agost (Alacant) o a Caravaca de la Cruz (Múrcia), i fascinar-nos amb les estructures tectòniques de les serralades ibèriques. Encara més enllà, tant amunt com avall en el mapa, ens esperen els encavalcaments pirenaics, els grans afloraments secundaris farcits de dinosaures, i la faixa pirítica del sud de la Península. Així, si seguim processos adequats de documentació científica, amb el suport d’eines informàtiques, GPS, etc., tornarem a casa no només carregats d’experiències i sensacions, sinó de materials útils per a continuar aprenent i experimentant. Tot seguit veurem com.

En primer lloc, la fotografia de natura és una forma de ciència recreativa, com també ho és el dibuix científic del paisatge geològic (Figura 3), l’anomenat geosketching (Camps Gamundi, 2018). Però, sens dubte, la part més material de la documentació científica són les mostres. Per a l’experimentador incansable, el naturalista amateur i el col·leccionista enciclopèdic, el camp juga un doble paper: és la font d’inspiració i l’espai de proveïment de material (Boada Ferrer, 2013). Recol·lectar és meravellós, ja ho diu el mateix Estalella: «… al visitar minas, ha de procurar todo joven estudioso, recoger diversas muestras de los minerales…» (Estalella, 1918, p. 419). I és que voltant per les muntanyes un mai sap què hi trobarà. Ara bé, tot té un límit i, sobretot, un cost que ens obliga a actuar amb molta cautela (d’això en parlarem més endavant).

Figura 3. El geosketching o dibuix del paisatge geològic és una via per a adquirir coneixements geològics i alhora documentar el territori. / Marc Boada

Per descomptat, les pedres són objecte prioritari de la geociència recreativa. Qui no ha recollit una pedra curiosa? El món n’és ple. Les pedres són fragments de roques i les roques ens ho expliquen tot sobre les dinàmiques geològiques d’aquest planeta. Ja ho va dir en Jorge Wagensberg: «Per explicar una pedra concreta (d’aquest planeta o d’altres) cal remuntar-se al big-bang». Si ens interessa el vulcanisme, per exemple, només cal recórrer el llevant ibèric, des dels Pirineus fins a Gibraltar, i n’hi trobarem pràcticament totes les tipologies. Amb les roques adequades podem bastir una litoteca d’enorme valor pedagògic i elaborar maletes didàctiques –contenidors pedagògics que desenvolupen un tema del currículum educatiu– sense necessitat d’adquirir-ne els materials (Boada Ferrer, 2020).

Això ens condueix al segon grup de materials que podem obtenir del món mineral: els productes per a l’experimentació. En l’actualitat, quan necessitem un material, el més habitual és comprar-lo. Però això ens amaga una part molt important de la cadena tecnològica que l’ha portat fins a les nostres mans. Per exemple, quan els infants fan modelatge de fang o utilitzen pintures, tant a la classe d’expressió plàstica, a casa o a activitats extraescolars, manipulen una matèria que ja ha estat preparada per a usar-se. No obstant això, trobar una mica de fang i purificar-lo per a modelar, cercar sorra magnètica a les platges per a fer línies de camp magnètic (Figura 4) o buscar pedres tintòries i triturar-les per a convertir-les en pigments no és tan difícil. Seguint el procés es gaudeix i s’aprèn molt (Boada Ferrer, 2016).

Figura 4. Línies de camp magnètic tridimensionals materialitzades amb pols de magnetita recollida a les platges del Cap de Creus, Girona. L’imant de ferradura fa tres centímetres de diàmetre. / Marc Boada

Finalment, la geociència recreativa ens porta a descobrir paisatges bellíssims, a perseguir plecs i estructures sorprenents, i podem fer-ho sols o en companyia. Cada vegada amb més freqüència els geoparcs i els museus locals i comarcals organitzen sortides per al públic general. Així mateix, diverses empreses d’activitats de lleure i divulgadors científics, com el que això escriu, acompanyen grups familiars a descobrir paratges geològics. El turisme geològic és ja una realitat i pot esdevenir també geociència recreativa.

