Entrevista a Antonio Ariño i Joan Francesc Mira

A finals dels anys vuitanta, Joan Francesc Mira va proposar a Antonio Ariño la possibilitat de publicar un llibre sobre les festes valencianes a la col·lecció «Temes d’Etnografia Valen-ciana», que ell dirigia. Aquella oportunitat es va materialitzar en un voluminós treball (Festes, rituals i creences), i posteriorment en una dedicació que ocuparia bona part de la seua investigació, fins a l’extrem de ser actualment el millor coneixedor de les festes valencianes (actualment té en premsa un nou llibre, junt amb l’investigador Sergi Gómez, titulat La festa mare: Les festes en una era postcristiana). Per això, per a l’entrevista d’aquest monogràfic, hem pensat en la possibilitat de reunir-los tots dos, perquè enraonen i raonen sobre els orígens de les festivitats, sobre les seues vinculacions amb els cicles estacionals, fins i tot sobre el rerefons biològic que hi pot haver en molts dels aspectes festius. D’alguna manera, en aquesta entrevista s’hi retroben al llarg del temps el «mestre» i el «deixeble». I aquesta retrobada també és motiu de celebració.

Antonio Ariño: «Hi ha conductes ritualitzades en altres animals, però els rituals cooperatius que són indissociables de la festa són específics de l’ésser humà»

La festa ens fa humans?
Antonio Ariño: La festa és un dels trets que ens diferencia com a éssers humans. Hi ha conductes ritualitzades en altres animals, però els rituals cooperatius que són indissociables de la festa sí que són específics de l’ésser humà.
Joan Francesc Mira: És difícil saber si la festa com a tal és una característica present en els inicis del procés d’hominització. El que sí que s’ha trobat als jaciments arqueològics són indicis d’elements de tipus simbòlic, associats als rituals fúnebres. Això vol dir que aquests primers éssers humans tenien una projecció mental simbòlica. Ara, no sé si això ja ho podem categoritzar com a festa.
A. Ariño: El ritual es converteix en festa en la mesura en què comporta celebració. I aquesta idea de celebració, almenys en el Neolític ja sembla que apareix.

Joan Francesc Mira: «Les Falles són un fenomen urbà molt peculiar. Podem dir que és una festa enormement territorialitzada dins d’un espai gran»

Realment penseu que, en el procés d’hominització, el fet de comptar amb rituals festius constituí un avantatge adaptatiu perquè permeté la cohesió del grup? És a dir, un grup més festiu era també més fort?
J. F. Mira: Qualsevol forma de comportament ritual, des del moment que implica unes normes, uns conceptes, una visió del cosmos, etc., és mostra d’una hominització molt avançada. La forma d’elaborar el ritual amb un criteri col·lectiu implica no només que hi existeix un grup sinó que el reforça. Estic pensant per exemple en un bruixot en una cova, en què tot i tractar-se d’un ritual individual, està realitzant-lo amb una projecció col·lectiva.
A. Ariño: Hi estic d’acord. Quan hi ha ritual hi ha prèviament organització social. Allò important no és tant determinar si va ser primer la festa o la cohesió. Aquesta organització implica divisió de treball, i un grau d’organització, cooperació i col·laboració extraordinari que és difícil que es donara en les primeres etapes d’hominització. Però el que està clar és que el grup es reforça a través de la celebració i el ritual, i la celebració i el ritual crea grup. Aquesta és una dinàmica que encara trobem avui. Allà on hi ha una identitat hi ha una celebració.

Foto: Miguel Lorenzo

Què degué ser abans, la festa com a element cohesionador humà, o la religió, la creença en allò sobrenatural? O potser n’eren dos, de processos simultanis?
A. Ariño: Els rituals festius no separen l’activitat lúdica, l’esportiva, la musical o la religiosa… és tot el conjunt justament el que compon el ritual. La festa és la celebració d’alguna cosa que està més enllà d’allò quotidià, és una transgressió de les pautes a través d’una certa visió metafòrica del món. En aquest sentit no podem separar una dimensió religiosa de la festa. O almenys no es pot separar una dimensió sacra. 

