|
Wine: culture and economy. Above all, wine is a food product, which, on gaining commercial importance, has also become a part of our economy. At the same time, wine also forms part of the classical Mediterranean agricultural trilogy (together with wheat and oil) and is a fundamental ingredient of our daily diet as well as an essential part of religious feasts, festivities and a form of escape. For all these reasons, wine is said to form a part of the Mediterranean civilisation and the term “wine culture” is often used. Vida i societat Des de fa alguns anys es venia produint a escala internacional un interès renovat pel vi que va molt més enllà de l’aspecte merament gastronòmic. La liberalització dels mercats, gràcies a la creació de la Unió Europea i de l’Organització Mundial del Comerç el 1993, ha donat un nou impuls al comerç internacional. Al mateix temps, la rebaixa en els impostos sobre la venda de begudes alcohòliques amb menys de 15° alcohòlics i els descobriments mèdics sobre certes bondats del vi per combatre malalties cardiovasculars o de prevenció contra el càncer han despertat l’interès de molts nous consumidors. Aquest procés s’aprecia sobretot en països que fins ara consumien poc vi però tenien alt poder adquisitiu, com ara els anglosaxons, Japó i nous rics de la resta del món. A més, tant en aquests com en els vells països mediterranis de fonda cultura vinícola com ara França, Espanya, Itàlia i fins i tot continentals com Suïssa i Alemanya, el vi s’ha convertit en un distintiu de qualitat de vida, prestigi social i fins i tot bon nivell cultural. Es pot dir que economia i cultura tornen a anar de la mà en un producte tan tradicional en la civilització i la dieta mediterrània com és aquest “fruit de la vinya i del treball dels homes”, segons paraules de la mateixa litúrgia cristiana, en la qual el vi és ni més ni menys que sacralitzat quan es converteix en la sang de Crist. Aquesta sacralització i fins i tot deïficació del vi enllaça amb la tradició israelita i amb altres civilitzacions antigues com ara la mesopotàmica, l’egípcia (Osiris) i la grega (Dionís), de la qual també se serveix la romana (Bacus o el Liber Pater). Es pot dir que des dels mateixos orígens d’allò que avui en diem civilització mediterrània el vi n’ha estat un component essencial des del moment que participava en múltiples facetes de la vida: el vi és aliment, font d’alegria i evasió, element sagrat i, per descomptat, sustentació del viticultor i negoci del comerciant. Solament un altre conreu, el blat, posseeix també aquestes atribucions, però li falta aquesta connotació de distinció, de prestigi social, de varietat i exquisidesa que es troba en el vi. Una mica d’història: la difusió del vi cap a occident La tradició oriental antiga (mitologia, textos bíblics, etc.) i l’arqueologia contemporània coincideixen a assenyalar que l’origen de la vinya conreada i per tant del vi degué estar en la regió del Caucas i els monts Zagros (actuals Armènia, Azerbaidjan, Pèrsia) i que des d’allà es va anar difonent cap a occident passant per Mesopotàmia, Síria, Fenícia, Egipte i Grècia. Els primers vestigis sobre producció de vi es remunten a l’any 3.000 abans de Crist i han estat trobats als monts Zagros, però no va ser fins els segles vuitè i setè abans de Crist que es va introduir en les terres litorals de la Mediterrània occidental. Les interpretacions més versemblants fetes a partir de les restes arqueològiques coincideixen a dir que van ser els fenicis i els grecs els qui dugueren a les nostres costes primer el vi i després l’art de la viticultura i la vinificació, domesticant les vinyes silvestres autòctones. Els fenicis van navegar per la ruta del Nord d’Àfrica i colonitzaren el litoral espanyol des de la desembocadura del Guadiana fins a la del Xúquer, on van deixar mostres clares de les seues pràctiques enològiques al Puerto de Santa María (castell de Doña Blanca) i a Dénia (Benimaquia). Els grecs, després de passar per Itàlia i pel sud de França (Massalia), dugueren la vinya i el vi a les costes de Catalunya (Empòrion) i possiblement al golf de València (Sagunt). El procés de romanització a partir del segle II aC va significar la incorporació definitiva de les comarques litorals catalanes i valencianes al conreu i a la cultura del vi. L’abundant informació arqueològica replegada fins ara tant en la terra com en el fons de la mar demostra que l’activitat vinícola i el culte al Liber Pater estigueren molt esteses per tot el litoral, especialment en la regió Laietània, des de Mataró a Baetulo (Badalona) i Barcino (Barcelona); a Tàrraco i voltants, a la zona de Saguntum i a la de Dianion (Dénia). Encara que amb distintes valoracions, la literatura de l’època ja menciona l’existència de diversos vins que s’exportaven tant a Roma com a les legions que guardaven la frontera amb Germània: vins de Laietània, Tàrraco, Saguntum, Balears…, encara que cap de tan prestigiat com el de Lauro, ciutat que alguns han identificat amb l’actual Llíria (València) encara que la majoria d’autors s’inclina per ubicar-la a la Laietània. La islamització d’aquestes terres des de començament del segle VIII no va significar la desaparició del conreu de la vinya ni tan sols el cessament de l’elaboració del vi. Els musulmans