Experimentar amb la matèria viva

Si del món inert podem treure vivències, paisatges i materials per a estudiar o experimentar, del substrat viu, amb l’extraordinària diversitat que presenta, en podem gaudir a un altre nivell. Des del gaudi purament observacional de la visita a una esplèndida fageda, fins a l’estudi de les successions altitudinals dels estrats vegetals, tot es mereix una sortida i obre la porta a tot un seguit d’activitats (Chinery, 1980).

En les sortides a la natura, es poden col·lectar exemplars per a un herbari, o mostres de fongs i molses (amb cautela) per a fer ecosistemes tancats que serien molt del gust del Sr. Estalella (Figura 5; Shields, 2022). També hi podem trobar plomes, cranis, egagròpiles, banyes, dents, nius caiguts i mil i una curiositats inesperades que podem recollir o documentar. Si no trobem cap d’aquestes coses, sortir al bosc amb una bona lent d’augment és igualment una experiència única que tot infant hauria d’experimentar: per exemple, pot apropar-se a qualsevol rierol d’aigües ben netes, prendre una mostra del sediment del fons i posar-lo sota la lupa binocular (Figura 6). Tot un univers diminut s’obrirà davant dels seus ulls.

Figura 5. Ecosistema dins d’un pot. Ben fet, la vida continguda a l’interior pot mantenir-se de forma autosostinguda durant dècades. / Marc Boada

Al bosc també hi trobarem els elements necessaris per a construir joguines precioses. Amb branquetes, fruits, fibres, tiges i una navalla podrem fabricar molinets d’aigua i de vent, xiulets, figures grotesques, jocs d’equilibri, instruments musicals i baldufes que ens transporten a l’encantador món de la joguina tradicional del món forestal. El bosc també permet explorar els nous registres artístics d’avui (Figura 7), com el land-art o el forest-art, molt compromesos amb la sostenibilitat.

Així mateix, la ciència recreativa d’avui connecta amb la ciència ciutadana. Els recomptes d’espècies d’ocells o de ratpenats, de dades meteorològiques i de floració vegetal, d’espècies de fongs i líquens i naturalment de dades corològiques d’amfibis, rèptils i mamífers, per citar alguns casos, són una manera de fer ciència més cooperativa. Un exemple en són els projectes impulsats des de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona (2023), com ara Natusfera o RiuNet.

Figura 6. Un experiment fàcil de fer a la natura és prendre una mostra del sediment del fons d’un riu o rierol i examinar-la sota una lupa binocular. En la imatge, el riu Tinto (Almeria), un lloc de parada obligada per a la recerca d’organismes extremòfils. / Marc Boada

Ciència recreativa al camp: recol·lecció, mai depredació

Com ja hem apuntat, tenim la sort de viure en una península amb una gran diversitat. A una jornada de casa, en cotxe, tenim al nostre abast una varietat geològica extraordinària, que es reflecteix en un ampli catàleg petrològic, mineralògic i paleontològic, per no parlar de la part geomorfològica, tectònica i sedimentària. Sobre aquesta capa rocosa s’instal·la un teixit viu riquíssim. Sense caminar massa, podem saltar de les màquies litorals a les pastures alpines, passant per bosquines, fagedes o rouredes espectaculars; naturalment, descobrirem la impressionant diversitat de la vida amagada entre pedres i plantes, amb milers i milers d’espècies dels cinc regnes.

Així doncs, ens resultarà molt fàcil trobar i recollir materials per a engruixir les nostres col·leccions o simplement per experimentar, i aquí apareix el conflicte. Un conflicte que rau en el fràgil equilibri entre recol·lecció i conservació, entre estudi i preservació.

Recol·lectar mostres del món natural es pot fer, a vegades s’ha de fer, però sempre dins d’un curós respecte i amb molta cautela. El geòleg amateur pateix aquesta tensió de manera particular quan descobreix fòssils excepcionals destruint-se a la intempèrie, però que no pot recollir per prohibició expressa. Això té la seva lògica: tots els grans jaciments paleontològics, arqueològics i minerals han estat esquilats i cal protegir el que queda. Però també cal entendre que el col·leccionisme amateur de fòssils, minerals o roques és d’una importància excepcional. En primer lloc, perquè la ciència recreativa practicada amb responsabilitat comporta una fecunda col·laboració amb les institucions científiques. Quants amateurs han trobat espècies noves? Quants jaciments arqueològics i paleontològics han estat descoberts per prospectors aficionats? La resposta és clara: moltíssims! (Leber, 2019; MacFadden et al., 2016).