Les festes molt sovint van acompanyades d’alcohol o altres drogues, o d’activitats com el ball o el joc, tot encaminat a l’alliberament d’endorfines… Està en els nostres gens la cerca d’aquest benestar propiciat per les activitats festives?
J. F. Mira: La cerca d’una satisfacció evidentment està en la nostra naturalesa.
A. Ariño: En la festa el cos, i tot el que estimula el cos en aquesta cerca del plaer, és fonamental, perquè la festa és una institució que busca l’espontaneïtat. La festa està orientada al plaer però no hi ha un treball més dur, del qual acabes més cansat. I també busca el plaer grupal. Crec que hem de considerar que la festa reprodueix tota una sèrie d’estructures socials, i és adaptativa en aquest sentit.
J. F. Mira: Amb un afegit important. De la mateixa manera que explica la cohesió també explica el conflicte o buscar una forma de jerarquia.
A. Ariño: Però la festa combina molt malament amb les dissidències internes, el que fa és ratificar una cohesió interna davant uns altres. Uns altres que generalment són externs, però que també poden ser interns. En les falles ho hem vist moltes vegades quan es parla dels «antifallers», i a aquests ja no se’ls considera valencians. Es tracta de construir estereotípicament una identitat del grup. Que tinga èxit o fracasse ja és una altra qüestió.

Foto: Miguel Lorenzo

Ja que parleu de les falles, què tenen de particular aquestes festes?
J. F. Mira: Les falles són un fenomen urbà molt peculiar. Deixant de banda l’aspecte de la crítica o altres qüestions que l’envolten, podem dir que és una festa enormement territorialitzada dins d’un espai gran. Es crea una espècie d’identitat de barri o de carrer al voltant de la falla, i de microcompetència territorial interna igualitària. I al mateix temps, hi ha una jerarquització en funció de la categoria del monument faller.
A. Ariño: Això és un procés històric perquè inicialment eren festes de carrer i no tenien celebracions conjuntes. Al segle xix ningú identificava les falles amb la valencianitat. 

Una festa molt particular és la nit de sant Joan. Al seu darrere hi ha tota una creença sobre les propietats màgiques de les plantes i de la natura. Antonio Ariño explica al seu llibre Festes, rituals i creences que la gent aquella nit fa diverses coses, com ara anar a banyar-se al riu (Lludient), passar els cabells pel cànem de l’hora (Suera), buscar la falaguera (Serra), curar els trencats… Realment passa alguna cosa la nit de Sant Joan?
A. Ariño: El ritual es caracteritza justament per fer que hi haja alguna cosa on no existeix res. Què diferencia l’últim segon de l’últim minut de l’última hora del 2012 del primer segon del primer minut de la primera hora de 2013? Res, en termes de duració física no es diferencia en res. Ara, en termes socials, gràcies al ritual el canvi és evident. 

Foto: Miguel Lorenzo

Però què hi ha de màgia i què de propietats reals de les plantes? S’ha comentat que en aquest moment, a finals de la primavera, és quan les plantes tenen una quantitat de substàncies secundàries més elevada i que són més curatives que a la tardor, per exemple.
A. Ariño: Això és el que podríem anomenar reflexivitat tècnica. Jo m’he criat en una zona rural on la gent no pensava mai en aquesta clau. Hi ha moments que són considerats màgics, i si realitzes diferents rituals el poder emana. I per tant, això forma part d’una visió cosmològica. És després quan entra la reflexivitat del metge o del tècnic, que, davant d’aquestes creences, decideix comprovar si hi ha algun element en la planta que s’utilitza en aquesta data que cause determinats efectes. I en alguns casos és possible. Però la característica fonamental de la festa i del ritual és que són pràctics, no intel·lectuals. I com que són pràctics el cos ha d’estar implicat de cap a peus. Per això les begudes, les olors o els encensos són elements fonamentals de la producció d’efectivitat del ritual.

