No fa massa temps, Roland Courtot —un geògraf de la Université de Provence i amic de la nostra universitat— reflexionava sobre la dinàmica social i espacial de l’horta de València dels darrers anys i constatava una situació crítica. l’investigador es preguntava si assistim a la fi de l’horta, ço és, d’un mite conegut arreu d’europa de la mà de tants i tants viatgers, juristes, enginyers i altres investigadors.
Durant segles, les hortes històriques valencianes —no considerarem els regadius posteriors al segle XVIII— han significat un singular paisatge agrari, un factor de desenvolupament econòmic i una elaborada cultura hidràulica. Al llarg de les últimes dècades, dites terres de reg viuen canvis tan accelerats que hom qüestiona fins i tot el seu futur.
La Universitat de València no ha desatès, al llarg de cinc segles, l’anàlisi de les hortes. en efecte, catedràtics de l’estudi general intervingueren en la solució de conflictes o proposaren pautes de gestió en alguns dels nous sistemes hidràulics. posteriorment contribuïren al desenvolupament de la llei d’aigües o a la modernització dels regadius des de la facultat de ciències. també la càtedra de geografia ha produït valuoses aportacions. darrerament s’ha parat una renovada atenció en les hortes històriques, en la qual també participen les altres universitats valencianes i reconeguts investigadors espanyols i estrangers.
Mètode reprèn, per tant, una qüestió interdisciplinar. les col·laboracions procedeixen d’un grup divers d’investigadors que mantenen contactes informals i sovint intercanvien experiències professionals. fet i fet, la recerca i reflexió de les ciències socials, humanes i naturals i de les enginyeries es fan necessàries a l’hora de comprendre el passat o de preveure el futur de les hortes.
