L’obsessió del retorn

Longing to Return. Catalan Physicians Exiled in France.
Catalanism in the medical profession began in the early twentieth century, within the context of modernity in Catalonia, a movement promoting professional and academic renewal. This spirit of improving the Catalan health system lasted the period of exile, which most of its participants endured. First they fled to France and, after the outbreak of the Second World War, to Latin America. Driven by the exiles’ longing to return home, this initiative continued to grow and is currently considered to mark the last Catalanist movement within the medical profession.

Famílies de la fisiologia panoccitana: els professors Camil Soula, August Pi i Sunyer i Louis Bugnard, a Tolosa de Llenguadoc, primavera de 1939. / Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Fons històric Família Pi Sunyer

El tòpic més simplista considera França com a país receptor dels combatents espanyols que hi arribaren a l’acabament de la Guerra Civil, mentre que relaciona Mèxic amb l’elit intel·lectual de l’exili republicà i amb la terra fèrtil on fructificà la cultura espanyola de la denominada Edat de Plata. En efecte, dels centenars de milers de fugitius, vora mig milió, incloent-hi la població civil, que travessaren la frontera durant la retirada –últims dies de gener i primera quinzena de febrer de 1939–, tan sols una petita porció resultà afortunada per la política generosa, però inevitablement selectiva, del govern mexicà envers els refugiats. Les autoritats franceses, impotents davant la crisi humanitària, aplicaren una política oprobiosa consistent a acorralar i amuntegar els nouvinguts en condicions inhumanes, classificant-los i dispersant-los lluny de la frontera pirinenca. D’aquells republicans espanyols que restaren confinats als camps de concentració francesos, desenes de milers s’enrolaren en la Legió estrangera o anaren a parar a les companyies de treball obligatori organitzades pel Govern de Vichy o les forces alemanyes d’ocupació. Molts d’ells aconseguiren evadir-se i passaren a integrar les xarxes clandestines de la Resistència. Més de deu mil moriren als camps d’extermini nazis de Dachau, Mauthausen o Bergen Belsen entre 1940 i 1945.

La intervenció decidida del president mexicà Lázaro Cárdenas, a través del seu comissionat a París, Salvador Zubirán, un metge eminent, amb la col·laboració d’algu­nes organitzacions espanyoles, com ara el Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) o la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), aconseguí traure dels camps de concentració i embarcar cap a Amèrica, en condicions humils però dignes, multitud de professors, intel·lectuals, artistes i científics –més de deu mil–, que tingueren l’oportunitat de deixar el vell continent, marxar cap a Amèrica i refer les seues vides. Mèxic, on es congregaren cinc exrectors d’universitats espanyoles, fou la destinació principal de l’exili americà; però, cal també recordar-ho, altres països llatinoamericans foren també, tot i que en menor proporció, és clar, terra d’acollida per als refugiats.

Retrat del Dr. Jesús Maria Bellido Golferichs, datat el 1939, en el seu exili a Tolosa de Llenguadoc. / Museu d’Història de la Medicina de Catañunya, Fons històric J.M. Bellido

D’alguna manera s’ha consagrat una dualitat, tot i que no acaba de fer-se explícita: Mèxic seria el país de l’exili privilegiat, eminentment intel·lectual, mentre que França seria el de l’exili dissortat, marcadament polític, el país on romandria la major part dels grups comunistes, socialistes i anarquistes. Expressat d’una manera reduccionista, hi hauria un exili burgès enfront d’un exili proletari.

Pel que fa als països receptors de l’èxode de científics espanyols, Francisco Giral afirma que França fou «el primer escalón del exilio» (Giral, 1994); entre les figures científiques que hi trobaren refugi –transitori o permanent–, apunta que sols uns pocs, com ara Manuel Martínez Risco, Enrique Moles i Gustavo Pittaluga, prosseguiren llurs recerques a França i aconseguiren publicar treballs originals. Tot i això, en el capítol del seu llibre que dedica a la fisiologia i la bioquímica, en comentar la diàspora de l’escola biològica catalana, Giral anota, per un costat, les publicacions d’Albert Folch i Pi abans de partir cap a Mèxic; i, per un altre, assenyala les dificultats del catedràtic de terapèutica i membre destacat de l’Institut de Fisiologia de Barcelona, Jesús M. Bellido i Golferichs (1880-1952), per a reprendre la labor de recerca: «En sortir a l’exili a França es va quedar a Tolosa, on no va tenir ocasió de realitzar cap obra significativa de tipus experimental».

