L’eina per salvar el planeta

Periodisme ambiental i opinió pública

L’eina per salvar el planeta

Encara que en molts assumptes no es puga delimitar què va ser primer, si l’ou o la gallina, en aquest de la conscienciació de l’opinió pública pels temes mediambientals, sí que podem rastrejar els orígens i afirmar que el periodisme ha tingut un paper fonamental. I no ha estat fàcil. Almenys a Occident, les tres grans religions monoteistes –judaisme, cristianisme i islamisme– consideren que la naturalesa existeix perquè siga sotmesa per l’home i perquè estiga al seu servei exclusiu.Des de fa uns anys –no més de dues dècades– hi ha diversos assumptes científics que ocupen l’actualitat mediàtica. Notícies sobre canvi climàtic, escalfament global o desertització apareixen en els mitjans amb una freqüència quasi diària. Des d’aquesta agenda periodística, el medi ambient –amb ministeris polítics inclosos– ha entrat també amb força en l’agenda política i econòmica. Fins i tot en l’artística, amb excel·lents pel·lícules com ara Avatar. Això ha propiciat l’auge d’una especialitat periodística que en els anys vuitanta era anecdòtica: el periodisme mediambiental.

«El primer pas de la informació mediambiental va ser explicar a l’opinió pública com funciona la naturalesa, com cuidar-la i, sobretot, com conservar-la»

Fins i tot l’alta cultura encara considera, per exemple, que l’Aqüeducte de Segòvia és un monument elogiable, quan la realitat és que portava aigua des de zones humides a les seques trencant greument l’equilibri dels ecosistemes. No sempre es matisa el poder destructor dels aqüeductes o vies romanes. Poques vegades s’explica que els romans van ser ben bàrbars, tant que, un altre exemple, quasi van aniquilar l’ós bru a Europa, simplement per divertir-se. A hores d’ara encara l’antiga Roma i les seues gents mantenen el qualificatiu de «civilitzats»; enfront de pobles com ara els celtes o els guanxes, considerats –fins i tot per historiadors que es pressuposen solvents– pobles bàrbars o pagans –en el mal sentit– perquè adoraven els arbres o els rius en compte de símbols o abstraccions humanes.

Amb aquests ingredients (ideologia judeocristiana que infravalora la naturalesa enfront de l’home i tradició llatina que considerava un èxit cultural sotmetre i modificar les condicions naturals dels entorns), el fet que l’opinió pública occidental estiga cada dia més conscienciada pel que fa al medi ambient es pot considerar un canvi social tan important i revolucionari com ho ha estat l’emancipació de la dona o la consecució dels drets socials de les minories.

El paper del periodisme en això, hi insistesc, ha estat fonamental. El primer pas de la informació mediambiental va ser explicar a l’opinió pública com funciona la naturalesa, com cuidar-la i, sobretot, com conservar-la. El segon, que a penes està en les beceroles, va encara més enllà: implica substituir la visió de l’home com a «espècie elegida» per la d’home com a espècie destructora i depredadora del planeta. Els frame de les sèries documentals de Richard Attenborough –o les opinions de Richard Dawkins– van en aquest sentit i això ha desencadenat una fèrria oposició per part dels sectors socials més reaccionaris.

Una idea que han traslladat a la societat és que el problema més important que té el planeta és la degradació mediambiental, produïda entre altres raons per la plaga –un imparable i insostenible creixement demogràfic– d’una espècie depredadora terrible com és l’home. Considerar l’home com a «plaga maligna» constitueix un plantejament filosòfic sense precedents a Occident.

Els científics afirmen que l’única eina per frenar l’hecatombe que s’acosta en el planeta és la conscienciació ciutadana i aquesta conscienciació no podrà realitzar-se sense el periodisme. Curiosament, el periodisme es converteix en l’arma predilecta per salvar el planeta. Això ha potenciat l’especialitat de periodisme mediambiental, però també pràctiques que intenten aniquilar-la.

El periodisme mediambiental com a part del periodisme científic

Un dels aspectes més curiosos d’aquest fenomen, sobretot per als que ens dediquem a estudiar-lo des del punt de vista acadèmic, és que s’estiga deslligant del periodisme científic. A Espanya, per exemple, coexisteix una associació de periodistes científics amb una altra de periodistes mediambientals. En la Universidad Carlos III de Madrid, un altre exemple, apareix l’assignatura obligatòria (en el nou grau) de «Periodisme Científic i Mediambiental», que ve a substituir la també obligatòria de «Periodisme Científic i Tecnològic» de l’antiga llicenciatura.

061-66

El canvi climàtic és, a més, un exemple de la manera com qüestions ambientals poden arribar a convertir-se en ideològiques. Per afrontar-ho, són necessaris periodistes especialitzats amb prou coneixements i capacitats per identificar les fonts solvents.

Aquest canvi en l’assignatura –o el fet que hi haja dues associacions diferenciades– es pot argumentar de dues formes. Una de positiva s’explica per la importància extraordinària que s’atorga al periodisme mediambiental respecte a altres àrees. No en va representa l’avançada d’una forma radical de veure l’espècie humana en relació amb la naturalesa. Des d’aquest punt de vista és molt defensable la diferenciació.

Però també hi ha un costat fosc: segregant el medi ambient del «científic» pot fer la impressió que no es considera «ciència», sinó ideologia. Si el medi ambient fóra una ciència, com una altra qualsevol, per què no se n’encarreguen els periodistes científics l’àmbit d’especialització dels quals, entre altres, és l’ecologia, la física atmosfèrica, la física de partícules (per a l’energia nuclear), l’edafologia, la química agrícola o la biologia marina? La separació del periodisme científic és, per tant, controvertida: si el medi ambient és una ciència, l’especificació resulta redundant; i si no és ciència –que és el que a alguns de la ultradreta ideològica els agradaria– no pot servir d’argument per a prendre decisions polítiques o econòmiques. És a dir, la diferenciació pot servir per a reforçar-lo com a ciència, però també l’en pot separar.