valencians i balears (la majoria natius d’origen iber convertits a l’islam) no deixaren mai de consumir vi, encara que és veritat que a causa de la llei corànica es va silenciar tant com es va poder aquesta circumstància i les notícies que ens han arribat de part d’escriptors musulmans de l’època solament parlen de la producció i consum de raïm i panses. L’impuls medieval Amb la nova cristianització del territori (segles X al XIII) el vi va tornar a cobrar major protagonisme i a estar present en totes les facetes de la societat medieval. A falta d’altres begudes i estimulants, el vi servia tant per a acompanyar un menjar com per a alegrar les estones de lleure i les festes; formava part obligada en la ració de menjar que cada dia es donava als monestirs i convents, amb quantitats que oscil·laven entre un quart i tres quarts de litre; entrava en el salari que es pagava als obrers i jornalers (racions de fins un litre i mig per persona i dia), com també en la soldada que percebien els qui servien en els exèrcits. També formava part del menjar que es repartia als pobres en les catedrals i, per descomptat, i en quantitats de fins tres i quatre litres per persona, en els grans àpats que oferien reis i nobles. En aquestes circumstàncies era lògic que el vi es convertira també en un objecte de negoci i que algunes zones ben comunicades s’especialitzaren a produir-ne. Així ho farien a Catalunya les comarques del Bages, el Vallès, el Maresme, el Penedès, i el Camp de Tarragona, mentre que a València ho farien el Baix Maestrat, la vall del Palància i l’horta d’Alacant. A menor escala van fer el mateixt Inca i l’Alcúdia a l’illa de Mallorca. Ben aviat, a mitjan segle XIV, el port d’Alacant rebia cada any per novembre la visita de la flota de Flandes per carregar el seu famós vi negre o fondellol (el més car d’Europa en el seu temps), marcant així l’inici d’un florent comerç que hauria de perdurar fins al segle XIX. De la revolució de l’aiguardent fins a la crisi fil·loxèrica A partir del segle XVII un nou producte derivat del vi, l’aiguardent, marcaria l’inici d’un nou període expansiu. Efectivament, la destil·lació en alambins, que es diu que es va donar a conèixer a Occident pel metge valencià Arnau de Vilanova durant la seua docència a Montpeller, va començar a ser practicada de manera massiva pels holandesos primer al seu país i després a la regió francesa de les Charentes. A Espanya la producció d’aiguardent a gran escala es va iniciar a Reus i Tarragona, i es va estendre després a la resta de Catalunya i de València (Sagunt, Torrent, Asp), com també a l’illa de Mallorca (Felanitx), de manera que a finals del segle xviii la producció conjunta d’aquestes tres zones representava més del 90% de tota la producció d’aiguardent d’Espanya i era una de les majors fonts de divises. En la segona meitat del segle XIX el sector vitivinícola es va veure sacsejat per diversos successos. D’una banda la demanda de vi va créixer com mai a causa del procés d’industrialització i urbanització. D’una altra, l’aparició de tres malalties noves importades d’Amèrica (oídium o cendrosa, fil·loxera i míldiu) causaren grans estralls en les vinyes europees. La destrucció de la vinya francesa a causa de la plaga fil·loxèrica a partir de 1868 va propiciar la demanda massiva de vins catalans i valencians, cosa que va donar lloc a una nova expansió del conreu que a Catalunya arribaria a un màxim de 350.000 hectàrees, a València a 260.000 i a Mallorca a 35.000, que sumaven entre els tres el 40% d’Espanya. Els ports de Barcelona. Tarragona, València i Alacant arribaren a monopolitzar més del 80% de les exportacions de vi d’Espanya, fet que va tornar a demostrar que aquesta era la regió amb més tradició i potencial vitícola de la península. Soferta també aquí la fil·loxera (1878-1912) i encara que en principi es van recuperar més de la meitat de les vinyes de Catalunya i dos terços de les valencianes (a Mallorca van quedar gairebé extingides), la viticultura es va anar fent cada vegada més selectiva i es va refugiar en comarques interiors, amb què va abandonar la vella localització litoral (ací hi havia ara conreus més rendibles). Molt aviat van sorgir noves especialitats: el Penedès es va orientar cap a l’elaboració del vi de xampany (avui anomenat cava); a Tarragona es van fixar més en la producció de vins dolços i generosos i a València potenciaren les misteles de moscatell. A la llarga solament perduraria l’especialització del Penedès, mentre que en les altres zones han tornat els ulls cap a l’elaboració de vins “tranquils” (entre 11° i 13°). Geografia actual de la vinya A hores d’ara, després d’una etapa fulgurant de modernització i adaptació a les noves exigències del mercat internacional, els vins catalans i valencians continuen tenint un pes indiscutible en el context espanyol, sobretot si s’atén a les xifres del comerç exterior. Pel que fa a la localització es poden reconèixer unes comarques vitícoles, la majoria de les quals acollides a alguna zona específica amb denominació d’origen (DO) que vetla per l’autenticitat i qualitat dels vins. València hi ha almenys vuit comarques vitícoles (sense comptar el raïm de taula) i solament tres grans denominacions d’origen: la d’Utiel-Requena, la de València i la d’Alacant.