«En l’exili mèdic català a França es visualitza una realitat més complexa, marcada  des del 1939 per l’obsessió del retorn i pel dilema de resistir o d’acceptar definitivament la derrota i la diàspora»

Tot i això, la realitat no és tan simple. Aplicada la lupa de l’historiador a explorar els rastres de l’exili mèdic català a França, es visualitza una realitat més complexa, que no es deixa reduir a categories tan còmodes, una realitat marcada, des del 1939, per una obsessió, l’obsessió del retorn, i per un dilema, el dilema de resistir o d’acceptar definitivament la derrota i la diàspora. Perquè, fins a un cert punt, la partida envers Amèrica significava, especialment en el cas català, la desfeta d’un món que s’havia gestat amb molt d’esforç personal i col·lectiu des del començament del segle xx: el món del catalanisme mèdic.

«El catalanisme mèdic va sorgir amb força durant la primera dècada de la centúria com un projecte de reforma de les institucions professionals i de les acadèmiques i de la pròpia organització sanitària catalana»

El catalanisme mèdic va sorgir amb força durant la primera dècada de la centúria com un projecte de reforma de les institucions professionals i de les acadèmiques i, fins i tot, de la mateixa organització sanitària catalana. Un projecte de reforma protagonitzat per un grup professional d’enorme incidència social, els metges, que reivindicava la llengua catalana com a vehicle primordial de comunicació científica i la creació d’institucions pròpies que aconseguiren les màximes cotes d’autonomia administrativa i econòmica enfront d’un estat centralitzat i inoperant. No és ara el moment d’estendre’ns ni de detallar els seus orígens, fites i finalitats, però sí d’apuntar que aquest moviment va irrompre l’any 1907 a les pàgines de la revista Annals de Medicina, òrgan d’expressió de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques; que es propagà a partir de 1913 a l’entorn dels congressos de metges de llengua catalana; i que es consolidà al si del totpoderós Sindicat de Metges de Catalunya, fundat l’any 1920, i de les seues «filloles», la Mutual Mèdica i la Cooperativa de Consum. El Casal del Metge, inaugurat l’any 1932 a la Via Laietana de Barcelona, esdevingué la seu del Sindicat i també de les múltiples entitats professionals i acadèmiques lligades al catalanisme mèdic, incloses les naixents societats d’especialistes. Aleshores, el nombre de revistes mèdiques publicades en català augmentava any rere any. Durant la II República, en el marc de l’Estatut d’Autonomia, el catalanisme mèdic assolí el poder acadèmic –amb la reforma de la Facultat de Medicina en el marc de la Universitat Autònoma de Barcelona– i el poder polític –amb la Conselleria de Sanitat i Assistència Social en el marc de l’Estatut Sanitari.

Un projecte de redreç científic a l’exili

De bon començament, la idea del retorn obsessionava els exiliats. Si les potències democràtiques actuaven conjuntament i aturaven l’amenaça feixista que s’estenia per tot arreu, el resultat favorable d’una hipotètica Guerra Mundial contra les forces de l’Eix propiciaria l’enderrocament del règim militar imposat a Espanya per les armes i, amb la restauració de la democràcia, seria possible el retorn i el final del malson.