Òbviament el medi ambient és una ciència pura; multidisciplinària, si es vol, però tan ciència com la física de partícules, l’ecologia, l’edafologia o la química orgànica. El gran perill, repetesc, de la segregació del medi ambient de la paraula ciència és que en convertir-se en autònom no siga reconegut per l’opinió pública com a ciència –i, per tant, els seus resultats estiguen subjectes a judicis de valor com ho està la crítica literària o cinematogràfica– i, no menys important, que els periodistes mediambientals no es formen sota els estrictes fonaments que sostenen el periodisme científic de qualitat.

I és que, des del punt de vista professional, el periodista mediambiental ha de ser, per damunt de tot, un periodista científic pur; la qual cosa implica un excel·lent coneixement de física, química, biologia i geologia almenys a nivell universitari. És més, a causa de l’especial idiosincràsia de la informació mediambiental –on, per exemple, hi ha una gran quantitat de fonts amb interessos manipuladors– el periodista mediambiental ha de posseir uns coneixements científics molt supe­riors a, per exemple, el periodista especialitzat en astronomia, camp on la informació és molt elaborada pels gabinets de premsa. La informació periodística sobre astronomia, per exemple, no té un interès manipulador manifest. És el que denominem ciència blanca. En un resultat sobre l’existència d’un forat negre en una galàxia concreta no hi ha politització possible. Però en un sobre canvi climàtic, sí, i el periodista ha de tenir prou coneixement per poder discutir el resultat i, el més important, identificar la font solvent.

En periodisme científic, per exemple, fa anys que establim criteris per seleccionar les fonts. En primer lloc, només publiquem aquells resultats que hagen estat referendats per prestigioses revistes que, al seu torn, tinguen un sistema de revisió a cegues per parells i, fins i tot, un mecanisme de reproducció dels experiments. Ens estimem més un resultat de la revista Nature o Science que no un d’una fosca revista desconeguda.

D’altra banda, hem acceptat una màxima important: hi ha llibertat d’expressió; però no llibertat d’opinió. Sobre la possibilitat de vida en altres planetes, per exemple, mai no opinarà un geògraf, un economista o un sociòleg. Només geòlegs, químics, físics o biòlegs. Això ens ha permès separar –encara que no sempre és possible– la ciència de la pseudociència.

«El periodisme mediambiental s’està allunyant perillosament de la senda de la ciència. Hi solen aparèixer molts agents ideològics: com ara ecologistes, polítics, lobbies,  agents econòmics, etc.»

Però el periodisme mediambiental es va allunyant perillosament de la sendera de la ciència. Totes les investigacions que tenim, respecte a fonts usades en periodisme mediambiental, confirmen que solen aparèixer molts agents ideològics, com ara ecologistes –que no són científics, encara que a alguns periodistes poc especialitzats els ho semblen–, polítics, lobbies, agents econòmics, etc. I, en últim lloc, apareix una figura molt estranya que els mals periodistes anomenen amb l’estrany nom d’«expert». Resulta curiós que aquest substantiu, que pot ser adjectiu, a penes s’use en periodisme científic perquè emmascara el currículum de la font. Què és un expert?

En el periodisme mediambiental aquest fosc terme d’«expert» es fa servir per justificar una cosa tan perjudicial per al periodisme com és la neutralitat, no usada mai en periodisme científic. Així, per exemple, es dóna veu als anomenats «escèptics» del canvi climàtic, la qual cosa és un escàndol tan gran com si se’n donara als escèptics sobre l’arribada de l’home a la Lluna o als escèptics sobre la teoria de l’evolució.

Els «experts» s’emparen en pomposos títols com «director de l’institut X» per ocultar la seua falta de saviesa científica; i el periodista no especifica mai quants articles té publicats en Nature o si té un doctorat en oceanografia. Això està convertint el periodisme mediambiental en pseudoperiodisme o, en el millor dels casos, en una cosa diferent del periodisme científic. Si es continua per aquesta senda, el periodisme mediambiental es transformarà en un cavall de Troia dels que volen destruir el planeta i no en una eina per salvar-ho com ha estat fins ara.

Per exemple, en una anàlisi de contingut sobre les fonts que solen aparèixer com a escèptiques del canvi climàtic en els mitjans espanyols s’obté que tots són de lletres pures (és a dir, autèntics analfabets científics): des d’Antón Uriarte (professor de Geografia de la Universitat del País Basc, universitat on fins fa no res la geografia s’estudiava amb la història i un poc abans pertanyia a filosofia i lletres); fins a periodistes (també de lletres) com Jorge Alcalde; economistes –on estudien botànica o ecologia els economistes espanyols?– com Gabriel Calzada o fan cas de politòlegs –com si la carrera de ciències polítiques tinguera el més mínim rastre de ciència natural– com Bjon Lomborg. Aquestes fonts mai no les hauria usades un periodista científic seriós, que recorreria només a llicenciats en Ciències del Mar, Física, Química, Biologia i altres ciències naturals. I això diferencia el bon periodisme de la informació porqueria. Espere que en un futur no diferencie el periodisme científic del mediambiental.

© Mètode 2010 - 66. Ona verda - Número 66. Estiu 2010

Professor titular de Periodisme Científic. Universidad Carlos III de Madrid.