Estadístiques bàsiques de les denominacions d’origen de València i Catalunya. La zona amb DO Utiel-Requena acull 40.000 hectàrees de vinya, totes les quals en la comarca natural de l’altiplà de Requena, situat en l’extrem occidental de la província de València, amb una altitud mitjana de 750 metres i un clima amb acusats trets deýcontinentalitat (hiverns molt freds i estius calorosos i secs). La vinya presenta aquí caràcter de monocultura i constitueix la major massa homogènia productora de vins negres d’Espanya, amb una collita mitjana anual de l’ordre d’un milió i mig d’hectòlitres. La varietat dominant és la boval, encara que també hi ha molt de tempranillo éull de llebre) i una mica de garnatxa. Des de fa alguns anys també ha prosperat la varietat blanca de macabeu. L’especialitat són els vins negres, encara que en els últims anys ha cobrat molta força l’envelliment en bótes de roure. La zona amb DO València acull unes 15.000 hectàrees de vinya de molt diversa índole i localització geogràfica, com ara la merseguera de l’Alt Túria, les moscatell i malvasia de Xest i Torís, i les monastrell i forcaiat dels Alforins, per mencionar solament les més representatives. Els seus cellers embotellen també molt de vi d’Utiel-Requena, encara que l’especialitat més genuïna hauria de ser el vi de moscatell. La DO Alacant comprèn dues zones totalment diferents. Una de principal localitzada en la part occidental de la Vall del Vinalopó, on predomina la varietat monastrell, i una altra de secundària situada a la Marina, on impera la varietat moscatell, acompanyada d’un petit reducte de giró o garnatxa negra. A Catalunya hi ha reconegudes almenys nou denominacions d’origen, sense comptar la DO Cava, que, tot i que té la zona de producció principal al Penedès, acull també altres zones cavistes de Catalunya, València, la Rioja, etc. La zona amb DO Penedès, la més extensa de Catalunya, comprèn 26.750 hectàrees situades en el corredor prelitoral del mateix nom, i les seues varietats més representatives són la macabeu i la parellada entre les blanques (vins i cava) i l’ull de llebre entre les negres. Després de Rioja és la comarca d’Espanya amb major concentració de cellers comercials i marquistes. La zona amb DO Tarragona, algun altre més al sud de l’anterior i ja sobre la plana oberta al mar que presideix la ciutat del mateix nom, abraça unes 11.000 hectàrees de vinya, en què predominen les mateixes varietats blanques que en l’anterior, encara que en les zones més interiors continua tenint major importància la garnatxa negra. Al sud de l’Ebre i fitant ja amb terres aragoneses es troba la zona amb DO Terra Alta, que acull 8.200 hectàrees de vinya en què domina la garnatxa negra i blanca. També en zona interior, a mig camí entre Tarragona i Lleida hi ha la zona amb DO Conca de Barberà (6.000 ha) que produeix vins blancs de macabeu i parellada i negres de garnatxa i ull de llebre. En la resta de Catalunya han proliferat les DO de petites dimensions, molt restringides a petites comarques vinícoles, com ara les d’Empordà-Costa Brava (2.580 ha), Costers del Segre (3.900 ha), les recentment revitalitzades del Priorat (950 ha) o el Pla de Bages (500 ha) i la més antiga però amenaçada de mort pel creixement urbanístic d’Alella (560 ha), a la comarca del Maresme. Juan Piqueras Haba. Departament de Geografia. Universitat de València. |
«Es pot dir que des dels mateixos orígens d’allò que avui en diem civilització mediterrània el vi n’ha estat un component essencial des del moment que participava en múltiples facetes de la vida: el vi és aliment, font d’alegria i evasió, element sagrat i, per descomptat, sustentació del viticultor i negoci del comerciant»
|
Foto: J. Piqueras Haba 