«Jesús M. Bellido es comptava entre els optimistes que veien l’exili com una situació transitòria i que esperaven que en poc de temps es podria prendre el camí de retorn»

Jesús M. Bellido es comptava entre els optimistes que veien l’exili com una situació transitòria i que esperaven que en poc de temps –anys, potser– aquell infern acabaria i que es podria prendre el camí del retorn. Estava convençut que a Tolosa de Llenguadoc, on havia trobat refugi gràcies a l’ajuda de Camille Soula, professor de fisiologia de la Facultat de Medicina i president local del Comité Universitaire d’Aide a la République Espagnole, podria reconstituir l’escola biològica catalana i preparar el futur incert, tot assegurant la continuïtat de la cultura científica catalana, com consta en una carta, datada el 29 de març de 1939, que va adreçar al seu amic, el polític Carles Pi Sunyer:

Aquí [referint-se al laboratori de Camille Soula] hi ha en funció un bon fogar de cultura catalana, que interessa conservar. El grup de fisiòlegs, nombrós, sortit gairebé en massa, i vell amic dels tolosans, és aquí, o hi ha estat de poc, i espiritualment hi continua […] Havem trobat un acolliment gentil al laboratori, on els joves hi treballen amb eficàcia. [Rossend] Carrasco hi fa coses interessants, sobre l’stockage de sucre a la pell, i [Joan Baptista] Bofill fa, a [l’hospital de] La Grave, funcions de microglia [sic] amb mètodes nous, i Grinyó fa intervencions de nerviós en gossos, i [Bonaventura] Benaiges coses d’hormones ovàriques i hipofisàries, i àdhuc [Antoni] Oriol, més anàrquic, treballa ordenadament. Un cunyat de l’Oriol i el meu noi, i també el d’en [Leandre] Cervera i el [Santiago] Torres B[aldó] fan d’interns i s’ocupen. El laboratori del pis alt d’en Soula, on treballa [Louis] Bugnard, als matins, dóna goig de veure, tots són de casa. La camaraderia amb els d’aquí és absoluta.

Carta de Bellido a Pi Sunyer.
Tolosa, 29 de març de 1939 (Campillo i Vilanova, 2000).

«L’esclat de la II Guerra Mundial i la capitulació de França no deixaren marge a il·lusions i ajornaren l’esperança del retorn»

Molt prompte el somni deixà pas a la realitat més dura. L’esclat de la II Guerra Mundial (setembre de 1939) i, sobretot, la capitulació de França (juny de 1940) no deixaren marge a il·lusions vanes i ajornaren l’esperança del retorn per a un futur més llunyà. Tard o d’hora, la major part dels deixebles de Bellido congregats a Tolosa abandonaren Europa i buscaren refugi al continent americà, bé a Mèxic (Carrasco, Folch) o bé a Veneçuela (Bofill, Benaiges, Grinyó, Isern). El mateix Bellido, tot i que intentà marxar a Caracas, on l’esperava el seu col·lega i amic August Pi Sunyer, fou detingut per la policia francesa i confinat a la localitat pirinenca de Fos (Haute-Garonne), probablement perquè al desembre de 1938 havia acceptat el càrrec de comissari de Cultes a instàncies de Juan Negrín.

El retorn imaginari

A l’estiu de 1944, l’alliberament de França per les forces aliades, juntament amb els guerrillers de la resistència, féu renàixer l’esperança entre els exiliats. El retorn a la pàtria semblava més a prop que mai i calia preparar-se per afrontar-lo en les millors condicions possibles. En aquest context, per iniciativa del psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles, es va fundar l’Agrupació de Metges Catalans pro Renovació de la Medicina, que celebrà l’acte constitucional a Montpeller els dies 16 i 17 de desembre d’aquell mateix any. Els congregats –vora una dotzena– aprovaren les anomenades Orientacions de Montpeller (uns acords de principis relatius a la futura assistència mèdica a Catalunya), elegiren un consell directiu presidit per Jesús M. Bellido, en atenció a la seua dignitat acadèmica i cívica, i, tot seguit, decidiren emprendre l’elaboració de les ponències de sanitat per tal de planificar amb antelació suficient la futura organització sanitària catalana en un règim democràtic i republicà.