Foto: Miguel Lorenzo

I a més aquesta festa està vinculada al canvi d’estació.
A. Ariño: Es vincula d’alguna manera al trànsit dels astres per la visió cosmològica que hem comentat.
J. F. Mira: També tenim unes festes d’hivern com les de Sant Antoni, on la foguera és una part central que es podria associar amb un suposat valor transformador del foc. Però en realitat, si vols fer una festa en hivern necessites calor i llum. De vegades ens extremem a buscar sentit simbòlic a qüestions que naixen d’un sentit més pràctic.
A. Ariño: Però justament a partir d’un element bàsic la interacció del grup genera efectes i interpretacions no previstos. En un món on no hi ha llum elèctrica, la foguera és un element bàsic de la vespra d’una festa.

Per tant, quan es parla que els mediterranis estimem el foc és un mite?
J. F. Mira: Ens l’estimem els mediterranis, els atlàntics, els pacífics…
A. Ariño: En totes les societats agràries hi ha elements comuns als quals es pot atribuir una sèrie de significats diferents, però que són comuns. 

Joan Francesc Mira: «Totes les festes relacionades amb el cicle vital tenen un sentiment profund d’expressar l’acceptació del nou integrant del grup»

Però en el cas de les falles i les fogueres de Sant Antoni el foc és particularment present.
A. Ariño: La particularitat és com han evolucionat.
J. F. Mira: En el nostre territori, qualsevol festa antiga ha tendit a inflar-se. Jo, que he conegut bé el que eren els bous al carrer, i el bou embolat, del que era fa quaranta anys al que és ara l’únic que continua sent igual és que continua havent-hi un bou. Perquè en tenir més recursos, aquests es gasten en les festes. Abans la festa era molt d’una comunitat interna, molt del poble mateix.
A. Ariño: No hi havia tants espectadors de la festa com hi ha ara.

Quina relació hi ha amb el propi cicle vital i les celebracions? Hi ha una necessitat intrínsecament humana de celebrar les etapes vitals?
A. Ariño: Una altra de les paradoxes de la festa és que construeix l’ordre social i l’ordre vital. Sense un ordre social la duració del temps seria insuportable. La vida seria molt més tediosa. Allò que la festa fa amb el temps social, amb celebracions com Cap d’Any, ho fa també amb el temps vital amb la celebració de les diferents etapes de la vida.

Aleshores, el que fa la festa és trencar el temps…
A. Ariño: Construeix ordre on no hi ha més que duració indefinida.

Foto: Miguel Lorenzo

Abans les etapes vitals venien marcades principalment per la religió, però ara trobem celebracions civils que les substitueixen, més enllà del matrimoni civil hi ha també «batejos» civils, curiosament.
J. F. Mira: En el món catòlic, el bateig dura cinc minuts. La resta de la festa es produeix després, només eixir al carrer es comencen a cantar barbaritats. La part estrictament religiosa en realitat té una importància marginal.
A. Ariño: Quantitativament, però qualitativament és la clau.
J. F. Mira: Totes les festes relacionades amb el cicle vital tenen un sentiment profund d’expressar o manifestar l’acceptació del nou element o integrant del grup. Una qüestió interessant en aquest sentit és que la tradició europea és la que menys ritualitza el trànsit a la pubertat o l’entrada a l’edat fèrtil.

Això pot ser una qüestió religiosa? Un tabú?
A. Ariño: Jo trobe que té a veure amb l’herència romana. Els romans ja no ho celebraven. En canvi altres societats catòliques que no tenen aquesta herència, com Mèxic, sí que la celebren, especialment per a les dones. Hi ha un ritual de presentació de les dones joves extraordinari.

També hi ha una necessitat de celebrar els soterrars, de fer unes últimes paraules per acomiadar el mort.
J. F. Mira: En moltes societats, i en la nostra també, el soterrar era una autèntica festa. Em fa la sensació que altres celebracions com el matrimoni han canviant relativament poc, mentre que el ritual fúnebre ha canviat totalment. La gent no es mor a casa, es mor a l’hospital. Abans era molt important el moment de l’eixida del mort de casa fins a l’església i el cementeri, i ara tot això s’ha perdut.
A. Ariño: Perquè hi ha una expulsió de la mort fora de l’àmbit quotidià. Abans, un xiquet o una xiqueta veia els morts de manera absolutament natural. Ara la mort s’ha convertit en un tabú. No obstant això, estem vivint un procés, que encara no ha acabat, de nova ritualització de la mort per les funeràries, a través de la presència de psicòlegs i assessors per acompanyar el dol.