Encara queda un factor que és potser el més important: el col·leccionisme sistemàtic i seriós és la llavor de moltes vocacions científiques. Sir David Attenborough, col·leccionista de fòssils des de ben jovenet i gens sospitós de caure en la depredació, es va posar com a exemple d’això en una entrevista en què repassava la seva trajectòria (BAFTA Guru, 2017). Per tant, cal tenir un codi deontològic que guiï la ciència recreativa en la seva interacció amb el món natural i, armats amb ell, sortir a explorar científicament aquest planeta meravellós.

Figura 7. Escultures fetes a partir d’objectes recollits a la natura, en el marc d’un taller per a infants anomenat «Diàleg de materials». A l’esquerra, pumicites acolorides provinents de São Miguel, Açores. A la dreta, figura zoomorfa feta amb materials del massís del Montseny. / Marc Boada

Ciència al món rural

Arreu del territori, grups d’experimentadors reprodueixen les tecnologies siderúrgiques de l’antiguitat i obtenen acers forjables a partir dels minerals (Boada Ferrer, 2015a). Aficionats a la ceràmica i l’esmalt munten forns no massa complicats i obtenen objectes de bellesa indubtable. Arqueòlegs experimentals reprodueixen processos impossibles d’executar en un espai interior i, en països més al nord, les trobades d’amants de les tecnologies tradicionals són cosa rutinària.

Cada vegada més, també a casa nostra, es consoliden espais on no només es fa ciència recreativa de forma puntual, sinó com a projecte estable en el temps. Lluny de la ciutat, al món rural, existeix un dens teixit de cases de colònies, allotjaments, centres d’interpretació i espais d’acampada que han anat ampliant el catàleg d’activitats amb continguts cada vegada més científics. Disposar d’un espai fix a l’aire lliure permet fer tot un seguit d’experimentacions que no es poden dur a terme en altres llocs, com les que tot just hem esmentat; experiments que porten la ciència recreativa a un alt grau de dificultat i rigor científic. Per posar-ne alguns exemples, esmentarem les cases de colònies Eix Estels o l’Associació Pèndulum per a la Difusió del Coneixement Científic.

Si som a l’aire lliure i disposem de temps podem fer observacions metòdiques dels canvis meteorològics i climàtics, podem bastir un guèiser espectacular amb foc real, o un arc de sant Martí de dimensions èpiques. En un espai prou gran i per a delícia de petits i grans, només necessitarem un bon munt de sorra, una mànega d’aigua i una mica d’enginy per reproduir el cicle geològic extern amb precisió científica (Boada Ferrer, 2015b). Si disposem d’un prat, podem enlairar estels, experimentar amb concentradors solars, fer carbó, llençar coets d’aire comprimit o construir una maqueta a escala del sistema solar. Si tenim un camp, podem fer un hotel d’insectes, jugar amb pintures prehistòriques, fer i coure ceràmica o tallar sílex, fondre metalls i fer química a alta temperatura… i naturalment els espais exteriors són òptims per a connectar-nos amb el cosmos. L’observació dels trajectes dels estels o de les fases de la lluna amb els meravellosos telescopis actuals esdevé una font única d’estímul científic.

Increïblement, la ciència recreativa a l’aire lliure interactua amb el lloc on es desenvolupa, el configura per a satisfer les seves necessitats i acaba per convergir, gairebé sense voler, amb un altre espai de recreació científica: el museu de ciència. La similitud en la funció és extraordinària: proveir d’estímul científic, però la materialització és ben diferent. És un espai d’interacció amb la realitat on la natura mateixa constitueix el marc i l’objectiu, un lloc per la formulació de preguntes, però encara més directe, més autèntic, més perceptiu. Caldria, per tant, proveir a la nostra societat de més espais de ciència a l’aire lliure, accessibles, on gaudir al màxim de la ciència recreativa en grup, en família, en primera persona.