Les Orientacions de Montpeller, acord signat pels fundadors de l’Agrupació de Metges Catalans pro Renovació de la Medicina en desembre de 1944. Els assistents a la reunió de Montpeller acordaren una sèrie de principis relatius a la futura assistència mèdica en una Catalunya democràtica. / Arxiu Familiar Ferrer-Bellido (Tolosa)

Una segona reunió preparatòria se celebrà al Casal Català de Tolosa el 16 febrer de 1945, fixant en la pràctica la seu de l’Agrupació a la capital de l’Alta Garona. El consell directiu, sota la presidència de Bellido, el formaven Víctor Viladrich (secretari), Josep Martí Feced (tresorer) i dos vocals (Josep Torrubia i Josep Mestre i Puig). L’agrupació comptava amb unes quantes dele­gacions arreu de França: la de Montpeller, coordinada per Josep Sastre Torruella; la de Perpinyà, per Laureà Dalmau; la de París, per F. Serra Puig; la de Lozère, per Francesc Tosquelles; i la de Tolosa pròpiament dita, coordinada per Pere Grau, que com Viladrich treballava al cèlebre Hospital Varsovia.

Uns mesos més tard –abril de 1945– es va celebrar a Tolosa la primera assemblea general de l’Agrupació sota la presidència de Bellido, a la seu del Centre d’Études Toulouse-Barcelone. Una cinquantena d’assistents participaren durant dues llargues jornades a les sessions. S’hi abordaren les tres ponències que s’havien encomanat a les comissions: la de medicina familiar, un àmbit assistencial on tindrien un paper destacat els practicants, les infermeres i les llevadores; la de medicina social, que considerava la conveniència de reunificar en una mateixa conselleria les de sanitat i assistència social; i la d’ensenyament mèdic, que contemplava «la convalidació o reconeixement dels títols de Llicenciat i de Doctor als catalans formats a l’exili». La ponència de medicina social tocava temes tan variats com ara les campanyes sanitàries (la lluita contra la tuberculosi, el càncer, les malalties venèries i infeccioses en general), la protecció de la salut maternoinfantil, els centres de salut i d’higiene pública, la higiene mental, els plans de medicina social i de seguretat social, els cossos d’auxiliars sanitaris, els problemes específics de la joventut, l’establiment d’un institut tècnic d’assistència sanitària i seguretat social, etc.

Aquests textos són l’exponent d’una il·lusió: el retorn imaginari d’uns metges que veien com s’ajornaven dia a dia els seus projectes de futur. Tot i que de vida efímera, l’Agrupació fou una institució genuïna, potser la darrera, del catalanisme mèdic.

Fotografia dels assistents a la XV Reunió de Fisiòlegs de Llengua Francesa, feta a Tolosa de Llenguadoc el 1947. Al centre de la imatge trobem al Dr. Jesús Maria Bellido Golferichs, exiliat a França. / Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Fons històric J. M. Bellido

El projecte «Metges catalans a l’exili»

La nota breu que forma aquest text s’emmarca en el projecte de treball Metges catalans a l’exili. Impulsat pel Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, el projecte compta amb el suport del Col·legi de Metges de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya. Aquest projecte està basat en una recerca oberta sobre la medicina catalana del primer terç del segle xx i sobre el significat de la fi de la guerra per a un conjunt de professionals que es van veure forçats a l’exili. Un dels principals eixos de treball ha estat l’exposició homònima, itinerant des del 2007, la versió virtual de la qual es pot visitar en un altre dels eixos del projecte, el web www.metgesalexili.cat. A partir d’aquests mitjans i dins del marc d’aquest projecte, treballem en diverses àrees, com ara una línia de recuperació de patrimoni històric relacionat amb els metges exiliats, tant a l’exterior com a l’interior. En aquest sentit, mitjançant l’estructura del Museu hem recuperat material gràfic i documentació procedent de familiars de metges com Jesús M. Bellido, Joan Cuatrecasas Arumí o Joan Rocamora Cuatrecasas, hem gestionat la catalogació dels fons personals dels metges Agustí Pedro Pons i Pere Farreras i hem iniciat tasques de recuperació del fons històric del metge Pere Gabarró. Una altra línia de treball està dedicada a la recerca sobre l’exili mèdic a França, tal i com es palesa més amunt, així com altres treballs sobre la dispersió de l’escola biològica catalana o sobre la influència de la medicina de guerra espanyola en la medicina de guerra europea.