Antonio Ariño: «En la festa el cos, i tot el que estimula el cos en aquesta cerca del plaer, és fonamental. La festa està orientada al plaer, però no hi ha un treball del qual acabes més cansat»

No només aquest tipus de rituals vitals han evolucionat, també altres celebracions més festives. Com veieu l’evolució de les festes a casa nostra?
J. F. Mira: S’han inflat les festes en aquest país, igual com s’ha inflat tot: els bous, els moros i cristians i les falles… La meua pregunta és –i sé que no té resposta–: per què tot el conjunt de la tradició festiva al País Valencià s’ha inflat d’aquesta manera?
A. Ariño: Jo pense que no només a casa nostra, és un fenomen que ha ocorregut a tot Espanya, i especialment també en el sud d’Itàlia. Els anys vuitanta van ser un període de revitalització festiva a tot el Mediterrani. Sí que és cert que hi havia moltes associacions relacionades amb la festa al País Valencià: associacions falleres, de moros i cristians, bandes de música, penyes de bous… Per això quan diuen que la societat civil valenciana no està articulada, jo dic que això no és cert.
J. F. Mira: Sí, però aquesta enorme capacitat d’organització i articulació funciona molt en efectes immediats i directes, però no hem tingut mai una articulació a escala de país.

Foto: Miguel Lorenzo

I què hi ha de festes en concret com les de Sant Antoni?
A. Ariño: És espectacular com ha reviscolat Sant Antoni. Hi hagué una època en què estigué realment en crisi, però jo diria que ara és la festa més celebrada de tot l’any, tot i ser una celebració tan austera, de llauradors. Amb la Muixeranga ha passat una cosa semblant: abans les torres de la Muixeranga les realitzaven els llauradors, amb tot el component de risc que construir aquelles torres tenia. Ara és diferent: la colla, el nombre de figures i la seua altura… S’ha transformat moltíssim.

Quina seria la vostra festa preferida?
A. Ariño: Jo no en tinc una, en tinc dues. Els moros i cristians de Biar i el Sant Antoni de Vilanova d’Alcolea.
J. F. Mira: A mi Sant Antoni en general també m’agrada. I els bous, però com eren fa quaranta anys.

I com eren abans?
J. F. Mira: Eren una cosa molt més comunitària i improvisada. I ací entra també una qüestió de simbolisme: el bou embolat perfecte havia de ser verge, és a dir, que no haguera estat embolat mai, que fóra comprat i no llogat, i per últim que s’havia de matar per menjar-se’l després. Hi havia un component de comunitat que ara no trobem.

Antonio Ariño: «Els bous no poden ser patrimoni cultural, perquè no presenten valors que hagen de ser preservats de cara al futur»

Però també hi havia maltractament animal.
J. F. Mira: Però enormement controlat. Jo he vist dotzenes i dotzenes de festes de bou, però es tenia compte que l’animal no patira.

AEsteu a favor dels bous? De la tauromàquia?
J. F. Mira: Només d’aquells bous. M’agradaven des del punt de vista cultural, perquè expressaven de manera molt clara una forma de comunitat.
A. Ariño: De tota manera una cosa és investigar i una altra és estar a favor. La relació entre persones i animals en la societat agrària és la clau on s’ha d’entendre com es produïen aquestes pràctiques. Les notícies i representacions que tenim de tot arreu sobre correbous és que hi havia moltes pràctiques que eren extraordinàriament agressives. Es maltractava moltíssim els animals, però en aquell moment no es tenia aquesta percepció. Però per a mi la conclusió és òbvia, aquestes festes no poden ser patrimoni cultural, perquè no presenten valors que hagen de ser preservats de cara al futur. El patrimoni ha de tenir un concepte eticomoral, si no estem perduts.